El Montgrí i “Solitud” (I)

Com saben tots els que han llegit la coneguda novel·la, l’acció de Solitud es desenvolupa en un paisatge d’alta muntanya que segons els crítics – Manuel de Montoliu en primer lloc – és el principal protagonista no humà de la cèlebre obra de Víctor Català. Aquest paisatge muntanyenc està tan ben descrit que sembla com si l’autora hagués viscut tota la seva vida amb un peu més alt que l’altre. Joan Maragall ja es feia creus d’aquest realisme en una carta enviada a l’escriptora l’agost de 1905, pocs dies després de la publicació de la novel·la. Tanmateix, ignorem què li va contestar Víctor Català, atès que s’ha perdut una part de la correspondència de l’autora de l’Escala.

Caterina Albert -nom real de l’autora de Solitud– passà la major part de la seva vida a l’Escala i a Barcelona. Per bé que va fer algun viatge, que se sàpiga no trepitjà mai un paisatge d’alta muntanya, ni tan sols els cims pirinencs que s’albiren des de l’Escala i que els dies clars semblen a tocar de la seva població natal.  D’altra banda, els seus pocs viatges -a algunes ciutats del nord d’Itàlia, a París, Brussel·les i Ginebra- els va fer després d’haver escrit Solitud.

Segons sembla, Víctor Català només coneixia de prop una muntanya, el Montgrí, on havia estat més d’una vegada, si més no per visitar l’ermita de Santa Caterina. Aquest massís, naturalment, no té res d’alta muntanya: és un seguit d’elevacions litorals que amb prou feines sobrepassen els 300 metres d’altitud, on no hi ha cingles esborronadors, ni valls immenses, ni estimballs, ni congostos, ni dolls d’aigua que brollen amb estrèpit eixordador de les roques;  tan sols “una muntanyeta de no res d’allà de l’Empordà”, en paraules de Maria Aurèlia Capmany (El temps del Modernisme, 1995,  pàg. 226).

Per tant, el paisatge de Solitud és fruit de la imaginació de Víctor Català, inventat a mesura que l’autora anava escrivint la novel·la, com ella mateixa explicà. Tanmateix, en una conversa amb Tomàs Garcés (Revista de Catalunya, número 26, any 1926) l’escriptora reconeixia que, malgrat que la muntanya de Solitud no era ben bé la mateixa que la del Montgrí, s’havia servit de molts dels seus elements. Aquesta és, certament, la impressió que tenim els que coneixem el Montgrí. Quan ens endinsem en la lectura de la novel·la, sobretot quan llegim alguns dels paisatges descriptius que de tant en tant trobem a l’obra, no podem deixar de pensar en aquest massís i les seves rodalies. L’associació és instantània.

De bell antuvi, la vegetació que apareix a les pàgines de Solitud és la pròpia d’un paisatge de baixa muntanya mediterrània com és el Montgrí, i no la d’un paisatge d’alta muntanya. Pel que fa als arbres, Víctor Català ens parla de pins, oliveres figueres, ametllers i xiprers, la vegetació arbòria més freqüent al Montgrí. A les vores dels camins i entre els arbres hi creixen romegueres, espinavesses (o arns, com també les anomena l’autora), atzavares, estepa, romaní, garric, timó… És a dir, sobretot plantes xeròfiles i oloroses, les que predominen en aquest massís tan mineral. Quant a la ramaderia, a la muntanya de Solitud, com al Montgrí en altres temps, els pastors hi duen a pasturar –a engegar, com es diu a l’Empordà- ramats de cabres i ovelles.

També ens recorden el Montgrí els llits secs i empedrats dels torrents i rierols, el color gris que predomina a la muntanya, les planes ben parcel·lades i riques en aigua que s’estenen als peus del massís, el fet que la muntanya estigui “baumada i plena de cavorques com un formiguer en gros” (capítol XIII, El Cimal) a causa de la naturalesa calcària del massís… Fins i tot la proximitat del mar, al qual l’autora fa referència en més d’una ocasió. Per exemple, quan la Mila pregunta al pastor: “Què era aquella ratlla de llum, llarga i feridora, que migpartia travesserament el cel i la terra?” (Capítol XIV, En la Creu). 

Fotos: Plàcid Busquets

 Article publicat en el número 230 de Revista de Girona