A l’Estartit, a la rotonda de la confluència de la carretera de Torroella amb l’avinguda de Grècia, hi ha el mas Solés, a sota de Rocamaura. Allà hi trobareu en Pere Riera, que ja deu passar força dels vuitanta anys, repassant llibres antics, llegint diaris vells o nous, o fent un cop d’ull a l’hort.
Aquest estiu hi va haver en aquell precís punt, a dalt de tot de la muntanya i a sobre mateix del mas, un incendi que va mobilitzar molts cotxes de bombers, helicòpters i hidroavions, i només s’hi varen cremar quatre pins mal comptats. Potser gràcies als bombers, diu en Riera, però potser per un altre motiu, perquè allà dalt l’aire puja cap amunt com si pugés per una xemeneia i això explicaria que el foc fos xuclat enlaire i no s’escampés. Aquest efecte el produeix el fenomen natural que els meteoròlegs en diuen inversió tèrmica, i és que el sol escalfa la terra tot el dia i a la tarda l’aire calent puja amunt, tota vora de muntanya.
En Pere Riera contempla molts vespres els gavians que volen, giren, volten i revolten pel cim de Rocamaura amb les ales esteses, i diu que s’hi passen hores sense necessitat de fer cap moviment, que l’aire que puja els aguanta. Ben igual com fan els aficionats al parapent, que es llancen des del cim i van voleiant tant de temps com volen.
I
ara ve la llegenda. Diu en Pere Riera que el seu padrí li contava d’un avi de la casa, que es deia Genís Solés, que una vegada, engegant el ramat a dalt de Rocamaura, es va veure empès per un cop de vent o va fer una mala empassegada, vés a saber, el cas és que es va trobar caient de sobte al buit des de dalt del penya-segat. Tot i l’espant, s’arrapà ben fort per instint a la capa que duia, aquesta es desplegà com un paracaigudes, i ja em tens en Genís suspès a l’aire, entre cel i terra, amb el pànic que és de suposar.
En Genís s’asserenà en veure que l’aire el sostenia, s’arrapà més fort a la capa i veié com el seu propi pes el feia baixar de mica en mica lentament tot voleiant, planejant. Quin vol més emocionant. Aprofitant els corrents d’aire, ell mateix governava la baixada tant com podia. Es deixà anar en direcció al Ter Vell, es trobà sobrevolant la pineda d’en Robert i va aterrar finalment al Puig d’en Nuts. El vol extraordinari devia acabar amb una bona trompada, però en Genís tornà a casa sa i estalvi. Esverat com es pot suposar, això sí. I no consta que ho tornés a provar mai més.
De tot això deu fer més de dos-cents anys.
Història o llegenda? Pregunteu-ho a en Pere Riera del mas Solés de l’Estartit.
