M’han inspirat aquest article dues vivències recents. En una vaig sentir-me ben atesa, en l’altra no.
Fa pocs dies vaig entrar en una botiga de confecció de senyora on vaig veure un vestit a l’aparador que em va agradar, era el que jo desitjava. Sense pensar-m’ho dues vegades vaig entrar a la botiga i vaig dir a la dependenta si volia ensenyar-me’l, cosa que va fer amb amabilitat, amb interès, tot comentant-me la qualitat del vestit i la seva confecció. No vaig quedar-me’l, ni aquell ni cap dels altres que em va ensenyar, perquè quan els vaig tenir a les mans vaig veure que no feien per a mi, eren un pèl massa atrevits. Vaig agrair a la dependenta la seva atenció i ella, comprensiva, va contestar-me: “No s’hi amoïni, potser un altre dia trobarà el que desitja”. Vaig sortir de la botiga agraïda pensant que quan necessités alguna altra peça de vestir seria el primer lloc on aniria.
En un dissortat accident vaig trencar-me el braç. Vaig ser atesa a urgències en un hospital. Mentre estava estirada en una llitera en un petit apartat, van entrar tres persones que no es van presentar (eren metges?). Una d’elles, suposo que l’infermer, m’havia atès quan vaig ingressar. Van entrar conversant i sense dir-me ni “bon dia”. Van començar la seva feina sense deixar de conversar, ignorant-me totalment. L’infermer va dir-me que em farien una mica de mal perquè m’havien d’estirar el braç per intentar posar-lo al seu lloc. Així ho van fer, jo vaig aguantar el dolor tan bé com vaig poder. Quan varen haver acabat, van sortir de l’estança sense ni mirar-me, continuant la seva conversa. No me’n vaig poder estar i vaig dir-los, sense dissimular la meva indignació, si no m’havien de donar alguna explicació. L’únic que se’m va acostar per dirigir-me la paraula va ser l’infermer. Va disculpar-se, va donar-me la raó, em va explicar el que m’havien fet i el que encara m’havien de fer. Per sort, el braç me’l varen posar bé, que és el més important, però el tracte del personal no em va fer sentir gens ben atesa. Quan vas al metge et sents bé si et deixa explicar el que a tu tant et preocupa, si t’escolta, si et diu el que ell pensa que tens, si t’aconsella amb una mica de simpatia.
Si en una finestreta d’un lloc oficial, on no saps ben bé què és el que has de demanar, la persona que t’atén tracta d’ajudar-te, t’informa i es fa càrrec que no estàs habituada a resoldre assumptes con els que t’han portat a aquell lloc, que bé que et fa sentir la seva ajuda!
Al bar, a la carnisseria, a la peixateria, a la fleca, a la perruqueria, al carrer, és igual el lloc, trobar-hi persones amables no té preu. Ja sé que a l’hora de tractar amb el públic convé tenir molta paciència, i que hi ha gent de tota mena, però qui decideix treballar en un d’aquests llocs ho ha de tenir ben clar: paciència, paciència i més paciència, i no és fàcil, ho reconec.
Desgraciadament no es dóna la importància que es mereix al fet de ser acollidor, comprensiu, servicial, a saber donar una petita ajuda a la persona que ho necessita. Els joves que van amb els seus patins sense mirar per on passen haurien d’advertir, per exemple, que aquell avi que camina amb dificultat i amb l’ajut d’un bastó no té l’agilitat ni la destresa per esquivar-los. Sovint no escoltem aquella persona que té ganes d’explicar-nos les coses que li passen perquè no té ningú més per comentar-les, o bé no sabem acabar la conversa amb una mica de tacte si aquesta s’allarga massa. Es tracta de petites coses, sí, però de grans resultats.
Salvador Cardús, al llibre Ben educats, afirma: “En una societat tan diversa, la bona educació garanteix la bona comunicació i és una eina revolucionària que tenim per construir un món més amable. Per això és tan important ser ben educats”.
I té tota la raó!