“Aquell que es dedica a les altes esferes de la ciència i no arriba a trobar Déu és un idiota.”
(Albert Einstein, 1879-1955)
El cant espiritual és una tradició prestigiosa en la poesia catalana. El poema CV d’Ausiàs March encetaria aquest autèntic subgènere de poesia religiosa o transcendent en català que tindria autors tan destacats com Maragall, Blai Bonet, Palau i Fabra, Ferrer i Perales o David Jou. (Vegeu taula adjunta.)
Ens recorda l’estudiós i expert Carles Duarte que els temes religiosos i l’espiritualitat són ben presents en molts poetes catalans del segle XX. Potser aquesta influència és més evident en dos grans autors: Josep Carner i Salvador Espriu. Hi ha experts que consideren l’extens poema liriconarratiu de Carner, Nabí, de 10 cants i 1.365 versos, com el cim més alt de la seva obra. Però seria potser Salvador Espriu, segons Duarte, l’autor català, la vinculació del qual amb el món bíblic es manifesta d’una manera més persistent. Espriu troba a la Bíblia una font de reflexió sobre la condició humana. Altres autors destacats en la tradició de la lírica religiosa en català són Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Joan Teixidó, Manuel Castaño, Marià Manent, Tomàs Garcés, Bartomeu Fiol, Marius Sampere, Enric Cassases, Ponç Pons, o el mateix Duarte, entre d’altres.
D. Sam Abrams, el prestigiós poeta i crític literari anglocatalà, ha estudiat a fons els cants espirituals catalans i els defineix textualment com “un subgènere de la poesia religiosa consistent en un monòleg dramàtic en primera persona del singular, adreçat directament, d’una manera formal o informal, al Creador o al Crist, o bé a tots dos, de to greu i d’una gran sinceritat i autenticitat, animat en el fons per una disputa o un dilema i formulat a través d’un text poeticolíric únic, de gran intensitat emotiva, escrit en versos d’art major o versicles, blancs o amb rima, que funciona en tres nivells (pregària, confessió i interpel·lació), amb contagis conceptuals del llenguatge filosòfic”. Cal remarcar, per tant, que en el recull poètic del CV hi ha sempre una càrrega de disputa, de controvèrsia, de discussió amb Déu.
March va ser qui va encetar la tradició del cant espiritual, amb el seu poema CV, una de las grans composicions de la lírica religiosa de tots els temps, però el Cant espiritual de Joan Maragall és el poema que fixa les característiques del gènere. Segons Sam Abrams, és una composició literària genial i magistral, un dels grans poemes de la humanitat.
L’expert anglocatalà afirma, per tant, que la paternitat dels cants espirituals es podria considerar compartida entre March i Maragall. Però seria Blai Bonet, el gran poeta innovador, qui començaria un nou camí en aquesta temàtica, ja que és el primer autor en el qual el cant espiritual ja no és només un únic poema, sinó que s’expressa en tot un poemari.
En aquests poemes hi sobresurt, segons J. Angelats, “el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes del seu temps”. Perquè “la poesia és l’art que és capaç de consignar la vida en paraules”. I perquè el poeta, segons Joan Ferrer, no deixa de ser “un observador que lluny, molt lluny, observa el gran espectacle del sol que s’alça il·luminant la petitesa dels homes pels corriols de la vida”.
A manera d’exemple i d’homenatge als poetes que han publicat cants espirituals, transcrivim textualment el Cant espiritual de Josep Palau i Fabre del qual ja s’han fet versions en catorze llengües diferents.
Referències bibliogràfiques
- Abrams, Sam D. Cants espirituals catalans, ed. Claret, Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2001.
- Abrams, Sam D. Llegir Maragall, ara. La mirada, ed. Proa, Barcelona, 2010.
- Archer, Robert. Ausiàs March. Obra completa, ed. Barcanova, poema CV, 1997, p. 477-490.
- Maragall, Joan. Poesia completa, ed. Empúries, Barcelona, 1986, p. 157-158.
- Palau i Fabra, Josep. “Poemes de l’alquimista”. A: Els llibres de l’Óssa Menor, ed. Proa, Barcelona, 1979, p. 115.
- Bonet, Blai. Poesia completa, ed. 1984, 2014.
- Duarte, Carles. “La influència bíblica dins la poesia catalana del segle XX”: <http://revistes.iec.cat/index.php/RdA/article/viewFile/34408/34396>
- Angelats i Morató, Jaume. “Déu des de la literatura”, RCatT XXXIII/I, 2008, 69-77.
Cant espiritual
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure
en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit?
No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida?
¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor
de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany
d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules,
tot el meu ésser pugui dir-te: ets.
Josep Palau i Fabre
París, 14 de maig del 1950
*Els principals cants espirituals catalans
Poeta Any Poema/poemari Característica
Ausiàs March (1397-1459) — Poema Inaugura els cants espirituals
Joan Maragall (1860-1911) 1911 Poema Clou la producció poètica de l’autor
Josep Palau i Fabre (1917-2008) 1950 Poema Darrer poema de la darrera secció recull “Laberint”
Blai Bonet (1926-1997) 1953 Poemari 1r “llibre madur” de poemes de l’autor
Antoni Ferrer i Perales (1943) 1992 Poemari
David Jou i Mirabent (1953) 1997 Poema Clou la darrera secció d’un llibre (Coves i nocturs, dins el volum Basilisc)
*a partir de l’estudi de D. Sam Abrams1
