Si la pandèmia del coronavirus que està patint la humanitat resulta tan devastadora com tot fa suposar, hem de reconèixer que, en ple segle XXI, les persones davant certs organismes patogènics seguim sent molt fràgils i vulnerables.
Al segle passat i a l’actual, els humans hem aconseguit avenços científics transcendentals, l’home fa més de cinquanta anys que va trepitjar la Lluna, en l’electrònica i comunicacions s’han fet passos de gegant i també en moltíssims altres camps que seria molt llarg d’anomenar; tots ells ens han fet l’existència més còmoda i plaent, i els avenços en medicina i els fàrmacs ens han allargat considerablement la vida, però tot plegat poden ser factors que ens hagin fet oblidar que l’home és encara un ésser fràgil i vulnerable.
Un dia qualsevol, d’un mes qualsevol d’un any qualsevol, es presenta sense avisar un virus que només es pot veure mitjançant el microscopi electrònic, i en qüestió de setmanes posa en escac la humanitat, l’economia mundial i canvia –esperem que sigui només per una temporada- la vida individual i col·lectiva de les persones tal com la coneixíem; els governs es veuen en l’obligació de retallar algunes llibertats i el món quasi es paralitza perquè estem indefensos i sense cap arma per lluitar contra aquest maleït virus.
Ara tot és qüestió de temps, un temps que se’ns farà etern, perquè a part d’haver d’estar confinats a casa, estem envaïts per una psicosi de pànic individual i col·lectiu, propiciada per les notícies que ens arriben a tota hora sobre com s’està estenent la malaltia, com augmenten els contagis i del nombre de morts al nostre país i arreu del món.
Crec que la globalització, que tants aspectes positius té, ha fet que el món comenci a quedar petit per a la humanitat, però aquesta crisi també ha mostrat alguns dels seus punts més fràgils i vulnerables. La interdependència és tan gran i la cadena tan llarga que, quan una baula es trenca, quasi tot es desestabilitza pel desproveïment o per altres causes generades per la globalització. Potser aquesta podria ser una oportunitat per plantejar-nos si les deslocalitzacions han estat un encert, o s’hauria hagut d’apostar més per la proximitat que per un estalvi que, a la llarga i en situacions com les que estem vivint, es podrien pagar molt cares.
Sigui com sigui, hem de reflexionar i prendre això com una lliçó que ens ha donat la sàvia naturalesa per fer-nos veure lo fràgils i vulnerables que som, i que quan ella vulgui, en qüestió de dies pot canviar el món i la forma de vida tal com la coneixem.
Del que està passant, sota el meu personal punt de vista, una altra cosa preocupant és que davant una situació tan greu i especial, la UE no ha estat a l’altura, la falta de lideratge i de planificació ha fet que cada país prengués les pròpies decisions i afloressin mostres de manca de solidaritat i desconfiança, cosa que no és gens d’estranyar, en realitat és el mateix que passa sempre. Quan el problema estigui resolt, l’experiència viscuda mereixeria que se’n parlés seriosament, o el futur de l’UE quedarà en entredit.
Sobre el coronavirus i les seves negatives conseqüències, de moment està quasi tot dit i explicat; permeteu-me que acabi amb unes paraules d’esperança i agraïment: si bé és cert que els homes som capaços de portar a terme les pitjors de les maldats, no és menys cert que tant a nivell individual com col·lectiu, i de manera especial quan ens sentim amenaçats, som capaços d’agermanar-nos, fer front comú i treure el millor que portem dintre. Així ho demostra l’esforç de la societat i en molt major grau el del personal sanitari, el dels servidors públics, el dels qui estan treballant perquè la vida no s’aturi, aprovisionant-nos dels subministres vitals, i tants d’altres de qui el treball passa desapercebut, però que per això no deixa de ser igual d’important. Ells són els que lluiten a primera línia per combatre la plaga, col·laborem amb ells i preguem perquè no defalleixin. Des d’aquestes quatre línies, tot el nostre suport i les més expressives gràcies. Esperem també que els investigadors i la ciència siguin capaços de trobar el remei per superar les dificultats que en aquests moments està travessant la humanitat. Estic completament segur que així serà i que d’aquesta en sortirem més forts, reforçats i agermanats.
