Fa pocs dies hem sabut com es preveu que serà la població mundial en el futur. A grans trets, l’estudi ens indica que la població seguirà creixent de manera significativa, i se situarà al voltant dels nou mil milions abans del 2050; que l’Índia serà el país més poblat; que a l’Àfrica hi viuran dos mil milions de persones, i que Europa seguirà perdent població autòctona i, per tant, serà més envellida.
Segurament, si a demògrafs de principis del segles XX els haguessin ensenyat les previsions actuals, no s’ho haurien cregut i, de fet, seria raonable no creure-s’ho, perquè pensar que en cent anys la població mundial s’ha multiplicat per quatre, fins als sis mil milions de finals del segle XX, i que la previsió per cinquanta anys més sigui d’augmentar tres mil milions més, ens hauria de fer reflexionar de cap a on va el món. No és tant del nombre d’humans que està previst que habitin la terra d’aquí uns anys, sinó de com ens organitzem, de com vivim, de com utilitzem el recursos naturals. Si la humanitat segueix incrementant la població de la manera que ho fa en els darrers cent cinquanta anys, fora aconsellable canviar la forma de viure, perquè si no trencarem les costures del planeta, que ja dóna mostres de d’esgotament.
Tot i que ja s’han fet molts acords en l’àmbit de conservació del medi ambient, fins i tot la darrera aposta d’Obama sobre el canvi climàtic, la veritat és que requereix solidaritat dels estats i també de les empreses i ciutadans. I pel que fa a Europa, es consolida el que ja és una evidència, que som una societat benestant, malgrat la crisi econòmica, i que apostem més per la qualitat de vida, fet que provoca que no es tinguin els fills suficients per mantenir la població europea estable, la qual cosa fa que es vagi envellint i, per tant, es necessiti immigració. I, per contra, a les zones emergents, la població no para de créixer. L’Àfrica tindrà dos mil milions d’habitants d’aquí trenta anys, i això vol dir que la majoria de població serà jove i, si no canvien molt les coses, sense possibilitat de trobar futur a casa seva, fet que previsiblement agreujarà encara més el fenomen de la migració cap a terres que ofereixen feina i futur. Tot plegat fa pensar que una política comuna d’immigració és autènticament necessària a la Unió Europea i que hauria d’anar orientada en dues direccions: una, a solucionar els casos concrets que ja estant passant i l’altra, a cercar solucions que evitin la necessitat de les persones de migrar. L’evolució a l’alça de la població mundial és un repte molt important perquè afecta la pròpia sostenibilitat del planeta, la convivència i, si no ho sabem gestionar bé, qui sap si, en el futur, la pròpia supervivència de la humanitat. Donat que es una realitat global, cal fer-ne una gestió coordinada en què les organitzacions internacionals hi tinguin força i que ho facin fent prevaldre l’interès general de les persones per sobre dels particularismes. Es tracta de deixar als nostres fills un planeta sostenible i una societat basada en la convivència.
