Jaume Funes,

educar adolescents en temps de pandèmia

Educar és una de les tasques més complexes d’aquest món. I encara es fa més complicat quan es tracta d’adolescents i en plena pandèmia. Jaume Funes, psicòleg, educador i periodista fa més de 40 anys que es dedica a escoltar i comprendre adolescents, i a ajudar famílies a acompanyar-los. És autor de llibres com “Estima’m quan menys m’ho mereixi… perquè és quan més ho necessito” (2018) i “Estima’m… però vull saber-ne més” (2020) que volen servir de guia a pares i mestres per encarar aquesta etapa. Conscient que és poc probable que els adolescents llegeixin manuals per entendre’s a ells i als pares, ara treballa en una nova entrega, una novel·la juvenil. Funes ha apostat per un relat amb protagonistes adolescents i trames en les quals els joves poden sentir-se identificats esperant que serveixi perquè “els adolescents no se sentin estranys en el que estan vivint”. Aprofitant la seva recent vinguda a Torroella per participar al projecte “Filosofia a l’Àgora”, ens ha volgut respondre unes preguntes.

Sovint la relació entre pares o mares i adolescents és tensa o complicada, per què?
Sempre que hi ha un canvi social, els adolescents s’hi acostumen molt ràpidament, en canvi la gent gran s’espanta. Els adults volem pau i tranquil·litat, que el món no s’alteri gaire. I els adolescents viuen tot el contrari, ells es pregunten “si és així, per què no pot ser d’una altra manera?”. I això porta al fet que la societat adulta vegi primer drogoaddictes, delinqüents i addictes a no sé què, en lloc de veure adolescents que poden o no tenir dificultats. És aquesta incapacitat que tenen moltes persones adultes de mirar la realitat canviant i dir-se “i ara què fem?”. Primer es veu el problema, després l’adolescència.

I aquests prejudicis sobre l’adolescència a què són deguts?
Per una banda és enveja, pura i dura. I per l’altra, és angoixa. Tot el que has invertit educant-lo, la il·lusió que hi has posat, les esperances que tenies que arribés a ser això o allò, etc. de cop i volta sembla que s’alteren. L’adolescent no està disposat a ser l’arquitecte que t’havies imaginat. Els adults ens acomodem, construïm bastides per argumentar la vida que ells ens alteren. A més, vivim en una societat que veu problemes i posa etiquetes a tot. Però la vida és més complexa i l’algoritme de les etiquetes no valora si estàs enamorat o estressat. Les etiquetes aporten tranquil·litat a l’adult. En lloc d’entendre una vida canviant -perquè els adolescents poden ser tempesta i calma en un mateix dia- amb l’etiqueta els pares es convencen que ells no són els culpables de res. Però és que ningú els està culpabilitzant. Simplement és dir, mirem a veure què falla i si ho podem recompondre. 

Primer es veu el problema, després l’adolescència

Pot ser que falli el sistema? L’educatiu per exemple.
Sí. Cap a finals de la primera etapa de secundària en què no han fet res, només havien d’estudiar, això s’acaba i el problema és: i ara què ve? Acaben l’ESO i encara no s’aclareixen a la vida. Han de continuar fent el mateix, continuar escolaritzats, sense decidir, sense poder equivocar-se? Més o menys, amb 17 o 18 anys ja estan situats respecte a si mateixos, però estan absolutament perduts respecte a què poden fer amb la seva vida. Els nois i noies s’apunten al batxillerat per tenir tranquils els pares i perquè s’hi apunten els amics. Però això del batxillerat no hi ha qui ho aguanti: un de cada tres estudiants a primer ja està rebotat i fora del sistema. El problema és que ara la societat ja no els necessita per treballar. Fa unes dècades no els va necessitar als 14 anys i ara ja no els necessita fins vés a saber quan. Llavors, què fem amb ells o elles? Què els oferim?

És necessària una reforma?
La secundària és el més urgent de reformar. I el primer que cal reformar és la gran distància entre la lògica academicista i les vides adolescents. Educar és construir oportunitats a les vides dels adolescents. Molts instituts sí que han canviat i treballen de maneres diferents, però la secundària postobligatòria segueix estant massa centrada en el batxillerat, com si sense la universitat no poguessis fer res a la vida. I això fa que es produeixi l’abandonament escolar precoç, perquè la gent ja no té ganes d’aprendre. I aquí apareixen fenòmens greus de la nostra societat, per exemple l’assumpció de dogmes, ja siguin polítics, religiosos, del mercat, etc. Els adolescents desconnecten abans de temps, desconnecten de l’escola, del saber i de les ganes d’aprendre.

El batxillerat no hi ha qui l’aguanti: un de cada tres estudiants a primer ja està rebotat i fora del sistema

 

La pandèmia ha empitjorat la situació?
La pandèmia ho ha qüestionat tot. Els discursos són molt canviants, hi ha una percepció de “anem fent” i sovint s’oblida que hi ha coses que no es poden deixar com si no passés res. Els epidemiòlegs a vegades fan declaracions parlant de les escoles, però ells què en saben del que significa l’escola per un infant o un adolescent? No és just, ni humanament responsable, privar-los d’una sèrie d’experiències perquè les xifres de contagis augmenten. Estan en etapes de la vida amb experiències cabdals de les quals no es pot prescindir. Tots aquests infants que l’única experiència positiva que tenien era veure la seva senyoreta perquè a casa seva no tenen res, s’han de compensar d’alguna manera. No s’ha de pensar només en quantes vacunes es posaran, sinó en com es compensaran els desastres que no hi ha hagut més remei que crear. La immensa majoria de les mesures les han pres adults amb lògica adulta. De fet, quan hi ha una crisi, els primers que cauen de qualsevol pressupost són els infants i adolescents perquè al final, qui votem som els adults.

Es legisla per als adolescents i joves sense tenir-los en compte ni preguntar-los la seva opinió.
Sempre. Jo no dic que calgui que els preguntem, només dic que cal parar-se a pensar que els arguments i la lògica d’un personatge de 40 anys a qui li importen els diners i el poder no serà mai la lògica d’un adolescent. Però, si han estat capaços d’introduir l’obligació de fer normes tenint en compte la perspectiva de gènere, per què no són capaços d’utilitzar la perspectiva d’infància? És a dir, pensar: això aplicat amb la lògica d’un nen de 10 anys què significa? I amb la lògica d’un adolescent rebotat de 15? Quan es fan normes ràpidament es pensa en l’edat. I què hi ha darrere d’aquesta edat? És aquella en què l’adult no està acollonit si l’adolescent fa no sé què. A quina edat podem beure alcohol? 18 anys, que em sembla bé com a simbolisme. És una cosa perillosa i el missatge social és: com més triguis millor. Però algun parlamentari ha esperat 18 anys a beure alcohol? Oi que no? Doncs pensi seriosament com s’educa i si la perspectiva des d’on s’ha fet la llei és la d’un adolescent. Pensi-hi, si és que vol que la llei serveixi per a alguna cosa.

Haver viscut l’adolescència durant la pandèmia els passarà factura?
La pandèmia no generarà problemes, però sí que generarà joves o postadolescents amb algunes limitacions: no és el mateix lligar per Tinder que sortint de marxa a la nit. I haver d’estar tancats molt de temps sense relacionar-se, farà que l’impacte  dels seus sentiments i les seves vivències sigui diferent. Serà un problema? Ho serà si ningú els ajuda a parar-se a pensar com se senten i com ho estan vivint. Hem de pensar com els ajudarem a gestionar el que han viscut, que és diferent del que hem viscut nosaltres. Els professors de secundària han de reclamar més temps per poder mirar els alumnes i parlar amb ells, perquè certament, la motxilla que porten ara no és la mateixa que portaven abans. S’hauria de potenciar molt més l’observació, la tutoria, el treball de grup, l’entrada i sortida de professionals de fora, etc. La gent dels CSMIJ (centres de salut mental infantil i juvenil) haurien d’acceptar que bona part de la seva jornada l’han de passar a l’escola o al casal de joves. Si esperen que tot s’acabi convertint en un trastorn per diagnosticar-lo i aplicar-hi la psicoteràpia, anem fotuts. La seva necessitat de ser escoltats i d’aclarir-se ha augmentat. 

Hem de pensar com els ajudarem a gestionar el que han viscut

 

Per aquestes generacions el futur és molt incert.
Els joves ja són experts a construir la vida sense pensar massa en el futur. Fa molts anys que adolescents i joves viuen el present. I el que hem d’intentar és que les experiències del present deixin un pòsit per les properes. Però si a aquests joves amb un futur gris els vas posant pedres negres… amb la pandèmia hem incrementat la hipòtesi de la desesperació. He conegut moltes generacions perdudes, generacions a qui no li ha importat gens la societat perquè aquesta estava ocupada amb altres problemes suposadament més importants. I no voldria tenir una altra generació de perduts després de la pandèmia. Però al final sempre hi ha una generació perduda perquè hi ha una societat adulta que li és igual perdre una part d’aquesta generació. No es perden ells sols, són grups de joves que finalment diuen “aquesta societat no va amb mi, i com que no va amb mi, que facin el que vulguin”. I això passa perquè la societat adulta té un escàs interès a incorporar-los.

Caldria interessar-se més per aquestes generacions doncs?
Caldria aprendre a envellir diferent. Perdre aquesta mirada cap a un món que està canviant sistemàticament, que ens desconcerta com a adults, però que ens dona cada dia la creativitat i la innovació de descobrir que la vida canvia. Per què vivim en una societat conservadora? Perquè la gent gran només mira enrere.

Sempre hi ha una generació perduda perquè hi ha una societat adulta que li és igual perdre’n una part

Aleshores potser caldria donar veu als col·lectius joves.
Sempre que aquests col·lectius joves no siguin una simple reproducció dels discursos dels adults. S’ha d’acceptar que les formes d’aquests col·lectius incomoden, perquè són diferents. Però també són puntuals. Per exemple a totes les manifestacions joves per salvar el planeta es fan reivindicacions amb punts que coincideixen amb els adults i amb punts que no. A vegades el fet de ser joves no vol dir que tinguin un discurs progre i modern. N’hi ha que tenen discursos molt egoistes. Caldria tenir una certa agilitat per dir “és que serà el seu món i hem de construir-lo progressivament”. Si no, al final els adolescents s’assemblaran massa als adults. I el que cal és que algun dia puguin tenir el seu propi pensament.