Avui vora la mar
la Concepció i jo hem pensat en tu
com ho fem sovint, és ben cert!
L’aigua.
Hem escoltat atents
els sons harmònics de les onades,
tot balancejant els seus ritmes
blancs i escumosos
en la seva arribada a la platja,
cercant els teus peus per abraçar-los
com han fet tantes vegades.
El cel.
Aquest cel que tant coneixes,
aquest cel que tant estimes,
aquest blau intens.
Aquest cel que tant enyores,
aquest cel que tant t’enyora,
avui no era
ni blau del tot
ni gris del tot.
Núvols foscos, algun de negre
ens amagaven sovint
un sol esplendorós
que intuíem rere els núvols.
Núvols negres que ens recorden
la teva injusta i il·legítima presó,
la teva solitud a la cel·la.
El sol, però, no ha deixat de ser-hi
tot dient-nos brillant
que ell sempre hi és i hi serà,
malgrat la foscor del moment.
Que la satisfacció pel deure acomplert
sempre acompanyarà la teva vida
i que el sacrifici immens teu i el dels teus
no serà una lluita sense resultat final.
El Montgrí, el teu i el nostre Montgrí
i el seu castell,
ens recorda cada matí,
quan el sol el saluda,
el nostre deure i compromís
de no oblidar en cap moment
a tots els que complint el nostre mandat
heu lluitat per poder fer realitat
esdevenir novament un poble lliure i sobirà,
obert a les diverses cultures i formes de viure,
respectuós amb les diferents maneres de pensar i creure.
El verd dels pins vora la mar,
les plantes de les dunes recuperades,
els colors de les flors
i les seves olors,
ens recorden el teu somriure
i la teva presència en aquests espais
que volem que trepitgis molt aviat altra vegada.
No hi ha faltat l’aire fresquet aquest matí
tot abraçant les nostres cares.
Segur que també t’arribarà a tu
perquè l’aire és lliure
i cap presó ni cap poder pot aturar-lo.
Com ningú podrà aturar mai
la voluntat d’un poble
de triar la llibertat
i com vol organitzar
la seva forma de vida.
Com ningú podrà mai
agrair com cal
el sacrifici personal i familiar
dels qui sou els nostres representants,
avui empresonats o exiliats.
Que els sons de la nostra mar
i el blau del nostre cel
i el gris del nostre Montgrí
i el verd dels nostres arbres
i el groc de la nostra ginesta
i el vent a la cara
i les olors de casa teva, Dolors,
acompanyin amb tendresa
els teus dies fins que et puguem
novament
abraçar a casa.
