Gualta

Des del primer dia Emporion es va proposar de ser el periòdic digital mensual del Baix Ter. El periòdic de Torroella i de l’Estartit, i també d’Ullà, i de Bellcaire, i de Gualta, i de tots el pobles que rega el nostre riu en el seu tram final, la riquesa dels quals, només fa quatre dies, era bàsicament agrícola gràcies a l’aprofitament de les aigües del nostre riu, a la terra fèrtil que hi ha aportat al llarg dels segles i als recs i regadius que hi varen fer els nostres avantpassats. Uns pobles que s’han obert, tanmateix, a les necessitats, oportunitats i condicions del món actual.

Gualta en seria segurament un bon model. El seu terme, abans agrícola i avui molt divers, acull indústries i serveis de tot tipus. A més de les explotacions del camp tradicionals, hortalisses i arbres fruiters al regadiu, cereals al secà, ramaderia i bosc, s’hi troba oferta diversa que dóna resposta a requeriments molt actuals, com ara la gastronomia, la jardineria, el golf i altres activitats dirigides a l’oci i al turisme, com els festivals de jazz i de curtmetratges.

La població té una història antiga. Els primers vestigis s’han trobat en un poblat ibèric al puig anomenat de la Font Pasquala, des d’on es té una vista privilegiada de tota la plana baixempordanesa. L’any 879 apareix documentada per primer cop amb la denominació d’Aqualta i, més tard, al segle xiv ja tenia construït un castell. Cal dir que formen part de la història del poble les terribles inundacions, com ara les dels anys 1933 (Daró), 1940 (Ter), 1962 (Ter i Daró).

Creiem que, per qui no s’hi hagi entretingut –tan a prop que ho tenim– val la pena de conèixer els seus monuments històrics: l’antic pont del Daró de cinc arcades dels segles xvi-xvii, del qual perdura l’antic paviment marcat profundament pels senyals deixats pels carros, l’església parroquial de Santa Maria, centrada enmig del poble, el vell Molí amb restes arquitectòniques de caràcter defensiu, amb muralla i espitlleres, i el monument als caiguts a la guerra del Francès l’any 1809, quan la població va ser molt castigada.

No ha pas estat un poble ensopit. L’any 1855 es va construir el salt del rec del molí, pel damunt del Daró, i l’any 1918 el molí fariner va esdevenir, a la vegada, fàbrica d’energia elèctrica. Moltes poblacions –bona part de Torroella sobretot– rebien el corrent de La Electro Gualtense, i ho agraïen quan l’energia feia restriccions. Més endavant va ser també fàbrica de gel. Els fets més destacats dels últims cinquanta anys han estat: l’any 1959 es fa el monument als herois de 1809, l’any 1960 es regula el Daró i s’obre el canal des del pont de Gualta al riu Ter, el 1961 Gualta és premiat en la I Campaña de Embellecimiento de los Pueblos Rurales, el 1987 el pont vell és declarat monument nacional, el 1993 es construeix el nou ajuntament, les escoles nacionals i el nou pont sobre el Daró.

Tanmateix, l’evolució demogràfica mostra un gran estancament: l’any 1900 tenia tres-cents noranta-un habitants, l’any 1950 en tenia tres-cents setanta-dos i l’any 2008 en tenia tres-cents cinquanta-set. El que potser cridaria més l’atenció serien les nacionalitats d’origen: d’Espanya dos-cents vuitanta, la resta és de dinou nacionalitats diferents, Marroc dinou, Gàmbia tretze, Romania nou, Alemanya cinc, Lituània cinc, Colòmbia cinc, i així fins a un total de setanta-set habitants.

Durant molts anys Gualta era lluny de Torroella, d’Ullà, de Verges, de Bellcaire. El Ter les separava. El pont de 1896 (fa quatre dies) va ser la gran obra pública que tothom esperava per trobar-se amb la gent de l’altra banda. Ara, al 2009, tots mirem amb recança els projectes de l’obra d’un futur pont nou sobre el Ter. La recança de no saber si es farà amb seny.