Els neocons i la resposta del planeta

Reflexions

Els últims anys, com és ben sabut, els neocons han influït de forma decisiva als Estats Units i arreu del món. Deixant de banda els aspectes polítics ultraconservadors, en el vessant econòmic, i simplificant, un neocon és un ultraliberal, enemic de tota regulació del mercat. Del mercat local i del global. El seu esquema és ben senzill: “No deixeu que els governs interfereixin en els mercats, que ja es regulen per ells mateixos. No poseu traves”. Una frase que en comporta de seguida una altra: “Deixeu que el llop es mengi les ovelles…”

Aquesta orientació econòmica té conseqüències terribles sobre les capes de poblacions més desfavorides i sobre les condicions de la vida al planeta.

De fet, els neocons no són autèntics liberals.

Deixant de banda altre cop les connotacions polítiques, un liberal modern faria una llista prou llarga de les obligacions dels governs per tal d’aconseguir el bon funcionament del mercat, però també de protegir les persones febles i la natura.

En primer lloc, els governs han d’evitar un mercat de dominadors i dominats, eradicar monopolis i oligopolis (dominis del mercat, enteses de preus), garantir la seguretat de les propietats (un pis, una bicicleta, una botiga, un taller), suprimir desigualtats injustes (gratuïtat o molt baix cost de bona educació, bona sanitat), tot acceptant les desigualtats justes (que guanyi més qui treballi més o millor), i proveir serveis públics fins als racons més allunyats (infraestructures, cultura, seguretat, justícia).

Segonament, els governs han de regular determinades activitats (ús de la terra, del bosc, del mar). Si no s’establissin límits, la sobreexplotació acabaria extingint boscos, espècies animals, bancs de pesca. Els governs han d’intervenir moltes actuacions humanes, imposar quotes, vedes, impostos.

En tercer lloc, correspon als governs d’impedir o limitar externalitats nocives (emissió de gasos, residus tòxics). Si no es pot impedir totalment la contaminació associada a determinades produccions de béns, cal establir límits, impostos especials, incentius per a les millores, etc.

Contra aquestes lògiques propostes, pel bé de les persones i de la sostenibilitat, mantenint les seves posicions oposades a tota regulació, els neocons han fet esforços formidables de radical negació en qüestions extremadament conflictives, com les desastroses polítiques energètiques, que han arribat a desfermar guerres com la de l’Iraq, amb l’excusa d’inexistents armes de destrucció massiva, o la negació de l’escalfament del planeta i del canvi climàtic.

Mentre ecologistes, socialdemòcrates i liberals malden per evitar que els mercats no caiguin en mans dels depredadors, els neocons, amb el seu frenesí desenfrenat, estan portant de pressa el planeta a la ruïna.

Ruïna per a la humanitat, és clar, perquè amb un canvi de situació dels anticiclons i corrents marítims, o amb un parell de metres més d’alçada del nivell del mar, la natura ho tindrà tot resolt: serem nosaltres els escombrats.