El salari mínim a Europa

Aquests dies s’ha parlat molt del salari mínim a l’Estat espanyol. Que el govern en proposava un increment, que als sindicats els semblava poc i que a la patronal, per contra, excessiu. La veritat és que el salari mínim de l’Estat espanyol, situat ara en 950 euros al mes en catorze pagues, correspon a 1.080 euros al mes –així el podem comparar amb altres salaris mínims que hi ha als diversos estats de la UE i d’Europa–. En el marc de la UE, diguem d’entrada que hi ha cinc estats membres que no tenen determinat el salari mínim. I, pel que fa a la resta, va des dels 2.202 euros al mes de Luxemburg fins als 332 euros al mes de Bulgària, dades que demostren la important diferència entre els estats membres, que vol dir també que les diferències econòmiques són molt grans en el si de la UE i que, per extensió, també és molt gran la desigualtat. I si ho comparem amb altres estats d’Europa, com per exemple Albània, Montenegro i Macedònia, les diferències encara són més acusades. I tot això per a què serveix? Doncs per fixar el llindar per sota del qual no hauria de situar-se el salari dels treballadors que no estan subjectes a convenis sectorials. I com es calcula el salari mínim? Doncs tenint en compte l’índex de preus de consum, el salari mitjà i altres variables econòmiques, fins a aconseguir l’acord entre govern, sindicats i patronal. I què hi diu, la UE? Doncs ha definit el que es coneix com a Pilar Social Europeu, en què marca les passes a seguir i els objectius a aconseguir per anar convergint cap a una societat més justa, solidària i equitativa. Així, la UE estableix unes idees generals que permetin construir una Europa més justa i inclusiva i un codi normatiu de solidaritat entre generacions, centrat en l’ocupació, per tal que els empresaris cuidin els treballadors, es generin oportunitats i es garanteixi igualtat de condicions, capacitats, innovació i protecció social. I també defineix vint aspectes d’àmbit econòmic i social que s’haurien de complir, a més d’establir un pla d’acció de drets socials per al 2030, que consisteix a assolir un 78% de la població d’entre 20 i 64 anys amb ocupació, un 60% d’adults que participin en activitats de formació i que hi hagi 15 milions menys de persones en risc de pobresa. Tot això són accions i objectius molt remarcables, però que queden en bones intencions, perquè la UE no té capacitat de fer polítiques laborals comunes, atès que la matèria de drets laborals està encara en poder dels estats membres. Tot i així, la UE els insta a gestionar les seves relacions laborals en el marc de les propostes del Pilar Social Europeu. En vista d’aquestes xifres, es constata que les desigualtats econòmiques són evidents en el si de la UE i que s’hi ha de trobar solució, amb la finalitat de millorar la cohesió social i el benestar de les persones, i això es pot aconseguir amb polítiques socials adequades. I també s’hauria d’avançar cap a una gestió integral d’àmbit comunitari que englobés tota la realitat laboral de la UE. Si anem per aquest camí, la ciutadania europea, i en concret el món laboral, en dirà bé, i això és sinònim de cohesió social i benestar.