A tret de pedra de l’autovia C-31, que enllaça Llofriu amb Palamós, hi ha una casa rural que fa patxoca. Està situada just al començament d’aquesta via ràpida, a mà esquerra anant cap a Palamós. Té la façana encarada cap a migdia, com pertoca; així està a recés de la tramuntana. És una façana simètrica, camaleònica: canvia de color – verda, color de vi, groga – segons les estacions a causa de l’heura que s’hi arrapa. Tot l’edifici és de pedra. Té planta baixa, pis i golfes. La peça principal és una gran sala amb volta, on donen les habitacions. Al costat de l’entrada hi ha un pedrís. És un magnífic exemple d’arquitectura rural catalana. És el mas Pla de Llofriu.
D’uns anys ençà aquest mas forma part de la ruta planiana. S’anomena així el recorregut literari, mig terrestre mig marítim, que du a diversos indrets lligats a la vida de Josep Pla: la seva casa natal a Palafrugell, la casa familiar al carrer del Sol de la mateixa ciutat, la plaça Nova, el carrer Estret (nom que el prosista usà per posar títol a una de les poques novel·les que escriví)… No gaire lluny de la ciutat, la ruta passa pel far de Sant Sebastià i altres punts de la costa baix-empordanesa que el prosista freqüentava i dels quals parla tot sovint a El quadern gris i altres obres.
Des del mas Pla no es veu el mar, aquest Mediterrani que tant estimà l’escriptor i per on viatjà tantes vegades. Tanmateix, la vasta plana blava és ben a prop, just darrere del massís de Begur. Cap a migdia es veu Palafrugell. Més a prop hi ha el poble de Llofriu, en el cementiri del qual hi està enterrat des del 24 d’abril de 1981. I també Pals, amb El Padró, un excel·lent mirador de l’Empordanet. A la llunyania hom veu el Montgrí – el botó de roda de l’Empordà, en paraules seves- i Torroella de Montgrí als seus peus. Pla coneixia bé la nostra vila, i en un dels seus pocs escrits de creació – L’herència – en parla. Jordi Plaja i Aynié tractà de les relacions entre el prosista i Torroella de Montgrí en un article publicat al llibre de la Festa Major de l’any 1999. En parlar del Montgrí, és inevitable que Pla parli de Víctor Català; diu que l’autora de Solitud “coneix moltes muntanyes” (anotació del 16 d’abril de 1918), però això no és cert. Caterina Albert havia viatjat molt poc abans d’escriure Solitud i l’única muntanya que coneixia era el Montgrí, que magnificà. El Montgrí real no era prou espectacular per al seu drama rural. En necessitava un d’imaginari inspirat en el real.
Naturalment, al mas, propietat privada, no s’hi pot entrar. Però a través de la lectura dels dietaris del prosista en sabem moltes coses. En els seus anys juvenils Pla visitava el mas tot passejant. Al llarg del Quadern gris hi ha moltes referències a aquestes passejades fins al mas, on la feia petar amb els masovers. Però no fou fins després de la guerra civil que Pla s’hi instal·là. Necessitava un redós de pau i el trobà aquí, enmig del camp. Els masovers vivien a la planta baixa, ell al pis. Només abandonava el mas de tant en tant, quan emprenia algun viatge, els viatges que la direcció de la revista Destino li demanava que fes.
Aquí, en aquesta casa senyorívola, Pla escriví bona part dels seus llibres. Llibres de viatges, biografies, retrats d’homenots, dietaris… Aquí, al llarg de quatre dècades, redactà un piló d’articles per a Destino. Articles amb cua, per a passar l’estona, articles que sovint mutilava i fins prohibia la censura. Al mas Pla també escriví un munt de cartes: a Josep Vergés (el seu editor), a A. (Aurora), a algun amic o familiar. Aquí visitaren el grafòman amics, coneguts i saludats, que diria ell, alguns ben il·lustres: Jaume Vicens Vives, Joan Fuster, Camilo José Cela, el doctor Trueta, Salvador Dalí, Ibáñez Escofet, Maria Aurèlia Capmany… També passaren pel mas polítics de la talla de Josep Tarradellas i Jordi Pujol, i encara alguns universitaris embrancats en una tesi sobre algun aspecte de la vasta obra de l’autor, així com també simples passavolants desitjosos de saludar l’escriptor solitari i demanar-li una dedicatòria. No sabem, però, com els rebé Pla, que no sempre era amable. Si estava de mala jeia… Al Quadern gris diu textualment “he tingut un temperament brusc, esquerp, silvestre”(anotació del dia 11 de març).
El mes de març de 1975 fins i tot passaren pel mas els prínceps Joan Carles i Sofia. La masovera dugué als futurs reis d’Espanya bunyols i vi del mas. Pla, vell i savi, aprofità l’avinentesa per donar a l’actual rei emèrit uns quants consells per al dia que esdevingués cap d’estat: fer una Constitució – moderada, això sí – conservar la moneda, mantenir bones relacions amb els generals (“prenguin cafè junts cada dia”, aconsellà al príncep). Consells d’un vell conservador capficat per l’ordre social i l’estabilitat econòmica. N’hi hauria d’haver afegit alguns més relatius a la caça major i a la banca suïssa. Però el mas Pla no era tan sols un refugi. Des d’aquesta magnífica casa rural l’escriptor seguí el pols de la vida exterior. Les transformacions de la vida social i econòmica, les notícies relacionades amb la política i la cultura. El que més l’interessava, però, era l’espai immediat – el rodal, que deia ell. Per això els llibres que escriví al seu mas parlen sovint de l’Empordà: de la seva història, el temps, el pas de l’any, la cuina, la botànica, la invasió turística, la destrossa de la costa, els pagesos (ell es considerava “un pagès sofisticat per la cultura”), els personatges…
Pocs empordanesos han conegut tan bé la seva terra com Josep Pla. Al prosista se li poden fer molts retrets, se’l pot blasmar per més d’un motiu, però mai no es podrà dir que no estimava l’Empordà. Fa poc, Xavier Febrés ha publicat una nova biografia (Josep Pla o la vitalitat) sobre aquest homenot de casa nostra. Encara una altra biografia?, dirà algú. Doncs sí. Pla certament és un filó. A veure què ens hi diu de nou aquest periodista i escriptor barceloní que ja ha publicat altres obres sobre el gran prosista empordanès.