La paraula genocidi és moderna, creada l’any 1944 per Raphael Lemkin, jueu de Polònia, en referir-se a l’exterminació d’un grup humà per motius ètnics, nacionals, religiosos, etc. El genocidi està considerat el grau més elevat de violència intergrupal i per aquesta raó hauria de merèixer més atenció per part de pensadors i col·lectius que treballen per la pau.
He assistit a unes jornades sobre Armènia a Astúries i he comprovat de quina manera està viva la ferida del genocidi iniciat l’any 1915 per part de l’estat turc a aquest poble de 3.000 anys d’història. Tres quartes parts de la població armènia (més d’un milió i mig de persones) van ser massacrades, víctimes com altres minories ètniques que convivien en aquesta zona estratègica, xarnera entre Europa i l’Àsia, en considerar-se inassimilables als interessos hegemònics i expansionistes turcs. Una part dels sobrevivents va iniciar una diàspora i la tercera generació està present arreu del món. Els uneix, sobretot, la llengua i la religió. Són ortodoxos armenis i segueixen lleialment les directrius del catholicos, la màxima autoritat religiosa. Sembla que estiguin marcats pel Gènesi bíblic de la fi del diluvi i per la gesta de Noè: “El dia disset del mes setè, l’arca es va encallar a les muntanyes d’Ararat.” Les muntanyes de l’Ararat, esplèndidament nevades, són el símbol dels armenis que, per a més inri, han quedat situades fora de les seves actuals fronteres. S’han de limitar a contemplar-les de lluny; administrativament ara pertanyen a Turquia. És com el Canigó vist des de casa. La fulla d’olivera acabada d’arrencar que va lliurar el colom a Noè era d’una olivera armènia. Aquests relats deixen empremta, igual com saber que la primera nació cristiana de la història és la seva.
Hi ha hagut diferents genocidis al llarg de la història i sempre ens pensem que no poden tornar a passar fets semblants. Abans de les guerres dels Balcans havia travessat Iugoslàvia de dalt a baix diverses vegades. M’era igual de quin poble eren els interlocutors, tots em semblaven amables i bones persones. Però algú degué posar l’ou de la serp. Com van poder succeir fets com els de Srebrenica? La separació entre víctimes i botxins resulta sovint prima com un paper de fumar. Quantes vegades antigues víctimes han esdevingut botxins? Només cal repassar la història.
Què és el que realment ens priva de resoldre els nostres conflictes pacíficament? Sembla que als humans ens costa actuar amb fermesa en la defensa dels drets polítics i culturals propis i, a la vegada, no caure en lamentables pretensions de pureses impossibles. Creure’s formar part d’un poble superior o escollit, o bé reivindicar el territori del moment de més forta expansió, són garanties de xoc amb altres grups amb interessos territorials semblants. Tenir cura de la conservació de les cultures heretades hauria de ser compatible amb una atenta vigilància per no caure en errors irreparables. A qui pensa diferent de mi no puc enviar-lo a la presó, ni de bon tros eliminar-lo. Les guerres mai no han resolt els conflictes, els conflictes es resolen amb acords i una bona manera de preparar una pau estable és saber que els acords solen fer-se a contracor.
Cal tenir cura amb el nostre vocabulari, sovint poc precís. Qualificar de feixista, de nazi, el primer que dissenteix de les idees pròpies, és exposar-nos que el dia que arribi el veritable feixista, ningú no en faci cas. La paraula genocidi mereix el mateix mirament a l’hora d’aplicar-la. Com que ni el feixisme ni els genocidis es fan presents avui per demà, hem de concloure que tenen una llarga maduració. Atenció, doncs, per no qualificar abans d’hora allò que encara no és. José Ignacio Wert, Luisa Fernanda Rudi i molts d’altres no practiquen amb les seves lleis cap tipus de genocidi, però del que no estic gens segur és que aquests subjectes no estiguin posant, amb les seves supèrbies polítiques, el temible ou de la serp.
Abans del viatge a Astúries he passat uns dies a la Franja per prendre el pols a les reaccions a la llei que implanta el Lapao. El propietari d’un gran i afamat restaurant de la zona, comentava: “Amb això del Lapao els nostres polítics estan fent un gran ridícul internacional. Amb el senzill que és dir que som aragonesos de parla catalana!” Ni a la llei Wert, ni a la llei sobre el Lapao els veig gaire recorregut. De moment, els seus promotors fan el ridícul, però la història no acaba avui. Jutgem-los pel que són. Previnguem pel que pugui ser.
