Clivellada l’escorça, seques bona part de les seves branques, mig corsecat i orfe de fullatge, l’arbre vell, estoic, espera que fineixi l’hivern.
Que n’és de difícil, l’hivern. Sempre llarg i trist, obac, fosc i fred. Molt fred.
I espera, un dia més, perquè l’aura i el zèfir primaverals li portin la bona nova d’un nou i sempitern despertar a la vida.
L’arbre no pretén pas perpetuar’se, viure per sempre, ser etern, no. Sap prou bé que ell, com tots els arbres del bosc que han estat, i potser i tot els que encara no són, ha d’acabar els seus dies abatut i podrit, corcat, destruït per altres vides que, d’ell, en faran aliment. I que és llei de vida. I que és just. Que el seu corquim serveixi també d’adob a la terra que li ha donat la vida.
Però, baldament sigui per darrera vegada, confia a fruir, de bell nou, del sol, de les vivificants pluges que arriben amb la primavera, i que els ocells alegrin la vida que reneix amb els seus cants. I si una tórtora fa el seu niu en una de les seves branques, llavors l’arbre sí que es sentirà reviure.
I mentre avida les seves llavors, recorda altres primaveres i altres nius, altres estius plens de llum i joia, de nous ocells que ja s’envolen. I dóna gràcies per haver estat, al llarg de la seva llarga vida, el generós suport d’altres vides.
I ja no l’entristeix saber que ell ha de morir, de desaparèixer i que, amb tota seguretat, el seu
