Els dies 7 i 11 de setembre vàrem poder veure per segona vegada, a la pantalla del Cinema Montgrí, la pel·lícula El coronel Macià, sobre la vida d’una figura mítica de la història de Catalunya, el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià. Aquesta és una notable pel·lícula de Josep M. Forn, autor, entre d’altres, de l’excel·lent La piel quemada i de la no massa encertada Companys, un procés a Catalunya.
El coronel Macià, explica, a partir d’un bon guió que barreja fets novel·lescs i història, el profund canvi de pensament de Macià, des de les seves postures monàrquiques i militaristes, fins a les seves idees separatistes i republicanes.
Francesc Macià era fill d’una modesta família de Vilanova i la Geltrú i volia ser enginyer. Com a sortida per poder sufragar aquesta carrera, va ingressar a l’Acadèmia d’Enginyers Militars de Guadalajara. Al llarg dels anys va passar per diferents destinacions fins a arribar a la graduació de coronel. La pel·lícula, després d’explicar-nos amb flash backs com es va casar amb Eugènia Lamarque, filla d’una rica i influent família de Lleida, molt conservadora, es centra en l’enfrontament que va protagonitzar Macià contra l’estament militar, en oposar-se a la postura de l’exèrcit que pretenia donar suport a l’assetjament, per part d’oficials de la guarnició de Barcelona, de les dependències del diari La veu de Catalunya i la revista humorística El Cu-Cut. Aquest fou l’inici del seu progressiu distanciament de l’estament militar que el va portar finalment a la renúncia d’una brillant carrera (ja posseïa la graduació de tinent coronel) i a la seva dedicació a la política; es va presentar com a diputat a les Corts de Madrid per Solidaritat Catalana per la circumscripció de les Borges Blanques.
Fins aleshores, Macià havia estat un militar monàrquic, convençut: “… y les dije: que yo había pertenecido treinta años al ejército, que le tenía un cariño grandísimo y que al ejército habría de apoyar siempre con mis iniciativas y con las de mis queridos compañeros, porque yo le quería con toda mi alma. (…) Les dije también que tenía una deuda de gratitud con D. Alfonso XIII i que esta deuda de gratitud me obligaría para toda mi vida a ser partidario de Alfonso XIII” (17 de juny de 1907, Congrés dels Diputats).
A poc a poc, va anar radicalitzant les seves posicions catalanistes i separatistes, cosa que descriu perfectament la pel·lícula a través de les opinions d’un personatge fictici, una escriptora irlandesa interessada per Catalunya i progressivament enamorada de la figura de Francesc Macià. Llàstima que el final sigui, al meu entendre, massa precipitat. Després del fracàs dels fets de Molló, la pel·lícula passa massa per sobre (potser el pressupost limitava el metratge) la fundació ERC, les postures socials de Macià i la proclamació de la República Catalana dins de la Federació Ibèrica. El relat es queda aquí i ni fa cap menció a la posterior moderació de les postures de Macià, ja com a president, que acceptà una autonomia, ni als seus dubtes per acceptar un Estatut (el del 32), devaluat.
La pel·lícula ha passat força desapercebuda des de la seva estrena a Catalunya el mes d’abril (a Torroella s’ha programat dues vegades amb una assistència total de 282 espectadors). Ara s’estrena a Madrid. Per molts catalans la figura d’en Macià (l’Avi) ja és mítica. Sens dubte que aquesta notable obra cinematogràfica ajuda a la mitificació del personatge i ho fa amb molt de rigor. Caldrà veure quina serà la reacció del públic de Madrid.
