L’imaginari
En el seu ús popular, l’imaginari s’associa a la ficció, el record, l’ensomni, la creença, el somni, el mite, el conte, el que és simbòlic en el sentit d’irreal, i en el seu ús “acadèmic” s’associa l’imaginari a la ciència-ficció, les creences religioses, les produccions artístiques en general, la novel·la, la realitat cibernètica, certes mentalitats, les ficcions polítiques, els estereotips, i fins i tot els prejudicis socials.
Jean-Jacques Wunenburger (1946) defineix l’imaginari com “El conjunt de produccions mentals o materialitzades en obres a partir d’imatges visuals (…) i lingüístiques (…) que formen conjunts coherents i dinàmics que es refereixen a una funció simbòlica en el sentit d’una articulació de sentits propis i figurats”. Per a ell, l’imaginari, com a col·lecció d’imatges, és una mena de “doble” que s’interposa entre l’home i el món, i que participa, de manera inevitable, una mica de tots dos.
En la seva concepció actual, l’imaginari és una força social modeladora de la nostra manera de veure el món i per consegüent de les nostres accions i pensaments. Les imatges són el substrat sobre el qual es basa l’imaginari, i l’aclaparadora presència d’imatges en l’actual univers perceptiu i comunicatiu afecta seriosament el funcionament de la nostra societat, el seu comportament i les decisions col·lectives.
L’imaginari de Lacan
En 1926, Jacques Lacan (1901-1981) participa a la fundació de la Societat Psicoanalítica de París. Deu anys després, exposa la seva teoria de l’Estadi del mirall” en el congrés de l’Associació Psicoanalítica Internacional dut a terme a Marienbad (Bohèmia, República Txeca).
Sabut és que els éssers humans, en relació a altres espècies, naixem indefensos, incomplets, “no llestos” biològicament. En néixer, el nen té un domini amb prou feines parcial de les seves funcions motores. Com arriba el nen a manejar el seu cos? Estadi del mirall és el nom que Lacan dona al fenomen que es produeix entre els 6 i els 18 mesos d’edat, quan el “cadell” humà reacciona amb alegria en contemplar la seva imatge al mirall.
Fins a aquest punt, el cos no és percebut més que com una sèrie de sensacions fragmentades. En veure la seva imatge al mirall, el nen adquireix la noció de completesa del seu cos. La imatge pot ser una imatge captada en un mirall o bé la imatge d’un altre nen. La completesa aparent obre la possibilitat d’un nou domini del cos.
Ara bé, per aquest nou domini de les funcions motores se’n paga un preu. En l’identificar-se amb un “altre” no és d’estranyar que quan l’altre plori el nen plori també, i quan l’altre posseeixi algun objecte, el nen també el vulgui. Lacan utilitza el terme “l’imaginari” per referir-se al registre en què té lloc aquesta identificació.
Resulta important aclarir que aquesta completesa aparent del cos dona lloc a la formació del Jo (el self). El Jo es construeix, llavors, a partir d’una imatge externa, la qual cosa implica que la identitat ens és donada des de fora. El jo es precipita a partir d’una identificació imaginària.
En la seva minuciosa relectura de l’obra freudiana, Lacan troba fermes referències a la importància del llenguatge en la constitució del psiquisme.
Si, amb l’estadi del mirall, Lacan havia subratllat la identificació imaginària, a partir de la dècada dels ’50 es comença a examinar el registre simbòlic. El nen, capturat per una identificació imaginària, assumirà també com a factors identificadors els significants pronunciats pels seus pares.
La relació del subjecte humà amb si mateix continua construint-se des de fora. El subjecte humà aprèn qui és a partir del que altres li diuen. L’imaginari serà llavors estructurat pel llenguatge. No es tracta que el nen decideixi conscientment assemblar-se a un familiar. Senzillament incorporarà les paraules que sent, generarà la seva identitat en base a elles, operant el simbòlic des de l’inconscient.
Imatges mentals
Una imatge mental és la representació en la ment d’una persona del món físic que està fora d’aquesta persona. És una experiència que, en la majoria d’ocasions, s’assembla molt a l’experiència de percebre algun objecte, esdeveniment o escena, però es produeix quan l’objecte, l’esdeveniment o l’escena rellevants no estan presents als sentits. En ocasions, hi ha episodis, sobretot en adormir-se (imaginació hipnagògica) i despertar (hipnopòmpia*), quan l’imaginari mental, de caràcter ràpid, fantasmagòric i involuntari, desafia la percepció, presenta un camp calidoscòpic, en el qual cap objecte diferent pot ser discernit . Les imatges mentals a vegades poden produir els mateixos efectes que es produiran pel comportament o l’experiència imaginada.
- L’estat hipnagògic és l’estat de consciència durant la fase inicial del son.
- L’estat hipnopòmpic descriu el començament del despertament, la fase final del son. Una al·lucinació hipnopòmpica és una mena d’al·lucinació que es produeix en un estat intermedi entre el son i la vigília, és a dir, que ocorre quan hom s’està despertant.
El vincle de les imatges amb la realitat objectiva no està clara però són experimentades com a tals, de manera que el subjecte no les distingeix d’una experiència normal viscuda completament despert.
La naturalesa d’aquestes experiències, el que les fa possibles i la seva funció (si n’hi ha) han estat durant molt de temps temes de recerca i controvèrsia en filosofia, psicologia, ciències cognitives i, més recentment, en neurociències. A mesura que els investigadors contemporanis utilitzen l’expressió, les imatges mentals poden comprendre informació de qualsevol font d’entrada sensorial; un pot experimentar imatges auditives, imatges olfactives, etc. No obstant això, la majoria de les investigacions filosòfiques i científiques del tema se centren en les imatges visuals mentals.
La recent investigació clínica revela el paper fonamental que juga l’imaginari en molts trastorns mentals i suggereix com els metges poden utilitzar imatges en el seu tractament.
Som a l’era de la imatge, amb noves tipologies d’imatges: infografies, núvols de paraules, memes, selfies, noves formes de llegir, Kindle, filtrar, hipervincles, noves formes de comunicar-nos a través de la imatge, Twitter, What’s App, Instagram, Linkedin, YouTube, noves oportunitats per a la creació d’imatges, Photoshop, i noves fonts d’imatges, Flickr,… per tant el nostre imaginari al seu torn també té formes noves…
