Un quadre inquietant

Des del 22 de novembre de l’any passat i fins el 13 de març d’enguany, el Centre Reina Sofia de Madrid exposà l’obra de l’artista austríaca d’origen romaní Ceija Stoika (1933-2013). Entre les pintures exhibides n’hi havia una que no deixava indiferent ningú. El quadre mostrava un enorme i hipnòtic ull verd turquesa i, al voltant del blanc que envolta l’iris, entre les finíssimes venes, un món inquietant: filferros espinosos, un corb, una calavera, una creu gammada, una alta xemeneia que treu fum a tot drap… Encara que no es conegui la història de l’autora, no és gaire difícil entendre què volia comunicar a l’espectador amb aquesta pintura ocular (1).

Ceija Stoika fou una supervivent de tres camps d’extermini nazis ben coneguts: Auschwitz, Ravensbrück i Bergen-Belse. Ceija no era jueva sinó gitana, una altra minoria ètnica perseguida a mort pels que lluïen braçalets amb la creu gammada dins un cercle blanc. Ara que s’han acomplert 75 anys de l’alliberament dels camps de treball i extermini nazis, s’ha tornat a parlar molt de l’holocaust. Però sovint oblidem que els jueus no foren les úniques víctimes d’aquella bogeria exterminadora. Altres col·lectius també la patiren, especialment el poble romaní.

Centenars de milers de gitanos moriren a diversos camps nazis o bé foren executats pels grups mòbils dels SS. També es feren experiments mèdics amb ells, com explicà Neus Català. Coneixem el significat del terme Holocaust -o Xoà, com l’anomenen els jueus- però ignorem el de Prorraimos (o Prorrajmos), el seu equivalent entre el poble gitano. Només es una qüestió de quantitats? O hi ha alguna altra raó? Que cadascú faci examen de consciència.

Quan tenia 10 anys, Ceija Stoika fou enviada a Auschwitz juntament amb tota la seva extensa família. Allà, els gitanos ocupaven una secció de Birkenau, un annex del camp original. “Vivíem a l’ombra d’un crematori que no parava de fumejar”, explica Ceija en les seves memòries. El camí que hi havia davant dels barracons dels gitanos era “el camí de l’infern”: conduïa directament a les cambres de gas. No és d’estranyar que en algunes de les pintures de l’artista hi apareguin altes xemeneies que fumegen.

En aquell camp del sud de Polònia hi havia un metge el nom del qual hom associa amb l’horror: Josef Mengele, de malnom L’Àngel de la Mort. La mare de la Ceija coneixia l’interès del doctor Mengele per l’heterocromia, una rara anomalia que fa que algunes persones, poquíssimes, tinguin els iris de diferents colors. Atès que ella tenia els ulls blaus i la seva filla verds, la dona patia per la criatura. Com podia ser que una nena gitana tingués els ulls verds? Si Mengele la veia, la faria servir de conillet d’Índies en el seu sinistre laboratori. Com és sabut, l’interès “científic” de l’infame doctor se centrava en els bessons i els nans, però també en les persones com la Ceija. I el que feia a vegades amb els ulls dels pacients el doctor Mengele fa feredat.

Així doncs, la mare de la futura artista protegí la seva filla. “Si veus un SS, no obrís els ulls, mira cap al terra, o amaga’t si pots”, li repetia constantment. I, obedient, així ho feia la nena. Sortosament, Ceija salvà la pell. Sortí viva d’Auschwitz i dels altres dos camps on fou conduïda posteriorment. Però el que va veure durant la seva estada en aquells sinistres llocs no se li esborrà mai més de la memòria. I les imatges que retenim a la memòria abans passen per la retina.

Quaranta anys després, entre 1988 i 2012, Ceija, de formació autodidacta, decidí finalment narrar amb paraules i imatges tot el que havia vist en aquells camps de la mort, després d’una infància feliç duent una vida nòmada, envoltada de carretes, cavalls i natura. Escriví unes extenses memòries, pintà i dibuixà centenars de quadres sobre la vida que duien els gitanos nòmades i la seva experiència en els tres camps d’extermini pels quals passà.

L’obra de Ceija Stoika és un valuós, excepcional testimoni de la persecució i genocidi que patiren les comunitats gitanes dels països ocupats per les tropes del III Reich. El quadre que atreia tant l’atenció dels que visitaven l’exposició del Centre Reina Sofia, pintat l’any 1985, no tenia títol. Però podria titular-se perfectament Autoretrat.

En les seves memòries (Sueño que vivo), Ceija Stojka explica que, per trobar feina, després de la fi de la guerra s’hagué de tenyir els cabells de color roig per dissimular la seva pertinença al poble romaní. L’antisemitisme i el racisme contra el col·lectiu gitano dissortadament eren ben vius… i encara ho són. Ara fa deu anys – potser alguns se’n recorden – el govern francès, encapçalat per Nicolàs Sarkozy, expulsà de l’Hexàgon tots els gitanos en “situació irregular”. Eren uns quants centenars i foren enviats a Romania i Bulgària, els seus països d’origen. Això en el país de la liberté, egalité, fraternité.

  1. L’exposició, que s’havia de clausurar el 23 de març, es tancà el passat dia 13 a causa del Covid 19. Es titulava Esto ha pasado.

 

Emporion butlletí
Subscrigui el nostre butlletí MENSUAL per mantenir-se actualitzat.
Podeu donar-vos de baixa en qualsevol moment