La “maledicció dels recursos”, també coneguda com la “paradoxa de l’abundància” dicta que molts dels països rics en recursos naturals acaben presentant unes taxes de desenvolupament i creixement econòmic menors a les de països més pobres en recursos.
El premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz explica aquest fenomen a través de les desigualtats socials que es generen en relació a l’accés i aprofitament dels recursos. Per a la superació d’aquesta situació recepta la millora de les institucions (que no només serveixin al poder, sinó que siguin obertes i rendeixin comptes davant la ciutadania) i de la governança (normalment la democràcia) per una gestió més equitativa de la riquesa generada.
La intuïció indica que la descoberta d’un nou recurs natural hauria de ser un esdeveniment positiu per a la comunitat local. Tanmateix, hi ha nombrosos exemples que validen la tesi de la “maledicció dels recursos”. Els principals països productors de petroli no es caracteritzen per tenir economies massa florides, sinó que per sota d’unes elits que viuen en l’opulència, la majoria de la població viu en unes condicions de vida i desenvolupament més aviat precàries. Al cor de l’Àfrica, l’explotació de minerals com els diamants, el coltan o d’elements com l’urani han generat no poques guerres i misèria. Sovint, a més, per tal de maximitzar el benefici de les companyies explotadores, les activitats extractives es realitzen sense massa contemplacions per al medi ambient. Aquesta situació, permesa per unes institucions governamentals febles i sovint corruptes, acaba traduint-se en un retrocés directe en la qualitat de vida de les comunitats locals. Gens es beneficien aquestes comunitats de la riquesa que generen els recursos extrets, i si ho fan és en la mesura del temps que l’activitat és rendible. Un cop la mina o la bossa de petroli s’esgota, el capital emigra i les poques oportunitats que generava desapareixen, fotomuntatgefotomuntatfeafegint la recessió local a un medi ambient malmès, sovint fins i tot per a l’agricultura més bàsica.
En països més desenvolupats, com el nostre, també podem trobar exemples de la maledicció, encara que afortunadament no en la mateixa dimensió dels citats anteriorment. Els pobles del carbó, situats predominantment al nord de la península, són un exemple de l’apogeu viscut gràcies a aquest combustible i del posterior declivi un cop l’extracció del mineral deixa de ser rendible. En la majoria de casos la transició ha estat i encara està essent traumàtica en termes socioeconòmics, amb altes taxes d’atur i d’emigració entre el jovent, que deixen als pobles una població envellida i cada cop amb menys serveis. A nivell ambiental trobem un cas com el de les muntanyes de sal de Cardona i Súria, amb efluvis que fa dècades que salinitzen el riu Anoia i amb l’obertura d’esvorancs al terreny com a conseqüència d’una mala gestió de les antigues galeries. Aquests casos demostren com, en absència d’unes institucions fortes, que controlin les activitats de risc per garantir la salut ambiental i de les persones, és fàcil que l’abundància de recursos acabi tenint unes conseqüències d’allò més indesitjables. És necessari mirar més enllà del benefici econòmic immediat per generar estratègies que fomentin un autèntic desenvolupament local, i no un miratge que finalment desemboqui en un drama socioeconòmic o un desastre ambiental.
Bona part de la població catalana, potser per l’evidència d’alguns dels casos exposats aquí i de tants d’altres, entén la paradoxa. L’actual rebuig generalitzat a propostes de prospecció i explotació d’hidrocarburs al territori i les seves costes, sigui amb fracking o pous, així ho demostra. Coneixedora del fet que, al final, només uns quants es beneficien d’aquests recursos que haurien de ser de tots, i també conscient dels impactes que acaben generant aquestes activitats en el medi ambient, la societat catalana s’està mostrant contrària a la recerca de gas natural i petroli. Amb la millor de les voluntats, el catedràtic Mariano Marzo declarava que no ens hem de tancar al coneixement dels recursos que hi ha al subsòl i que la seva explotació era en última instància una qüestió política separada. Comparteixo l’esperit de descobriment del catedràtic, però l’experiència indica que obrir la porta de la prospecció a les companyies ja és un pas endavant cap a un futur decebedor i perillós. Bona part de la classe política segueix flirtejant amb companyies que prometen molts llocs de treball i una seguretat ambiental inexpugnable, més encara en aquests anys de crisi econòmica. En aquest sentit cal felicitar la valentia de consells comarcals i ajuntaments com el de Torroella de Montgrí i l’Estartit que s’han oposat, a través de mocions, a la prospecció de petroli davant les costes catalanes. No és el model de desenvolupament que ens convé, ni a la Costa Brava pels riscs associats, ni a la humanitat, per ser una inversió que seguiria apostant per l’alliberament de carboni a l’atmosfera i no per les energies renovables.
