i els seus poemes escollits i versionats per Marcel Riera a “Aquesta és la meva carta al món”.

Emily Dickinson (1830-1886) fou una escriptora que gairebé no es va moure del seu poble natal -Amherst, Nova Anglaterra, al nord-est dels Estats Units- voluntàriament aïllada en una confortable però austera casa familiar, on va morir en el més estricte anonimat.

Va deixar inèdits 1775 poemes manuscrits guardats en secret, que ella escrivia per a sí mateixa sense pensar a publicar-los i que va descobrir casualment  la seva germana quan Dickinson ja era morta. Ningú no en sabia res. Per la seva originalitat i qualitat l’han convertit en una de les veus més punyents, lliures, torbadores i visionàries que han gosat parlar mai, remarca l’escriptor i gestor cultural Àlex Susanna (1957). 

Es tracta de l’obra original i inconfusible d’un geni, en paraules del professor i prestigiós crític literari Harold Bloom (1930-2019), el qual la situava just darrere de William Shakespeare (1564-1616) en el seu particular cànon literari. Deia que “tret de Shakespeare, Dickinson manifesta més originalitat cognitiva que cap altre poeta occidental des del Dante (1285-1321)”.

Dickinson, juntament amb Walt Whitman, (1819-1892) són considerats pels experts els creadors de la poesia nord-americana moderna.

El pare d’Emily Dickinson era un advocat conegut i ella va romandre soltera a la casa familiar. De formació autodidacta, fou una lletraferida reclosa i enigmàtica i la varen influir les lectures del Nou Testament, els poetes metafísics anglesos del segle XVII i els poetes victorians, així com les lectures de Shakespeare, Keats, Wordsworth, Longfellow, Emerson i Charlotte Brontë, segons el poeta, editor i traductor Marcel Riera (1956).

Proa n’ha publicat, en una edició bilingüe, una antologia àmplia, de més de 200 poemes escollits i representatius de la seva obra, amb una versió pulcra, acurada i entenedora de Marcel Riera, un dels traductors de referència de la poesia moderna en llengua anglesa, un camp tradicionalment poc conreat i que el poeta ha sabut adaptar amb el seu prodigiós domini de la llengua catalana en tots els registres.

Susanna remarca la qualitat dels versos de Dickinson, tallants, provocatius, epigramàtics, blasfems, el·líptics, sincopats, quirúrgics, astringents, ens diu. Amb la seva manera de compondre, peculiar i heterodoxa, combina realitat i imaginació. A vegades, quan la llegim, quedem fulminats. Ens interpel·la i ens agafa per les solapes sense contemplacions.

La seva renúncia vital i el seu aïllament social tan radical, són remarcables. Era contrària al circ de la vida ordinària amb el seu reguitzell de futilitats i obligacions, assenyala l’escriptora Tina Vallès (1976). 

La seva manera d’escriure, peculiar, abrupta i punyent, capaç de subvertir el sentit aparent, té la capacitat d’interpel·lar, i ens pot deixar astorats, perquè Dickinson, ens diu Riera, és tan original i extraordinària com a vegades difícil, però és capaç de captivar, enlluernar, amb una sorprenent senzillesa aparent, de to enjogassat. Una obra que és expressió de la seva vida interior, rica, misteriosa, d’espiritualitat profunda i visionària. Per això recomana fer el camí de lectura i coneixement d’Emily Dickinson per trams i reposant entre l’un i l’altre, ens diu.

Remarca el poeta i traductor que l’escriptura de Dickinson és enrevessada, va enrere i endavant, empra molt poca puntuació i fa uns salts conceptuals enormes. T’adones que ha estat tocada per la divinitat o la transcendència i, probablement, tampoc pensa en el lector, perquè no confiava tenir-ne. Geni, dificultat i misteri doncs. Per més que t’hi esforcis no tindràs mai la certesa d’haver fet una traducció com ella volia, observa, però t’has de mirar de convèncer que ho hauria escrit tal com tu ho has traduït en el cas impossible que hagués conegut la nostra llengua, ens diu.

Perquè rere la brevetat de la seva poesia s’amaga una profunditat inabastable que dóna sentit ple al seu compromís vital, remarca Vallès.

Perquè també tenim la impressió quan la llegim que accedim al seu dietari particular, un dietari líric, en una escriptora que va viure per escriure i que ens ha deixat uns quants centenars de poemes memorables, i això aviat està dit, diu Susanna. 

La seva obra transmet una sensació d’autenticitat que fa mal, diu Riera, perquè no s’adreça a cap públic, no ha de discutir amb cap agent ni editor, no corregirà mai proves d’impremta, gairebé no coneix la crítica.

Poeta de la llum, diu Laura Borràs, ens ofereix una altra manera de “veure-hi en la foscor”.

Emily Dickinson edificà, des de la seva soledat, un dels grans monuments de la literatura universal i Marcel Riera ens ofereix amb ofici literari aquest regal que dignifica la bona salut de la literatura catalana, que el situa com a un traductor referencial. Ens obsequia amb una necessària i indispensable aproximació i coneixença a una autora d’una modernitat radical que és tot un referent de la literatura universal de tots els temps. 

Referències bibliogràfiques

1. DICKINSON, Emily. Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. A cura de Marcel Riera. Proa (2a edició).Barcelona, 2018.
2. SUSANNA, Àlex. Paisatge amb figures. Proa (Editorial). Barcelona, 2019.
3. RIERA, Marcel. “Es deia Dickinson” A: DICKINSON, Emily. Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. A cura de Marcel Riera. Proa (2a edició).Barcelona, 2018, pàg.  11-20.
4. VALLÈS, Tina. “El compromís d’Emily Dickinson”. VilaWeb, 10-02-22. https://www.vilaweb.cat/noticies/compromis-demily-dickinson-mail-obert-tina-valles/
5. Arboix A. “Entrevista al poeta Marcel Riera en el 10è Berenar Literari de la llibreria El Cucut”. Emporion, 23 d’abril de 2023. https://emporion.org/entrevista-al-poeta-marcel-riera-al-10e-berenar-literari-de-la-llibreria-el-cucut/
6. BORRÀS CASTANYER, Laura. “La literatura en un tuit”. Simbol editors, 2017.

37.      Per Gentileses tan minúscules

Per Gentileses tan minúscules
            com un Llibre o una Flor
            es planten les llavors dels somriures
            que floreixen en la foscor.

Emily Dickinson (1830-1886) -traducció de Marcel Riera-

219.    El meu Riu corre cap a Tu

            El meu Riu corre cap a Tu
            Mar blau, m’acolliràs?

            Espera resposta, el meu Riu.
            Oh, Mar, somriu!

            Et portaré Riuets
            des de pigallats indrets.

            Digues, Mar, em prendràs?

                        Emily Dickinson (1830-1886) -traducció de Marcel Riera-

399.    Nosaltres no juguem sobre les Tombes

Nosaltres no juguem sobre les Tombes
            perquè no hi ha Lloc
            I, a més, no són llises, fan pendent.
            I ve la Gent

            i hi deixen una Flor
            i els seus rostres s’inclinen tant,
            que ens fa por que els Cors els CAIGUIN
            i esclafin el nostre joc ple d’encant.

            Com qui fuig dels Enemics, doncs,
            ens anem allunyant
            i només mirem enrere per veure
            si som lluny, de tant en tant.

                        Emily Dickinson (1830-1886) -traducció de Marcel Riera-

620.    Molta Bogeria és el Seny més diví

            Molta Bogeria és el Seny més diví
            per a un Ull que discerneix;
            molt de Seny, la més completa Bogeria.
            És la Majoria
            en això, com en tot, que preval.
            Si assenteixes, ets assenyat;
            si t’hi oposes, de seguida et tornes perillosa
            i ja t’han Encadenat.

                        Emily Dickinson (1830-1886) -traducció de Marcel Riera-

679.    Quan la Nit gairebé s’acaba

            Quan la Nit gairebé s’acaba
            i l’Aurora s’acosta tant
            que podem tocar els Espais,
            l’hora d’allisar-se els Cabells ha arribat

            i la de preparar els Clots de les Galtes
            i astorar-nos per haver-nos preocupat
            per aquella Mitjanit Vella i pansida
            que fa només una Hora ens ha deixat.

                        Emily Dickinson (1830-1886) -traducció de Marcel Riera-

808.    Les flors delicioses m’apenen

            Les flors delicioses m’apenen.
            Fan que em sàpiga greu no ser una Abella.

                        Emily Dickinson (1830-1886) -traducció de Marcel Riera-

982.    Si puc evitar que un Cor es trenqui

Si puc evitar que un cor es trenqui,
no hauré viscut en va.
Si puc alleujar el Patiment d’una Vida
o calmar un Dolor

o ajudar un Pit-roig dèbil
perquè al Niu pugui tornar,
no hauré viscut en va.

Emily Dickinson (1830-1886) -traducció de Marcel Riera-

1286.   No hi ha Fragata com un Llibre

         No hi ha Fragata com un Llibre
      per endur-se’ns Terres enllà,
      ni Corsers com una Pàgina
      d’encabritada Poesia.
      sense l’opressió d’un Peatge.
      Que n’és d’auster el Carruatge
      que porta l’Ànima Humana.

Emily Dickinson (1830-1886) -traducció de Marcel Riera-

1441. Que solitari s’ha de sentir el Vent a les Nits

Que solitari s’ha de sentir el Vent a les
        quan la Gent ha apagat els
        i totes les coses que tenen un
        tanquen el finestró i entren a dins
        Que pompós s’ha de sentir el Vent als Migdies
        avançant cap a incorpòries Melodies
        corregint els errors del cel
        i aclarint les vistes.
        Que poderós s’ha de sentir el Vent als
        quan sobre mil Albades ha acampat
        i es casa amb una i les rebutja totes
        i després s’enlaira al seu Temple Elevat.

Emily Dickinson (1830-1886) -traducció de Marcel Riera-

         Sentir el nom
d’algú tan estimat
il·lumina amb un Fulgor
tan íntim, tan lleu,
com la Posta de sol sobre la neu.

Emily Dickinson (1830-1886) -traducció de Marcel Riera-