Els partits conservadors, considerats de dretes, han guanyat les eleccions al Parlament Europeu. “Europa és de dretes i l’abstenció és la més alta de la història en aquest tipus d’eleccions”, reflectien molts titulars de diaris. No sóc un expert en anàlisis polítiques ni en resultats electorals, però des de la meva humil reflexió se’m plantegen uns dubtes que no deixen de ser preocupants.
Aristòtil definia la polis i els seus representants polítics dient: “No és una simple comunitat de territori, sinó de vida bona i feliç. La seva finalitat no és només conviure sinó fer el bé de tothom, compartint el sentit comú del que és bo i del que és dolent, del que és just i del que és injust i d’altres valors humans.” Per tant, totes les persones som polítics i en aquesta relació de convivència àmplia tenim la possibilitat de desenvolupar Europa. Hauríem de sentir-nos amb el deure moral de participar, des del nostre modest esglaó, en la conducció d’aquest projecte comú d’aquesta gran polis vers un objectiu de bé comú. Per què no és així?
La ciutadania no confia en els seus polítics més propers i ni de bon tros en els que aniran a fer tasques en posicions més llunyanes i menys entenedores. Si alguns pensen que tots els polítics de casa són dolents, com no ho seran els que faran la seva tasca tan lluny? Hi poden haver, que n’hi ha, polítics dolents, en el sentit de cercar, més que el bé comú, la pròpia millora, i per això es posen al servei, més que de l’interès comú, dels interessos particulars dels poderosos. Militen normalment en partits polítics que defensen aquests conceptes. Senzillament aprofiten la seva posició per anteposar la vida bona de tothom a la bona vida d’uns quants.
L’acció política desinteressada, però solidària, desapareix. Si tots els polítics fossin així, els ideals basats en la democràcia per aconseguir un món millor: l’amor a la humanitat, a la justícia i igualtat per a tots els homes, desapareixerien. Sortosament crec que fins aquest punt encara no hi hem arribat. Encara hi ha polítics que podríem definir com a bons (de dretes i d’esquerres) i que, tot i les dificultats, es mantenen fidels als ideals en pro del bé comú, malgrat errors i corrupcions de polítics dolents, que sovint es poden infiltrar en les pròpies files. Si són polítics d’esquerres, ja es preocupen prou els agents antidemocràtics de denunciar aquestes desviacions i situacions anòmales i presentar-les com a mostra que tots els polítics són iguals, i donen a entendre que no hi ha diferències entre esquerres i dretes. Però compte, com diu el professor González Casanova: “No hi ha cosa pitjor que el polític dolent d’esquerres. Que el de dretes enganyi ja s’espera.” Els partits i els polítics defensors dels interessos de les classes dominants ja es cuiden prou que l’opinió general sigui aquesta. Sorprèn que ens trobem amb resultats de majoria absoluta del Partit Popular a la Comunitat Valenciana, malgrat escàndols polítics i suposada corrupció del seu president i altres membres d’aquest partit. També a la comunitat de Madrid. Actuacions sospitoses de Sarkozy a França i molt més a Itàlia, una nació intel·ligent que no deixa de votar el públicament impresentable Berlusconi. Tot fa sospitar que els partits de dretes avalen i els seus fidels, amb el seu vot, renten la cara als seus polítics, suposadament o descaradament corruptes.
Per què al Regne Unit els escàndols dels diputats de l’esquerra han estat sancionats pels seus votants? En aquestes eleccions els laboristes de Gordon Brown han quedat en tercer lloc. No vull dir que no s’ho mereixin. És evident que si hi ha corrupció s’ha de pagar. Però per què no passa el mateix si la corrupció és de dretes? Tot fa suposar que els partidaris dels corruptes voten en bloc i fan creure que tot són muntatges dels seus adversaris o de la mateixa justícia.
Després d’aquestes eleccions Europa serà més conservadora, possiblement més xenòfoba, amb la incorporació de partits de l’extrema dreta a Holanda i al Regne Unit, i segons aquests supòsits, molts dels abstencionistes continuaran sent els que s’han cregut allò que tots els polítics són iguals i més si no hi ha alternatives que demostrin rigor i serietat i presentin projectes que generin confiança. Els que ens han immers en una crisi econòmica: banquers, empreses mal dirigides, inversors en beneficis fàcils, són els que ens n’hauran de treure, però no voldran sortir perjudicats fent massa correccions al sistema i tot seguirà igual i continuarem sense creure gaire en Europa.
