El juliol de 1985 aparegué a la portada de National Geographic el rostre d’una nena afgana fotografiada en un camp de refugiats del Pakistan. La nena es deia Sharbat Gula i l’autor de la instantània Steve McCurry. Aquella portada esdevingué mítica. Desenes de milions de persones contemplaren aquell bell rostre ovalat d’ulls verds clars i mirada tímida i enigmàtica alhora. De cop i volta, aquella nena saltà de l’anonimat a la fama. Localitzada anys més tard, la refugiada afgana que havia captivat mig món tornà a aparèixer a la portada del prestigiós magazine. Però llavors ja no era una nena sinó una dona madura. En comparar els dos retrats, tothom pensà el mateix: com ha canviat! De fet, això era precisament el que hom buscava. La reacció de la gent en veure la fugacitat de la bellesa, els estralls del pas del temps en un rostre que havia estat bell.
El 1975, deu anys abans de la publicació del retrat de Sharbat Gula, un fotògraf de Chicago havia començat a fer una sèrie de retrats femenins en blanc i negre. Es deia Nicholas Nixon i una de les quatre dones retratades era la seva muller, Beverly (Bebe); les altres tres, les germanes d’aquesta. Nixon ha estat fotografiant les quatre dones, sempre en el mateix ordre; cada any, sense cap interrupció, una fotografia. Des del passat 11 de juny i fins al 5 de setembre es pot visitar a la Fundació Mapfre de Barcelona una retrospectiva que recull més de 400 fotografies de l’artista, i entre les obres exposades hi ha la sèrie de retrats suara esmentada, titulada The Brown Sisters. Fins ara Nixon ha retratat quaranta vegades la seva dona i les seves tres cunyades. Continuarà fent retrats d’aquestes dones quan en falti alguna o bé llavors donarà per acabada la sèrie? No ho sabem.
Atès que des del primer retrat ha plogut molt, les instantànies palesen els estralls del pas del temps en els rostres de les quatre retratades. De fet, aquest era el propòsit de l’artista. D’un any a l’altre els canvis en les fesomies de les dones són mínims, inapreciables. Lentament, però, apareixen als rostres de les retratades clars signes d’envelliment. A la primera fotografia hi podem veure quatre noies serioses, boniques i de cossos esvelts, dretes, mirant la càmera amb posats diferents. Llavors la dona del fotògraf, la més gran de les germanes, tenia vint-i-cinc anys. A la darrera foto, apareixen quatre dones grans a les quals Nixon només va agafar el bust; per tant, no s’hi veuen els cossos decrèpits, però sí les potes de gall, la pell flàccida i arrugada, les taques, els pocs cabells grisencs i rebels que els queden… Res a veure amb la frescor dels rostres juvenils de les primeres instantànies. Ha passat gairebé mig segle, és la conseqüència de l’indefugible pas del temps. El temps és un lladre, un devorador, i la successió d’imatges ho palesa. Però hi una altra cosa que també sorprèn a l’espectador amatent: les quatre germanes apareixen cada vegada més unides físicament, abraçades fins i tot. Sembla com si, conscients del seu deteriorament físic, vulguin reforçar els seus llaços de sang i emocionals per afrontar els dies més difícils de les seves vides.
Nicholas Nixon no és el primer artista inspirat pel desgast del pas del temps en el cos humà. Abans de la invenció de la fotografia alguns pintors ja havien tractat el tema. Però sempre de forma al·legòrica. Així ho feren, entre altres, Hans Baldung, Tizià i Gustav Klimt. Del primer, un pintor alemany del Renaixement, és conegut el quadre Les tres edats i la Mort, exposat al Prado. No és un quadre agradable; més aviat és inquietant: ens recorda quelcom que ja sabem. Hi veiem una mare de galtes vermelles amb la seva filla al costat d’una anciana a qui la Mort, que sosté un rellotge de sorra, ja ha agafat del braç. L’austríac Klimt pintà Les tres edats de les dones (Galleria Nazionale, Roma) amb el seu peculiar estil modernista. Al quadre hi veiem una mare de galtes vermelloses amb la seva filla, al costat una vella que es tapa la cara amb una mà. I Tizià representà una Al·legoria de les tres edats de la vida (Col·lecció privada), també a través de tres figures femenines.
L’envelliment dels homes sembla no existir en el món de l’art. Els pintors que han pintat retrats de vells o s’han autoretratat a una edat avançada (Leonardo da Vinci, Dürer, Rembrandt, Goya, Dalí) es poden comptar amb els dits d’una mà. Però des de fa temps els pintors ja no pinten retrats ni autoretrats. Aquesta feina l’han deixat per als fotògrafs, a alguns dels quals els obsessiona retratar els estralls del pas del temps en el rostre de dones que de joves foren belles.
Els homes, com les dones, també estem sotmesos a la tirania del pas del temps. També ens fem vells, per bé que d’una altra manera. Fins fa poc, uns i altres no podien amagar l’envelliment, llevat que no fessin un pacte amb el Diable. Avui dia, moltes dones i homes que viuen de la seva aparença física s’operen cop i recop per treure’s anys del cim. Una lluita inútil, perquè amb el pas del temps l’envelliment és indefugible. Potser ja seria hora que algun fotògraf fes amb un home o un grup una cosa semblant a les que han fet Nicholas Nixon i Steve McCullers. Segurament no seria gaire comercial. Però seria just.
