En un futur no gaire llunyà, quan mundialment s’hagi deixat enrere la crisi, el consumisme torni assetjar la societat, el salaris tornin a situar-se al lloc que els correspon, les empreses tinguin bons excedents en els comptes de resultats i les càrregues laborals i els costos de producció creixin també de manera significativa, serà llavors quan moltes empreses començaran a plantejar-se seriosament invertir en l’automatització dels processos de producció, substituint les persones per màquines.
En tot aquest procés de renovació que inevitablement s’acosta, hi ha qui pensa que l’entrada massiva de l’automatització o la robòtica al món laboral comportarà un important nombre d’aturats, especialment entre els treballadors menys qualificats. Altres diuen que els canvis tecnològics i la innovació sempre han representat una oportunitat per a la creació de nous sectors econòmics, que generaran ocupació i milloraran tant el nivell de vida com les condicions de treball.
No ho sé, però crec que els llocs de treball que pot generar l’automatització, tot i que alguns no necessitaran de formació universitària, sí que hauran de tenir un grau de formació molt especialitzada i una alta qualificació.
Molt abans d’arribar el moment en què els canvis comencin a ser significatius o preocupants, els governs hauran de legislar en aquest àmbit i en alguns d’altres, molts d’ells totalment nous; hauran també de buscar solucions per afrontar un increment de l’atur que pot ser important, uns canvis profunds en les característiques del treball, del mercat laboral i les relacions socials, que faran absolutament necessari imposar a les màquines unes taxes o uns impostos que permetin crear una veritable renda bàsica per a la població desocupada, garantir l’estat del benestar i les pensions, entre d’altres coses -vist des d’una posició menys altruista-, perquè les persones puguin seguir consumint tot el que fabricaran les màquines i la cadena no s’aturi.
Fins avui, l’automatització i la robòtica han arribat principalment a les grans empreses amb importants i complexes cadenes de producció, com poden ser les de fabricació de vehicles, maquinària, aparells electrònics, etc., i també de manera més simple a les indústries on el treball és més monòton i rutinari. Però la veritable revolució de l’automatització no començarà fins quan deixi de ser privilegi de les grans indústries i s’estengui a la petita empresa, al comerç i a les llars.
És previsible que la seva implantació segueixi les mateixes pautes tal com va passar amb la informàtica: en un principi, va ser un element de privilegi quasi exclusiu per a les grans empreses i algunes persones amb alt nivell adquisitiu, però en qüestió de pocs anys es va estendre massivament, i ara són comptades les persones que no tenen més d’un ordinador o una tauleta tant a la feina com a casa.
En el món que ve -malgrat que avui encara pugui semblar ciència-ficció-, és previsible que la majoria de comerços dissenyaran els productes personalitzats per a cada client, i segurament els fabricaran a la mateixa rebotiga. En l’àmbit domèstic, cada habitatge o família disposarà d’un o més robots multifuncionals que faran totes les feines inimaginables de la llar, els habitatges seran intel·ligents… En un àmbit tan sensible com el sanitari, seran els robots els que realitzaran les operacions quirúrgiques més delicades, de fet en aquest camp ja s’està començant a experimentar. Com aquests, es podrien trobar tants exemples com la imaginació ens permeti, i estic convençut que per més estrafolaris que ara puguin semblar, arribarà el dia en què es podran fer realitat.
Però bona part de l’èxit de la implantació de la robòtica dependrà, més que de la tècnica i la enginyeria, de la sensibilitat social i altesa de mires dels governs per compensar justament la població que en resultarà afectada, que depenent de com es gestioni, podria ser-ne molta.
No hem d’oblidar que un dels grans problemes de les màquines i els robots és que, a part de l’energia i els treballs de manteniment, no consumeixen res més; som els humans els que hem de consumir la seva producció. Si els robots i les màquines generen atur i pobresa, i tant les persones com la societat no disposen dels suficients recursos per poder donar sortida als productes que fabriquin, llavors la revolució tecnològica de la robòtica serà un fracàs i els robots, en comptes de ser la solució, podrien esdevenir en un greu problema.
