Durant el segle XIX, l’economia mundial es va regir pel patró or.
Això vol dir que els estats que s’hi acollien només podien emetre moneda pel valor de l’or que tenien guardat. Recorden que als antics bitllets de pessetes hi posava “páguese al portador la cantidad de…” 100, 500, 1.000, 5.000… En teoria, amb un bitllet podries haver anat al Banc d’Espanya i sortir-ne amb una quantitat d’or per aquell valor. Aquest model financer internacional va patir la seva primera crisi després de la I Guerra Mundial, quan l’esforç bèl·lic va obligar molts governs a imprimir més diner i per tant més valor de l’or del qual disposaven. La Gran Bretanya va abolir el patró or el 1931. Els acords de Bretton Woods del juliol del 1944, en plena II Guerra Mundial, va suposar una altra alteració de l’economia mundial. En aquest hotel de New Hampshire (EUA) es van posar las regles econòmiques i financeres que havien de regir entre els països més industrialitzats. Allà es va decidir la creació del Banc Mundial (BM ) i del Fons Monetari Internacional (FMI) i es va adoptar el dòlar com a moneda de referència mundial que estava regida pel patró or. D’aquí ve que els Estats Units ressorgissin de la II Guerra Mundial com a primera potència econòmica. La guerra s’havia produït lluny del seu territori, tenien una indústria potent, sobretot en el sector armamentístic, i la capacitat econòmica per a deixar diners als països que havien entrat en conflicte. En total tenien acumulades 20.000 tones d’or, dipositades bàsicament a Fort Knox.
I tot va anar bé fins que els nord-americans van entrar a la Guerra del Vietnam (1965-1975) i l’esforç de guerra va fer que el president Richard Nixon decidís que els EUA deixessin el patró or el 15 d’agost del 1971. Henry Hazlitt i Paul Samuelson havien recomanat a Nixon devaluar el dòlar perquè seria necessari augmentar el nombre de dòlars que es necessitarien per aconseguir una unça d’or del Tresor dels EUA. Però Nixon es va escoltar més Milton Friedman, qui va proposar deixar flotar el dòlar i eliminar la convertibilitat en or, perquè la moneda nord-americana tenia un vàlua per si mateixa perquè tenia al darrera el suport de la primera potència mundial. A partir d’aquell moment, l’economia mundial va passar a dependre exclusivament de la confiança que tenien en el dòlar, però els EUA tenien un avantatge: podien pagar els seus deutes simplement posant en funcionament la màquina de fer bitllets.
Bona part de la crisi mundial ve d’aquella decisió. Com que cada vegada els EUA tenien més necessitat militar, la màquina de fer dòlars no va parar. I el món ha acceptat durant quasi 40 anys que si en un paper hi posa que val 100 $ val 100 $. La resta de països havia de comprar dòlars per fer les seves importacions i exportacions, dòlars que eren canviats per la moneda local. Amb el pas del temps, els EUA s’han anat endeutant, ara deuen tants i tants bilions que és impossible tornar-los. Però no és només el dòlar el què no té cap suport al darrere, a l’euro o al ien, els passa el mateix. Així que vivim en una autèntica bombolla de divises. I pot esclatar en qualsevol moment.
Un dels principals perills pot venir de la Xina. Durant el segle XXI, l’economia xinesa ha crescut a un ritme de més de dos dígits anuals i amb pactes per aconseguir facilitats en el lliure comerç, ha anat comprant reserves de dòlars i deute dels nord-americans. Ara la Xina és el primer creditor dels EUA i si mai reclamés el deute tombaria l’economia nord-americana. Un perillós equilibri d’interessos.
Davant aquest panorama, ja hi ha països que estan proposant tornar al patró or i d’altres ja han fet moviments. Per exemple, fa pocs mesos, els suïssos van votar en referèndum passar del 7% de les reserves d’or actuals al 20% de les reserves de divises. El 78% de les persones que van votar s’hi van oposar. La raó és que es va considerar que això impediria al banc central gestionar la política monetària correctament. Suïssa va abandonar el patró or el 1999. Des de llavors el banc central suís no té cap obligació de tenir or físicament com a part de la seva reserva de divises i s’han reduït dràsticament. El banc central suís, a més, ha hagut de baixar els tipus d’interès seguint les polítiques del Banc Central Europeu per mantenir la paritat euro-franc suís. Els promotors del referèndum, el Partit del Poble Suís, considerava que el Schweizerische Nationalbank té un superàvit d’euros que amb la crisi s’han anat devaluant i que augmentar les reserves d’or tornaria a donar a Suïssa la solvència econòmica bancària que ha anat perdent els últims anys.