Mossèn Francesc Viver

Personatges Torroellencs

L’any 1913 va arribar a Torroella, destinat a l’hospital, mossèn Francesc Viver, un sacerdot que ben aviat va ser estimat de tothom per la seva bonhomia i admirat per la seva cultura. Un capellà que escrivia versos!

Fill de Torelló, format al seminari de Girona, on havia iniciat la seva vocació literària, ordenat sacerdot el 1901, havia passat ja per diverses parròquies; tenia 37 anys. Va fer amics i no deixà mai de visitar el triangle de can Castells botiguer, can Capellà confiter i can Casadevall impressor, on feia petar la xerrada. Ensenyà català, explicà mitologia grega i romana. I, sobretot, era un bon capellà. Freqüentava el Centre Catòlic que tenia la seu al cafè Marsal, els esquerrans en deien «can Per-lo-senyal» i era on feien tertúlia la gent missaire, els «de la crosta».

Aviat, el 1914, participà en la fundació de la revista quinzenal El Montgrí, juntament amb Joaquim de Camps i Arboix. El mateix any la revista es fusionà amb el Mont-Gris de l’Ateneu (del mestre Pere Blasi, que havia arribat a Torroella dos anys abans que mossèn Viver), i es creà Emporion, que es publica des de l’any 1915. Viver hi va escriure amb el pseudònim de Lucianus. L’any 1923 la dictadura de Primo de Rivera n’estroncà la publicació, però a partir de 1928 els redactors s’aplegaren altra vegada i va aparèixer el primer Llibre de la Festa Major. Aquest cop amb els articles signats amb noms i cognoms reals. Mals anys per als pseudònims.
El 14 d’abril de 1931 Espanya adoptà un nou sistema polític, la República. Mossèn Viver va publicar al Llibre de la Festa Major d’aquell any el poema II Agost MCMXXXI, on cantava amb entusiasme el canvi de règim:
I parlava la terra catalana  /  quan de l’enrunament parà el ressò
mostrant nostra bandera sobirana:  /  el rei és fora, el rei ara soc jo.
El 1932, després de nou anys, es va reprendre la publicació d’Emporion. La segona època va mantenir l’esperit i fins i tot la numeració de la primera, però aviat els redactors es van trobar envoltats d’una societat carregada d’intolerància. El 1936 esclatà la guerra. El 6 d’agost d’aquell any van ser assassinats cinc capellans. Mossèn Viver se’n salvà perquè Rogeli Bou l’ajudà a escapolir-se i el portà a Torelló, el seu poble. Allà, Francesc Viver va fer de mestre fins al final de la guerra.
Després, la postguerra. Morts, presons, exilis. La llengua prohibida, les idees censurades, la prudència, la por.
L’any 1939, acabada la guerra, mossèn Viver tornà a Torroella de vicari.
Als anys quaranta, els nens i nenes havíem d’anar a doctrina, primer per preparar la Primera Comunió (cap als 7 anys), i després la Comunió Solemne (cap als 12 anys). El rector, mossèn Garrido, d’un capteniment perfectament adequat a l’època, organitzava la catequesi com si preparés cadets de l’acadèmia militar. Mossèn Viver era qui ens ensenyava i ens preguntava la doctrina, amb paciència i tolerància, el somrís i la ironia sempre a flor de llavis. Aviat tots els vailets vàrem començar a reverenciar-lo i estimar-lo.
Era un home sec, de cara afuada i nas prominent, d’ulls vius i mirada irònica darrere unes ulleres gastades de tant llegir. Vestia una sotana descurada, ornada de petits cercles cremats, acusadors d’un fumador empedreït de cigarrets escarransits i torturats que feia ell mateix. De tarannà senzill, conversador agut, dotat d’humor molt fi, els grans el respectaven i l’admiraven, els petits ens ho passàvem amb ell d’allò més bé. Li fèiem l’amistat (costum desaparegut, que consistia a besar la mà dels sacerdots o –menys sovint– d’avis o pares), i li demanàvem caramels. Recordo molt lleugerament que ens portava a l’Escuela (pronunciat sempre en català de l’Empordà: scuèla), situada al costat de la rectoria, on jugàvem, ens explicaven contes i hi havia cinema mut: la Pandilla, el Fatty, en Charlot,… Ell reia amb la quitxalla. Escrivia poemes pulcres, elegants, i fins i tot versos remenuts, perquè mai no defugia de complaure els pares que n’hi demanaven un per al recordatori de la Comunió del seu fillet. I quan n’era temps, es cantaven els seus goigs (Protegiu la nostra vila / excels màrtir Sant Genís), i es representaven els seus Pastorets.
Més endavant, als pocs estudiants de batxillerat d’aquells temps, ens ensenyava llatí, assignatura fonamental aleshores. Quan no sabíem la lliçó ens deia xaiandu!, una mena de gerundi llatí molt seu, i ens parlava algun cop de llibres que la jerarquia eclesiàstica tenia a l’índex dels prohibits. «És que a ell li permeten llegir-los, és un savi», ens deia la gent gran.
Però el que no sabíem, perquè ningú no volia o no gosava parlar d’abans de la guerra, era la història del vell activisme cultural de mossèn Francesc Viver.
Passà uns anys a l’Estartit. Jo encara hi vaig rebre les últimes classes de llatí abans d’anar-me’n de Torroella. Allà, al jardí de la rectoria, un dia em va dir, sense que jo el pogués entendre gaire: «En tal ocasió l’Esquerra es va equivocar..»Com m’agradaria ara de poder continuar aquella conversa!
Es retirà al convent de les germanes clarisses de Torroella. Morí el 1955.
Avui, a mig camí del passeig de l’Església, un petit monument de 1973, senzill com calia, obra de Josep Mundet, ens fa memòria d’aquest gran sacerdot. Gran i humil.