Torroella, espai d’art
“Paradís terrenal”
Torroella de Montgrí (1984)
Joan Fuster i Gimpera (1917 – 2011)
Aquarel·la
50 x 35 cm
Col·lecció Josep Fuster
No cal dir que Joan Fuster era un home vital, polifacètic i de gran enginy. Per aquest motiu, no és insòlit que el cridés l’atenció un artista com El Bosch, l’obra del qual ultrapassa els límits de la imaginació. Aquesta aquarel·la de Fuster, Paradís terrenal, té un referent temàtic clar amb l’obra del pintor flamenc Els jardins de les delícies. En el porticó esquerre del tríptic també està representat el jardí de l’Edèn. Gairebé ha posat els mateixos elements: les dues roques, Adam i Eva, l’arbre de la vida, la serp i tota una sèrie d’animals i insectes que apunten a la iconografia malèfica de qualsevol bestiari medieval al qual El Bosch era un fervent seguidor. No obstant això, el context de les dues obres és totalment diferent. Joan Fuster no tenia cap intenció moralitzant quan va executar-la, ni tan sols va disposar les seves animàlies en petites lluites violentes com a representació del mal, sempre present i temptador al paradís d’Adam i Eva. Aquest Paradís terrenal simplement evoca l’excés d’invenció i creativitat que tenia la personalitat de Fuster.
D’aquesta acuïtat va sorgir uns dels estils més particulars d’aquest artista que és l’estrambotisme. Es tractava de situar un o diversos objectes dispars dintre d’un paisatge idíl·lic, subliminal, sense elements superflus, creant tot plegat una situació absurda sense sentit i procurant que tot el conjunt fos harmònic. En aquest cas, ha triat dues roques asimètriques i les ha situat a un lloc imaginari i perfecte, com és aquesta platja on veiem a l’horitzó les illes Medes i el cap de Begur. La irracionalitat ve determinada per la disposició dels que manifesten ser els protagonistes del pecat original. Així doncs, sembla que Eva no ofereix la poma al pensatiu Adam, sinó que més aviat ha caigut literalment de l’arbre del bé i del mal, segurament pel seu enorme pes. La serp maligna no sabem si fuig o s’amaga entre les roques, un pop viatja en globus pel cel mentre que una mena de robot ho ha fet a través del temps.
D’altra banda, Fuster difereix del Bosc en la sensació d’ordre dins del caos, en la importància de la composició que no distingeix, és a dir, el fons de l’aquarel·la passa del cel a l’aigua, i de l’aigua a la sorra de la platja fins al nostre lloc d’espectador de forma quasi imperceptible. L’harmonia no queda trencada perquè ha col·locat estratègicament les dues roques i ha donat estabilitat a l’obra creant un suau horitzó. Els animalots no s’escampen pel paper fent enrenou, sinó que estan situats estudiadament per parelles coordinades, o mirant cap al mateix punt, o formen ordenades corbes amb el cos, el cap o les antenes.
Per últim, Paradís terrenal recorda també Dalí, en la manera de recrear un fons o espai físic real d’on sorgeix un història imaginativa, i on les ombres dels elements inventats reafirmen la veracitat d’aquest somni. No obstant això, des del meu punt de vista no és una obra completament surrealista sinó estrambòtica, més estranya que excèntrica. Joan Fuster ha deixat lliure la seva imaginació i ha impregnat la seva aquarel·la de colors suaus i alegres, tractant la llum amb el mateix blanc de la làmina de forma extraordinària. Els personatges absurds han estat fets de manera exquisida, recordant sempre que a la vida, com en la producció de Fuster, el menys important és el significat, el millor és viure-la intensament.