En arribar el mes de desembre sembla que tot hi acompanyi per dificultar-nos la joia de viure: els dies s’escurcen, el fred creix, les boires i les pluges ens aïllen en la tristesa, s’intensifiquen els grisos i desapareixen els colors… Sabem que està a punt de finalitzar un any més i els finals, normalment, no ens agraden. Els humans inventem excel·lents sistemes de contrapès per enganyar-nos i d’aquí ve que les places i carrers s’omplen de llumetes de Nadal (en la seva majoria, de disseny horrorosament carrincló) que pretenen animar-nos en aquest mal pas de l’any. Enguany, l’Ajuntament de Barcelona augmentarà la il·luminació urbana i no s’amaga de dir que així incita al consum. Una solució ben peculiar per fer front a la crisi; en lloc de contenció, disbauxa! Quina manera més original d’entendre el socialisme! Temo que davant tan brillant idea, altres ajuntaments s’animin i facin el mateix. Els despropòsits no tenen límit. I vindrà la nit de cap d’any durant la qual també hom intentarà treure’s la nostàlgia del passat o, en els millors dels casos, fer bons propòsits pel futur (això sí, mai vivint el present!) i es pagaran coberts costosíssims. No hi fa res. El plaer de bufar l’espantavelles sembla que reconforta momentàniament a qui sap del cert que ha malgastat un any més de la seva vida. Poetes, artistes plàstics, músics… tots han creat pensant en el pas del temps, l’efímer de tot plegat. Les religions, deixant la intencionalitat profètica d’aquells en qui diuen fonamentar-se, venen el producte més valorat, l’eternitat, que els assegura una clientela àvida de parcel·les a bon preu. Ens turmenta el pas inexorable del temps i sabem la fragilitat de la vida, però ni amb això fem desaparèixer tantes enveges, tantes ambicions forassenyades, tantes esperances posades en el no-res. Esperança, parlem massa d’esperança que ens fa oblidar l’ara. A mi m’importa el present, el ric present de cada moment. L’esperança en excés, com la sal, ens malmena el tall.
L’aprenentatge de posar petits finals a la nostra vida és el gran assaig per la darrera, definitiva i innegociable fi. Quan la parca arribi, que ens trobi avesats a acabar voluntàriament treballs que altres continuaran, a considerar-nos prescindibles, a saber dir adéu a temps i a esguardar la mort com un darrer tràmit que no podem delegar; és impossible fer realitat el gran somni de Woody Allen: «No és que tingui por de morir-me. Només és que no vull estar allà quan passi.»
Parlant de morts, tan difícil és a Torroella trobar un sistema per fer-nos arribar la notícia de la mort dels convilatans? Des que som tan «feliçment» importants en nombre d’habitants no es passa a convidar per les cases. Hi ha diverses possibilitats: escampar recordatoris a domicili, posar-los a establiments de visita diària, col·locar cartelleres ad hoc a llocs convinguts i estables de la població o que en Pepe González torni a fer la crida… m’és igual el que es faci, però fem alguna cosa. És una pena viure amb els inconvenients de les grans ciutats i les limitacions dels pobles petits; l’aspiració hauria de ser justament al revés. A Torroella es veu que no som ni carn ni peix. Gràcies si és que algú amb autoritat i comandament es fa seu aquest meu problema que és el de molts. I bon any 2009 a tothom!
