El DNI

En un moment de la infantesa que no sabria situar, vaig sentir dir que la meva nacionalitat era l’espanyola. Com que semblava un fet incontrovertible des del punt de vista administratiu i tampoc no entenia gaire què suposava aquella revelació, no em vaig veure amb cor de discutir-ho. Més tard, em vaig assabentar amb força recança que el fet de pertànyer a una nació, país o estat (conceptes sinònims aleshores) implicava una llarga llista de deures i obligacions, alguns d’ordre pràctic, empipadors però almenys identificables, i d’altres d’un caire més emotiu o sentimental, molt més difícils de gestionar, perquè el cor té fama de rebel. Així, havia de sentir com a properes coses com els toros o el flamenc, però també les cargolades o els balls de bastons. Havia d’estar orgullós dels numantins, dels terços de Flandes i del tambor del Bruc. I m’havia forçosament d’emocionar amb el Suspiros de España, La Pepa maca o el Virolai, sota pena de quedar molt malament en societat. Mites nacionals i mites locals, que de tot n’hi havia, perquè malgrat la sacrosanta unitat de la pàtria, s’havia de reservar també un raconet per a la patria chica o el terruño, que jugaven un paper secundari, però fonamental, en tot aquell circ.

I a canvi de tot allò, què podia esperar? Magres avantatges, perquè Espanya era un territori més aviat pobre de l’extrem sud d’Europa, governat des de feia dècades per un general baixet amb molt mala baba i on sovint se sentien frases tan estranyes com principios fundamentales del movimiento, que no era el títol d’un manual de cinètica, sinò la base del nostre peculiar sistema polític, o la bella Subur, que lluny de correspondre’s amb el nom artístic d’una famosa cupletista, feia referència a la vila de Sitges. Un galimaties permanent, barreja de llenguatge burocràtic, casernari i eclesial.

La bona notícia era que encara tenia sort de ser un espanyol d’una de les regions més riques i obertes d’aquell estat, així que tampoc no em podia queixar. I vaig descubrir que, a banda del castellà, a casa i al barri fèiem servir també un altre idioma, no tan diferent com el txec o l’albanès (les particularitats dels quals m’eren i són encara ignotes, tot s’ha de dir), però amb tots el ets i uts per poder marcar una certa distància, si més no, lingüística, amb la resta. I vaig aprendre també que tota nació té una cultura al darrera, tot i que de cultura, en aquells temps, no anàvem gaire sobrats. Vaja, com avui. En aquest aspecte, poquetes novetats. 

Recordo que als 16 anys em vaig haver de treure el DNI. Amb aquell tràmit, quedava confirmat i palès que era, a tots els efectes, súbdit espanyol. I val a dir que en aquells temps, el terme súbdit no era exactament una figura retòrica. Hi havia gent molt emprenyada pel fet d’haver de portar a la cartera aquell paperet plastificat, i fins i tot es van posar en marxa iniciatives de DNI catalans, que no servien per res, però que feien molta il.lusió als que ens els mostraven d’amagat, cofois de la seva petita malifeta. De vegades, els més espanyolassos encara fan servir el DNI com a arma llancívola, tot recordant-nos que allà hi posa ben claret el que som, ens agradi o no. I mentre ho deixen anar, fan una rialleta sàdica. I als al.ludits, els bull la sang i ja pensen en venjar-se un dia. I així anem passant l’estona i perdent el temps.