S’està ensorrant el capitalisme?

Reflexions

S’està ensorrant el capitalisme? Diversos autors (Immanuel Wallerstein, Vicente Verdú i molts altres) dediquen darrerament pàgines i pàgines a proposar la resposta. Intentaré resumir-la. Poden passar dues coses.

Primera possibilitat. Podríem ser al final de la fase descendent d’un cicle econòmic de llarga durada que s’ha mantingut uns seixanta anys: el capitalisme prendria nova volada.
L’economia capitalista no és estable. La seva evolució en el temps segueix uns cicles alternatius de pujada i baixada. Hi ha cicles curts, que duren pocs anys, però aquests cicles formen part de cicles molt més llargs i d’efectes molt més intensos. A la primera fase dels cicles de llarga durada es crea producció, llocs de treball i beneficis, s’acumula capital i s’inverteix, tal com ha passat durant trenta anys des de 1945 fins a 1975. Però després s’entra en una fase de baixada de beneficis, endeutament massiu dels estats i de les famílies, i el capital es refugia en l’especulació. És la fase d’esgotament, decadent, en què hauríem entrat ja fa uns altres trenta anys, a partir de l’any 1975, amb el capital sempre especulant, sobretot amb el petroli, les matèries primeres, els aliments, la construcció, la inversió immobiliària, la destrucció de l’entorn natural. Ara seríem a la part final d’aquesta fase descendent.
Els últims temps de destrucció de valor (on som ara) que tanquen la fase negativa d’un cicle duren generalment de dos a cinc anys abans que apareguin les condicions d’entrada en una fase positiva, que és quan es tornen a aconseguir noves produccions, ocupació per a tothom i acumulació de beneficis. Per això es parla ja de brots verds, a punt de tornar a començar la pujada, potser més per desig que per evidències reals.
En aquest supòsit el capitalisme prendria nova embranzida, però amb fonaments nous per poder sobreviure, segurament més equitatiu amb les persones i més respectuós amb el medi ambient.

Segona possibilitat. Podríem ser al final d’una època històrica de llarga durada que s’ha mantingut uns cinc-cents anys: el capitalisme s’ensorraria.
Des d’aquest altre punt de vista, la gran crisi més recent similar a l’actual hauria estat l’esfondrament del sistema feudal a Europa, i la seva substitució pel sistema capitalista, ara fa cinc-cents anys. Durant aquest llarg període el capitalisme ha sabut produir i distribuir béns i riqueses de manera extraordinària i destacable, però ha provocat també explotació, guerres i depredació sobre persones, països i medi ambient. I últimament cada cop més.
Potser hauríem entrat des de fa trenta anys en la fase terminal del sistema capitalista. El que ens diferenciaria ara de la successió ininterrompuda dels cicles anteriors, seria que el capitalisme s’ha desviat massa vegades, i cada cop més, de la seva situació d’estabilitat, i ja no arribaria a trobar l’equilibri. La situació s’hauria fet caòtica, incontrolable per a les forces que la dominaven, i ni tan sols hi hauria lluita entre els partidaris i els adversaris del sistema per determinar el que el reemplaçarà. El sistema capitalista es bifurcaria: en part es resistiria a morir i continuaria la seva decadència, però en part es renovaria perquè surten idees noves, valors nous, en definitiva un sistema nou que no podem ni imaginar com serà. Molta gent ja actua, de manera desordenada i inconscient, per trobar noves solucions, sense que se sàpiga encara quin sistema sortirà d’aquests tempteigs a les palpentes.

Vicente Verdú: “Una crisi pot ser, com l’actual, una depressió tan profunda que alteri el caràcter de l’evolució i converteixi allò que seria una renovació suportable en un enderroc irreversible.”

Immanuel Wallenstein: “?Les empreses i els estats faran tot el que és tècnicament possible per trobar l’equilibri, però és molt probable que no ho aconsegueixin. En deu anys, s’hi veurà potser més clar; en trenta o quaranta anys, un nou sistema haurà emergit. Un nou poder hegemònic pot tardar encara cinquanta anys per imposar-se. Però ignoro quin.”