Àngel Valentí

Torroella de Montgrí
42 anys
Va gravar la seva primera maqueta amb 13 anys
És el bateria de Glaucs des dels inicis del grup
Un any després de la mort del seu pare publica la seva primera cançó i fa realitat un somni

“Era el meu superheroi”

Els somnis es fan realitat quan tenim la convicció interna per a guiar-nos, la passió per emocionar-nos i la disciplina per executar les accions precises.
Takumi

Som al seu local d’assaig. És una habitació de menys de quatre metres quadrats on només cabem la seva bateria, ell i jo. M’explica que és on assaja, on grava les pistes de prova i on fa algunes classes de bateria a adults i joves.

Parla a poc a poc. S’emociona quan m’explica coses del seu pare que va morir fa un any i mig d’una malaltia terminal.

– El meu pare era el meu superheroi. Ho era de petit i ho ha continuat sent de gran per totes les experiències que he pogut viure al seu costat.

 – Quines experiències?
– Durant molts anys vaig estar treballant amb ell de lampista, a l’empresa familiar. Però després l’empresa se’n va anar a l’aigua i els meus pares ho van perdre tot. En aquell moment no vaig parar d’aprendre d’ell. I ell sempre ha estat allà. Per les meves malalties no he tingut una vida fàcil i he complicat molt la vida a la meva família. Però ell sempre ha estat allà.

L’Àngel pateix dues malalties cròniques. Als 28 anys van diagnosticar-li fibromiàlgia i fatiga crònica.

– El primer que em van dir els metges va ser: “has de deixar de tocar la bateria”.

 – I què va suposar això per tu?
– Un daltabaix molt gran a la meva vida. Els pitjors problemes psicològics els vaig tenir en aquell moment. Fins que un dia em vaig aixecar al matí i vaig decidir que qui m’havia de parar era la malaltia, no un senyor amb bata blanca. I de moment soc tossut, però que em pari la malaltia.

Fa 32 anys que toca la bateria, i no ha deixat mai que la malaltia fos un impediment. Ara ha tret una cançó nova, la primera -i potser l’última- que publica en solitari. Amb La ciutat de les portes sense pom ha complert un somni que tenia i que hauria volgut fer realitat al costat del seu pare.

– El meu pare, quan tenia 40 molt llargs o potser 50 anys, es va despenjar dient que el seu somni hauria estat tocar la guitarra.

 – No havia tocat mai cap instrument?
– No, i com que sempre feia conya, ningú se’l va creure en aquell moment. Sabia que li agradava la música, però en cap moment hagués pensat que el seu somni hauria estat tocar un instrument. Però li vam anar preguntant i es veu que sí.

Aquell any per Nadal la família li va regalar una guitarra i un llibre.

– Em feia il·lusió veure com cada dia intentava tocar una estona, anava fent i m’explicava coses. Era guai compartir una cosa que per mi és tan important com la música. Però quan va passar tot allò de l’empresa, aquella guitarra es va tancar a l’estoig i es va quedar a l’armari. Llavors, tornant d’un concert amb l’Àlex, que és el guitarrista de Glaucs, li vaig explicar el meu somni. Quan el meu pare es jubilés l’apuntaria a classes de guitarra. Jo i l’Àlex escriuríem una cançó i un dia agafaríem el meu pare i el portaríem a gravar.

 – Per tant, era una sorpresa.
– Sí, ell no sabia absolutament res, i s’ha mort sense saber res. Quan ell es va morir això es va morir amb ell. I aquí es va acabar el somni. L’altra manera és com l’he reprès, pràcticament sense voler.

 – Què vols dir?
– Escric molt. I quan es va morir el meu pare d’alguna manera necessitava treure, treure i treure. Vaig intentar fer una cançó, però totes parlaven de coses molt crues. O estaven plenes de tòpics idiotes. Hi havia frases que em recordaven molt a altres. Hi ha mil cançons que expliquen el que jo volia dir molt millor del que ho podré fer jo mai. Tot va venir de trobar una frase en el lloc més inesperat. Mai hauria pensat que m’inspirés. Vaig intentar dir tot el que volia dir, però sempre completament tancat a no parlar de res que sortís d’aquest lloc, ni del que sento quan hi vaig.

(…)
– Bé, t’ho puc dir ben clar. És evident del que parla la cançó. Parla del cementiri. El cas és que em va agradar el que estava fent i vaig voler regalar-ho a la meva família. M’ho volia fer jo aquí. És a dir, trucar amics perquè m’enviessin les pistes per internet i a partir d’aquí fer-m’ho jo. I va ser quan vaig trucar l’Àlex, que em va dir: “tio, tu te’n recordes de la conversa que vam tenir aquell dia al cotxe?”

 – Llavors, va ser cosa de l’Àlex.
– Sí, i ja vaig anar directament a buscar músics. És un luxe comptar amb els músics amb qui he comptat. Eren amics del meu pare. Perquè quan tens 14-15 anys i te’n vas a tocar, només et pot portar el teu pare. Anar en bici i portar la bateria és una mica complicat! Segurament si ara haguéssim hagut d’anar a gravar amb el meu pare, haurien vingut els mateixos.

 – I com va anar la gravació? A la cançó sona la guitarra del teu pare oi?
– Sí, és l’acústica que porta el pes de la part més tranquil·la. Me la vaig endur a l’estudi i la vaig deixar allà terra com una cosa simbòlica. I no vaig dir res. Fins que l’Àlex va preguntar al de l’estudi si era seva. I jo vaig dir: “és la del meu pare”. I quan estàvem gravant les acústiques, el primer dia, el tio va desaparèixer i va tornar amb la guitarra dient: “aquí ni guitarres de tres mil euros ni hòsties, aquesta és la que ha d’anar en aquest tema”. I la va gravar.

Emporion butlletí
Subscrigui el nostre butlletí MENSUAL per mantenir-se actualitzat.
Podeu donar-vos de baixa en qualsevol moment