A l’últim escrit es van presentar alguns dels arguments de base ambientalista que qüestionen la bondat de desregular la instal·lació domèstica de plaques solars. Concloíem que els canvis legislatius podrien conduir a disposar d’un sistema energètic duplicat: amb una xarxa com la que tenim ara i, a més, una constel·lació d’instal·lacions domèstiques que, en conjunt, resultarien en una menor eficiència a l’hora de satisfer la demanda d’energia.
Entrant en la qüestió dels efectes socioeconòmics de la possible materialització d’aquesta nova situació, és evident que la construcció d’un sistema paral·lel té costos econòmics elevats. Cada equip domèstic costa entre uns 2.000 i 10.000 euros, depenent de les capacitats i funcions. Val la pena la inversió? Depèn de per a qui:
- Per a les empreses dissenyadores i fabricants xineses que copen d’una manera creixent el mercat d’aquests sistemes és innegable que val molt la pena: cada sistema adquirit es tradueix en benefici econòmic.
- Per a la indústria de la instal·lació de casa nostra i per als centres formatius en muntatge d’aquestes tecnologies també és una benedicció: emergeixen noves empreses, hi ha demanda d’aprenentatge i oportunitats de negoci.
- Per a les administracions i equips de govern, el boom de la solar també té aspectes positius: a més de captar impostos i taxes per a les arques institucionals, poden presumir que l’economia creix i que es creen llocs de treball.
- A les llars que volen invertir en aquests sistemes, la indústria els diu que s’amortitzen en un període d’entre 5 i 10 anys, segons quin sigui l’estudi o opinió “experta” consultada. Més enllà de l’estadística, cal tenir en compte que els costos reals poden variar molt en funció de les hores anuals de sol a la ubicació de la instal·lació, de la magnitud de les obres que calgui efectuar, de la pròpia qualitat de l’equipament, de la quantitat i gravetat de les avaries que es puguin produir al llarg de la seva vida útil i dels hàbits de vida i necessitats de qui visqui a cada llar. De manera determinant, totes aquestes estimacions es fan sobre el supòsit que les persones usuàries renuncien a la seva connexió a la xarxa elèctrica, quan en realitat gairebé mai és així i, en realitat, la nova instal·lació s’hi afegeix. Això suposa, es consumeixi o no electricitat de la xarxa, haver de pagar uns costos fixos i regulats gens menyspreables i que, casualitats de la vida (o no), han experimentat un paorós increment en els darrers anys. De fet, els costos de producció d’energia solen suposar només entre el 35% i el 40% d’una factura de subministrament elèctric, i per tant aquest és l’estalvi màxim sobre el qual es podria arribar a incidir autoproduint cada llar la seva energia.
- Per a la població que viu en blocs de pisos, a causa de la menor disponibilitat de superfície per llar on ubicar plaques solars, extreure’ls un cert rendiment pot suposar tot un repte, i per tant és esperable que els efectes sobre aquest grup siguin els mateixos que els presentats al guió anterior, però amb menor intensitat (es redueix la inversió, i per tant també els càrrecs i potencials beneficis).
- Per a la població que no té els recursos econòmics per adquirir un equip solar i accedir així al club de l’autoproducció, preguntar per la conveniència del sistema té poc sentit, aparentment. Però si la gent que sí que, per diners i espai, s’ho pot permetre instal·lés massivament plaques solars, és probable que les elèctriques i el govern acabessin augmentant el preu de la factura elèctrica. Podrien, així, afrontar els costos addicionals de mantenir la xarxa actual i la capacitat de producció adequada per a pics d’insuficient producció domèstica en unes condicions de menor demanda anual, motivada per l’autoconsum. Aquests augments de preu repercutirien directament sobre la població amb menys recursos, però també sobre les llars amb sistemes d’autoproducció connectades a la xarxa. De fet, aquesta situació de menor eficiència i augment de costos fixos podria arribar a esborrar qualsevol estalvi pretesament aconseguit amb la instal·lació de plaques domèstiques.
Globalment, en qualsevol dels escenaris plantejats, és probable que l’actual popularitat dels sistemes de generació domèstica i autoconsum elèctric facilitada per les reformes “verdes” de la tardor passada acabin suposant una major transferència de riquesa des de les llars fins als comptes de beneficis tant de les noves empreses dedicades a l’energia solar com, paradoxalment, de les grans empreses tradicionals del sector. Parlarem més d’elles en el proper escrit on, a més, es proposarà un model sostenible ambientalment i autènticament beneficiós per a la societat.
