Contra misèria, treball i esperança
Per tornar-hi a pensar i continuar la reflexió, ara que ja han passat dotze mesos, havia rellegit el que vaig escriure aquí mateix l’octubre de l’any passat: “Si no col·lapsa tot el sistema, els diners sortiran, es pagarà la factura entre tots, i els més febles la patiran més. Però, retornaran res els que s’han enriquit de forma desmesurada?, deixaran de rebre les indemnitzacions pactades, d’import multimilionari, els responsables, quan els Estats es facin càrrec de les entitats en fallida?…etc…”. I ja estava a punt de fer un altre comentari sobre la nostra economia. Valia la pena? Els diaris en van plens. I vaig prendre una determinació: no tornaré a parlar mai més de la crisi. Seria millor fer una crida a l’optimisme.
Però desgraciadament, altre cop he de parlar de misèries. El cas del Palau.
En llegeixo un resum molt ben fet al butlletí de la Fundació Jordi Pujol, sota el títol “El Palau de la Música Catalana”:
“L’Orfeó Català és un cor vocacional, fundat l’any 1891. Té la seu i és el propietari del Palau de la Música Catalana, construït els anys 1905-1906 per l’arquitecte Domènech i Montaner amb la finalitat d’acollir l’Orfeó. Va ser finançat per subscripció popular i és un dels símbols de la vida musical i patriòtica de Barcelona i de Catalunya. Els catalans sempre s’han sentit i estem orgullosos de l’Orfeó i del Palau. Ara, un personatge fals i lladre ha usat i abusat de la confiança que se li havia atorgat i ha provocat el disgust i l’avergonyiment general de tot un país. Una vegada més, ens cal salvar les institucions i condemnar els bandarres.”
Què hi puc afegir? No em puc consolar pensant que aquestes coses també passen a Madrid (Banc d’Espanya, Guardia Civil, Banesto), a França, a Itàlia, al Regne Unit,… Només acollir-me a l’últim paràgraf, “una vegada més, ens cal salvar les institucions”. Continuaré, doncs, amb un clam per l’esperança. Donaré a aquest escrit un caire optimista, mal estiguem envoltats de misèria material i moral. Es pot ser optimista avui? Esperançat, sí.
El mes passat vaig visitar un amic al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, una iniciativa de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra. És una gran infraestructura científica, que aplega en un modern edifici sis centres públics de recerca estretament coordinats entre si. Cada centre és independent i el Consorci té la responsabilitat de gestionar l’edifici i els serveis, així com de coordinar l’activitat científica comú a tots els centres. La seva massa crítica de 1.100 persones fan del parc un dels nuclis més grans de recerca biomèdica del sud d’Europa. Aquest personal està constituït en bona part per becaris que saben que el seu rendiment és el que garanteix la seva continuïtat, que desitgen vivament. L’instrumental científic és una inversió multimilionària. No cal dir que l’idioma perquè tothom s’entengui és l’anglès.
Un altre exemple de treball pensant en futur: la Barcelona Graduate School of Economics. “Amb aquesta iniciativa, Barcelona vol esdevenir la capital del sud d’Europa dels estudis en economia”. Es consideren valors principals del projecte “l’excel·lència acadèmica de l’oferta de postgrau, la vocació internacional i l’europeisme, un entorn favorable i atractiu, la competitivitat dels costos respecte d’altres programes similars a Europa i, finalment, el dinamisme innovador d’una institució jove amb un òptim potencial de creixement”.
I encara un altre exemple. Fa poc, en un diari, un professor del Consell Europeu de Recerca manifestava que sentia enveja de Catalunya, i no pel Barça –que també- sinó pels fruits que estava donant la política científica. Una política que ja fa deu anys que es va dissenyar (conseller Mas Culell) i que ha sobreviscut un canvi de Govern i un gir d’ideologia política. “La clau de l’èxit és trencar barreres, millorar la societat, tirar endavant centres d’excel·lència amb capital humà de primer nivell i les millors condicions per fer la feina, amb programes que permeten reclutar de forma àgil els millors científics i on la movilitat laboral permet mantenir la plantilla en forma i amb alicients per no <<dormirse en los laureles>>”.
Estic dient que hi haurà futur perquè els treballadors es reconverteixen en científics? De cap manera. El que dic és que per mantenir Catalunya al nivell de les nacions avançades calen estructures científiques i tècniques de primer nivell, i que les comencem de tenir. Però és evident que això només és la punta de llança. Què en farem dels aturats? Les polítiques públiques per reanimar la construcció no faran recuperar els llocs de treball perduts perquè no hem de tornar a la mateixa economia. Les activitats que han caigut no es referan en molt de temps, és massa gran l’stock acumulat els últims anys. Però la reconversió de les activitats és possible perquè molts dels aturats són joves que poden aprendre i es poden aplicar a activitats noves. Cap a on s’hauran d’orientar? Cap a fer allò que ens serà necessari d’ara endavant.
Pensem en com haurien de ser les coses d’aquí a deu anys. Hi ha límits que ens ho indicaran: no podem malbaratar l’energia com fins ara, no podem dilapidar les matèries primeres com fins ara, no podem destruir l’entorn natural com fins ara, caldrà gent que treballi en els nous sectors energètics alternatius, en la reconversió de materials i reciclatge de residus, en l’aprofitament de l’aigua. Quantes coses que no es fan! Un sol exemple: netejar boscos de forma eficient.
