Imaginem junts el nostre futur. (1)

Inicio amb aquest article una nova sèrie, no d’economia, com solia fer,  sinó de temes filosòfics, psicològics i sociològics, amb l’anhel de que us agradi, en especial als lectors més joves i amb més curiositat.

Avui us presento una reflexió sobre la idea d’imaginar en forma col·lectiva. Parlarem primer de la Imaginació i en propers articles dels conceptes d’Imaginació Col·lectiva, Imaginari Col·lectiu i Imaginari Social, per finalitzar amb el Futur Imaginat.

Racionalisme i Imaginació

Les dues dimensions* proposades per Gary Lachman (1955-…) que cal distingir en el coneixement humà són aquestes. D’una banda, la via racional, desenvolupada sobretot a partir del segle XVII, i que s’identifica comunament amb la ciència. És un saber que es fonamenta en l’observació externa dels fenòmens i en el «regne de la quantitat». Aquesta primera via ens ha garantit un valuós domini sobre la natura, però també ha propiciat importants pèrdues. No només ha provocat un greu deteriorament en els ecosistemes mundials, sinó que també ha deixat a la deriva la nostra ment. Relegats a representar un paper insignificant i casual en el cosmos, l’angoixa existencial s’ha convertit en un signe característic de la nostra cultura. Però el seu major perill actual és el cientifisme; és a dir, l’aplicació indiscriminada del seu mètode d’aproximació a tots els dominis del coneixement.

  • La dicotomia es presenta també entre racionalisme i empirisme. Jorge Wagensberg (1948-2018) ens deia que existeixen tres grans mètodes als que els corresponen tres grans formes de coneixement: el científic, l’artístic i el revelat.

Al costat d’aquesta via científica del coneixement podem rastrejar una altra branca alternativa del saber: un “coneixement repudiat” compost per una heterogènia col·lecció d’ensenyaments i pensaments diversos, entre els quals cal incloure la màgia, l’esoterisme, el misticisme i altres filosofies de la consciència. Una suma de coneixements que a partir de l’Edat Moderna (dels segles XV al XVIII) va ser gairebé literalment «llançada a la galleda de les escombraries».

Durant molt de temps els conceptes de realitat i imaginari estaven enfrontats l’un a l’altre. Es va deixar a l’imaginari el camp del que era fals i al real el camp del vertader, però en l’Edat Contemporània (del segle XIX fins avui), moltes concepcions han canviat.

Entrats en la tercera dècada del segle XXI podem dir que “reneix al pensament i sobretot al consum” aquest coneixement “no-científic”: càbala, sufisme, tantra, taoisme, vajrayana, ioga, alquímia, antroposofia, francmaçoneria, gnosticisme, hermetisme, martinisme, orfisme, pitagorisme, rosacrucisme, teosofia, thelema, saurologia, etc.

Imaginació

La imaginació és una facultat de la ment humana de crear imatges mentals o pensar en realitats no percebudes abans, d’inventar noves visions i versions del món; un procés superior que permet a l’individu manipular informació generada intrínsecament amb la finalitat de crear una representació percebuda pels sentits de(/en) la ment. 

La imaginació s’assembla molt al procés de la percepció. No obstant això, la primera no es limita a la segona. La imaginació és un procés més abstracte, és a dir, que no necessita un objecte present en la realitat (en aquell instant), sinó que es serveix de la memòria per manipular la informació i relacionar-la de formes que no depenen de l’estat actual de les coses. És a dir, la imaginació pren elements de la memòria, abans percebuts i experimentats, i els transforma en nous estímuls i “realitats”.

Tant és així que les àrees del cervell que s’activen amb aquestes noves “realitats” són exactament les mateixes que si fossin el resultat de percepcions directes de la realitat i, en gran manera, la nostra psique no les diferencia, igual que en els somnis. 

La imaginació es diferencia del somni en què la imaginació s’activa quan l’individu està despert. La imaginació respon a la necessitat de ficció que experimenta tot subjecte i és una de les característiques fonamentals de la personalitat. Hi ha persones més imaginatives que d’altres, tot i que es pot educar i també es pot fer el contrari, intentar anul·lar-la: “Au va, baixa dels núvols!”.

La imaginació juga un paper molt important en la formació del Jo (del self). En els primers anys de la infància es desenvolupa un gran interès per crear mons imaginaris o alternatius, per a representar el món en el dibuix, per (fer) creure en els jocs, els somnis i les històries. En ells es representen els pensaments i sentiments més profunds de l’infant.

Com succeeix amb altres grans paraules posades en boques petites (amor, llibertat, amistat, igualtat …), la paraula imaginació ha anat perdent una part important del seu relleu original; i més particularment, el seu rol com a eina de coneixement. En el llibre de Gary Lachman “El coneixement perdut de la imaginació” (2017), Lachman reivindica una acció més profunda i transcendent en l’exercici d’aquesta poderosa eina de la nostra psique. Una via de coneixement que té la seva pròpia lògica (no cartesiana) i enfonsa les seves arrels en els estrats més profunds del que és humà. La imaginació, tal com l’entén Lachman no és cap motor de la fantasia, i menys encara un vehicle per a l’evasió. La funció de la imaginació no ha de ser la de apartar-nos de la realitat, sinó la d’aprofundir en el seu interior, o fins i tot participar en la seva creació. 

Parlem d’un món en el qual estem cridats a ser actors.