La passió pels llibres difícilment puc creure que ens vingui donada pels gens. Més aviat són els factors ambientals aquells que determinen l’amor a la lectura i l’estima a les edicions ben aconseguides. Algú ens ha posat el cuc que ens converteix en lectors compulsius. Vaig trobar aquest “algú” que tots necessitem, el nostre “mestre”, quan tenia 17 anys i a partir d’aleshores no he parat de desesperar-me davant la quantitat de llibres que m’esperen per llegir. Ara bé, si aquest “algú” va sembrar i va aconseguir que hi hagués collita és perquè hi havia un terreny ben disposat.
A partir dels 12 anys vaig llegir amb deliri llibres d’aventures d’Emilio Salgari, Jules Verne, Robert Louis Stevenson, Daniel Defoe i, naturalment, Josep Maria Folch i Torres. Aleshores, poca cosa més estava a l’abast dels adolescents. Emilio Salgari no era el millor d’aquests escriptors perquè es veia obligat a omplir massa pàgines per guanyar-se la vida. Salgari, però, era molt popular i un dels preferits tant per les apassionants aventures dels seus personatges com perquè narrava històries que passaven en països exòtics. Era una excel·lent manera de despertar la imaginació i convidar a consultar mapes resseguint rutes formidables.
Enguany commemorem el centenari de la mort d’Emilio Salgari, aquest italià que va elegir el ritual japonès del seppuku (vulgarment conegut com a harakiri) per posar fi a la seva vida. Va deixar una nota al costat del seu cadàver: “Als meus editors: a vosaltres que us heu enriquit amb la meva pell, condemnant-me a mi i a la meva família a una semimisèria. En compensació pels guanys que us he proporcionat, solament us demano que pagueu els meus funerals. Us saluda, trencant la ploma, Emilio Salgari.” D’editors, com de tot, n’hi ha una àmplia tipologia i, és clar, no han faltat ni falten aquells a qui agrada sotmetre els autors a condicions draconianes.
Després de cent anys d’aquest fet lamentable, vull retre el meu petit homenatge a aquest escriptor d’aventures que va saber connectar tan bé amb uns nens àvids de lectures engrescadores. Sandokan, Los estranguladores, El corsario negro, El león de Damasco, La galera del Baja, El drama en el Océano Pacífico… són dels primers llibres que vaig adquirir amb els estalvis dels diners que em regalaven els avis. Quan vaig ser pare tot havia canviat per bé: el ventall de l’oferta d’autors i títols era ampli i van aparèixer eines destinades a pares i mestres per orientar millor la lectura dels més petits i dels adolescents. Ara, quan acompanyo els meus néts a una llibreria o a una biblioteca, veig visions amb la quantitat d’oportunitats que se’ls ofereix: poemes pensats per engrescar-los, llibres que ensenyen a crear novel·la negra, estudis sobre la formació del lector, adaptacions, editorials que s’esforcen per omplir els seus catàlegs amb títols atractius i autors que fan propostes apropiades com és el cas de Vicenç Pagès Jordà, amb el seu llibre admirable: De Robinson Crusoe a Peter Pan.
No, no en tinc cap dubte, prefereixo aquest avui, amb tants dubtes i motius per a la preocupació, que aquell ahir. La diferència clau és la llibertat d’escollir. Ens queixem quan en lloc de queixar-nos només cal dir “no” a unes quantes bagatel·les que ens entretenen sense treure’n rèdit i dir “sí” a les activitats que realment valen la pena. Pares i mares, avis i àvies, educadors i educadores: llegiu i els petits llegiran i si llegeixen aprendran a raonar, sabran història i aconseguiran situar-se geogràficament… i políticament. Llegim i el món s’arreglarà tot sol.
