Els marges de pedra seca que apareixen algunes vegades en les moltes descripcions paisatgístiques de la novel·la eren abundants al Montgrí temps enrere, quan els pagesos afeixaven els vessants menys abruptes per poder-los cultivar i arrencar algun fruit a la muntanya. Testimonis muts d’una laboriositat secular, els marges van quedar amagats per la brossa després que s’abandonessin els conreus, però heus ací que van tornar a aparèixer -això sí, ben ennegrits – després del devastador incendi del 2 de setembre de 2004.
Pel que fa als topònims emprats per Víctor català, gairebé tots – el Roquís Petit, el Roquís Gros, la Fita dels Moros, el Barranc negre, el Torrent de Mala Sang, el Bram i molts més – són inventats. Només un, la Creu, és real. Com bé saben tots els torroellencs, la Creu és un coll del Montgrí anomenat així perquè s’hi alça una creu de pedra damunt d’una alta peanya. El camí pedregós que surt de la nostra vila i du a l’ermita de Santa caterina passa per aquest indret. D’aquí parteix també el sender que puja fins al castell.
En arribar a la Creu, el caminant sol parar-s’hi una estona. A reposar, és clar, perquè l’ascensió des de la plana és dura, i també a contemplar el paisatge que es divisa des d’aquest punt enlairat. Els dies clars, la panoràmica és magnífica; cap al nord, el Montgrí amb l’ermita de Santa Caterina en primer terme; a migdia, la plana del Baix Ter amb la nostra vila en primer pla.
El dia que la Mila puja a la Creu, descobreix un panorama fascinant. Primer de tot, una població: “Aquella mena d’enrajolat ocri i sienós que tenia sota els ulls era Murons, la grossa vila antiquíssima, ratllada tota com un carbonet pels solcs de sos carrers”. Més enllà de la vila hi ha una “gran escampada de taques rectangulars, matisada amb tota l’escala dels verds”, conreus que estan limitats per una “barra travessera d’argent blanc” (…), “el petit Nil que feia fecunda i rica l’encontrada”.
Després de llegir aquests fragments, a qui ha estat alguna vegada a la creu se li fa difícil no pensar en la nostra vila, amb els seus carrers estrets i rectilinis; en els horts i conreus que envolten la població, quan aquesta era encara predominantment agrícola; i en el Ter, és clar, que, flanquejat de frondoses alberedes, s’escola ran de la vila camí del mar ja proper després d’un llarg camí.
Una altra població fàcilment identificable, descrita en les primeres pàgines de la novel·la, és Bellcaire d’Empordà, que l’autora de l’obra anomena Ridorta: “aquell poblet amuntegat dalt del turó i voltat per l’anella vistosa d’una faixa de pla”, situat molt a prop del massís, no pot ser altre poble que la vila del bel·licós comte Ponç Hug V d’Empúries.
Si bé es podria dir que qualsevol semblança entre la muntanya de Solitud i el massís del Montgrí és casual, aquesta objecció és impensable en el cas de l’ermita, on, després d’un viatge esgotador, s’instal·len la Mila i el dropo i abúlic d’en Maties, el seu marit. L’ermita de Solitud és, sense cap mena de dubte, l’ermita de Santa Caterina.
D’aquesta ermita l’autora de la novel·la en diu Sant Ponç. Per què li canvià el nom? No ho sabem. Curiosament, però, en ple massís del Montgrí, prop de l’Estartit, hi ha una masia fortificada anomenada Torre Ponça. L’escriptora escalenca, que devia conèixer l’existència d’aquesta masia, probablement s’inspirà en aquest topònim a l’hora de posar nom a l’ermita de la seva obra.
Després de llegir la descripció de l’emplaçament de l’ermita, de l’interior de les dependències, del campanar, de la capella i dels seus voltants, hom té l’absoluta certesa que es tracta de l’ermita de Santa Caterina. Comptat i debatut, hi ha moltes més semblances que diferències.
“L’ermita”, explica l’autora parlant de la seva ubicació, “s’aixecava enmig d’una davallada que s’escorria entre accidents fins al Coll”. I, més endavant, afegeix: “en la conca de la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes, amb olivers esgarriats al capdavall, i més enllà ametllers”. I encara: “A quatre canes de l’ermita hi havia les parets mig enrunades d’un corral, amb dos pous sense brocal i grans basses fondes, plenes d’aigua plujana”.
Línies més avall, parlant de la part de ponent de l’ermita, explica Victor català: “Una gran plaça s’aplana davant l’ermita, tota enrondada de parets i xiprers”. I tot seguit escriu: “una graonada amb bordons de pedra picada baixava de la plaça fins als pinetons de més avall”. Això és exactament el que podem veure en aquesta part de l’entorn de l’ermita.
Encara més. Santa Caterina s’escau el 25 de novembre, i aquesta diada milers de persones fan cap a l’ermita, s’hi reuneixen al voltant i hi passen el dia. Hi dinen, hi ballen sardanes i visiten l’ermita…La festa de les roses narrada en el capítol VIII de l’obra certament ens recorda d’allò més aquesta celebració popular.
En resum, Victor Català imaginà el paisatge de Solitud. En imaginar aquell paisatge d’alta muntanya, però, l’escriptora tenia tothora al cap el paisatge del Montgrí. I és molt lògic. Al capdavall, era l’únic referent muntanyenc que tenia i l’aprofità al màxim.
Fotos: Plàcid Busquets
