És fins i tot constitucional que el poder judicial determini que el 25% del temps lectiu s’ha d’impartir en castellà quan ho demanin els pares d’un sol alumne?
El president Jordi Pujol va assenyalar que «és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya, i vol ser-ho». La identitat catalana ha incorporat sempre el substrat lingüístic, cultural, i la voluntat de ser, al temps que el treball remunerat, que representa el diner: el control de la nostra economia productiva i socialment digna. I ja el gener del 2011 va escriure: «[… ] en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent, o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència. I molt recentment: la incapacitat d’Espanya. La seva incapacitat per a resoldre problemes interns molt substancials».
Realment és constitucional la no defensa del català, basc o gallec? Recordo que, segons tots els estudis, els resultats que obtenen els alumnes d’escoles on el català és vehicular i sigui la que sigui la seva llengua materna, són parions en l’una i l’altra llengua. A més, el català els pot servir tant per al coneixement en general com per comprendre millor la gent i el món en el qual viuen, que s’expressa indistintament en una o altra llengua. Quant als diners, altres nacionalitats històriques, de les que conformen Espanya, tenen ja un concert econòmic que els defensa d’una mala gestió i distribució dels recursos recaptats. Els governs espanyols mai han deixat de lluitar contra aquestes dues idees, però no ho han pogut fer sense imposició o amb la guerra contra un poble que té molt clara la seva identitat i la seva història. Espanyolitzar els nens catalans! Tancar a València la RTVV, impedir la recepció de la TVC i silenciar-hi Catalunya Ràdio. Imposar el trilingüisme a les Balears i qualificar com a Lapao el català a la Franja.
«Café para todos?»
S’han de revisar les institucions, ja siguin les d’un Estat confederal, federal o independent. I això no s’obtindrà sense una negociació que porti a un pacte. No es poden fer servir una Constitució, o les resolucions d’un Tribunal Constitucional, amb components que havien sobrepassat el període de vigència del seu nomenament, per assegurar la mutilació d’un Estatut votat i referendat pel poble català, copiat quasi al peu de la lletra per altres autonomies que no han estat retallats: «De aquellas lluvias, vienen estos lodos.»
Aquesta dita que em porta a recordar unes frases amuntegades en el transcurs dels darrers segles. Les iniciaré amb les del rei Joan Carles I: «Nunca se obligó a hablar en castellano; fueron los pueblos más dispersos quienes lo hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.»
Mariano Rajoy: «[…] mientras yo sea presidente del gobierno, ni se celebrará ese referéndum que algunos pretenden ni se fragmentará España, que quede claro»; «España es un bien indiviso»; «[…] diálogo con el Gobierno central cuando ya han decidido unilateralmente que van a hacer una consulta, la fecha y las preguntas»; «Y, si me apuran, hasta la respuesta».
José Ignacio Wert: «Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes».
José Luis Rodríguez Zapatero: «La España del castellano es grande, pero lo es más sumada a la España del catalán, del gallego y la del euskera»; «Apoyaré la reforma del estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento Catalán».
Alfonso Guerra: «Nos hemos cepillado el estatuto catalán».
Alejo Vidal Quadras (1991): «Només una ment malaltissa pot concebre la segregació de Catalunya».
Felipe González (1984): «El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán».
Leopoldo Calvo Sotelo (1983): «Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Baleares, para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español».
Luis de Galinsonga (1968): «Todos los catalanes son una mierda».
Manuel Fraga (1961): «Cataluña fue ocupada por Felipe IV, ocupada por Felipe V que la venció, fue bombardeada por el General Espartero y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, i aquí tengo el mosquete para volver a utilizarlo».
Juan Negrín (1938): «No estoy haciendo una guerra a Franco para que nos retoñe en Barcelona un nacionalismo estúpido y pueblerino».
Manuel Azaña (1931): «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco».
Ramiro Ledesma Ramos (1931): «Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que planearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos […] lo contrario».
Miguel de Unamuno (1901): «‘Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano».
Mapa polític d’Espanya (1852), Biblioteca Nacional d’Espanya. Madrid, destinat als alumnes de batxillerat:
«Mapa político de España en que se presenta la división territorial con la clasificación política de todas las Provincias de la Monarquía, según el régimen dominante en ellas:
1 – España uniforme o puramente constitucional, que comprende estas treinta y cuatro Provincias de las coronas de Castilla y León iguales en todos los ramos económicos judiciales militares y civiles.
2 – España foral, comprende estas 4 provincias reales forales que conservan su régimen especial diferente de las otras.
3 – España incorporada o asimilada, comprende las once provincias de la corona de Aragón diferentes en el modo de contribuir i en algunos puntos del derecho privado.
4 – España colonial, comprende las posesiones de África (Marruecos español), las de América (Islas Antillas) i las de Oceanía (Islas Filipinas), regidas todas por leyes especiales bajo la autoridad omnímoda de los Jefes militares».
José Patiño (1725): «[…] es bien notoria la obstinación i barbaridad de aquel pueblo criminal (català).»
Felipe IV-V: (1715): «Que en las escuelas no se permita libros en catalán, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y se aprenda en castellano».
Comte Duc d’Olivares (1641): «Hay que reducir Cataluña a los usos y costumbres castellanas».
Francisco de Quevedo (1640): «En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra»; «El catalán es la figura más triste i miserable que Dios creó»; «Son los catalanes el ladrón de tres manos».
Comte Duc d’Olivares (1625): «Ahora que os hemos asimilado y no tendréis que gastar dineros en luchar contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos».
No hi he inclòs les moltes que en la dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco, el postfranquisme i les publicades en revistes militars, s’han anant aplicant contra la llengua, els costums i la cultura catalanes; però voldria acabar amb el Manifest de trenta-un juristes en actiu sobre el dret a decidir, del qual he extret unes frases en què es defensa «la indiscutible realitat nacional de Catalunya, comporta, indefectiblement, el reconeixement del seu dret a decidir» i declaren que «l’anomenat ‘principi democràtic’ impregna tot l’ordenament jurídic internacional i comunitari» i proclama que «una de les manifestacions més elementals» d’aquest ordenament jurídic és «el dret dels pobles i nacions a decidir el seu futur».




