L’escrit que segueix no és altra cosa que un voluntariós, i qui sap si malaguanyat, intent d’aclarir alguns conceptes sobre actes i actituds que poden fàcilment enterbolir la relació entre persones que conviuen en un món cada cop més interconnectat.
És molt possible que els anys em facin veure clars i ombres on potser hi ha més claror de llamps de tempesta i sorolls de trets, i que la meva sospita sigui infundada: “Només sé que no sé res” (Sòcrates, 470-399 aC). Però és obligat que les persones, en relacionar-se, hagin d’exposar -bo i provant de justificar-la- la seva valoració d’aquells problemes que els afecten, i no només com a éssers humans, sinó també com a membres d’una comunitat.
Massa sovint, però, tots plegats anem a caure en l’error d’anatematitzar la crítica, sobretot quan aquesta qüestiona la nostra veritat, i un bon exemple el tenim en la condemna de l’escriptor Salman Rushdie pels seus Versos satànics, l’escriptora bengalí Talisma Nasreen per la seva Lajja (“Vergonya”), condemnats a mort pels fonamentalistes musulmans per haver exercit el seu dret a expressar-se lliurement. Naturalment, els musulmans, radicalitzats, no estan d’acord amb aquell principi de pura democràcia que sosté: “El dret a la paraula i a l’escriptura lliure són inviolables”. I ahir, quan escrivia aquest article, l’atemptat sagnant a la premsa lliure amb almenys 12 morts a la redacció del satíric setmanari Hebdo, entre ells el director Stéphane Charbonier, i els dibuixants més destacats, Cabú, Wolinski i Tignous. (No disposo, en el moment de redactar aquest article, dels noms de les altres víctimes, totes elles mereixedors del nostre més profund record.) I per si fos poc, moren quatre hostatges més i l’autor del segrest al supermercat a París!
Crec temerari despropòsit aquella afirmació de Stendhal que diu: “Et bien, j’ai assez vécu pour voir que différence engendre haine”, i sí com diu Charlie en una de les seves caricatures “l’amour plús forte que la haine”.
Però el que sí puc dir és que no n’hi ha prou a assenyalar defectes a la democràcia. “La convivència comporta discrepàncies que hem de reconduir amb regles, potser dures en el seu compliment, però clares en el que realment s’han d’entendre i viure en democràcia.”
Un catedràtic de filologia catalana a la UAB, en Jordi Castellanos, per acabar el seu escrit, deia: “Perquè els drets i els deures són els homes qui els haurien d’imposar.” IMPOSAR! I vet aquí que això s’ajusta del tot al pensament de Sòcrates, quan va escriure: “Per a la veritable unificació de la comunitat cal la col·laboració de tots els ciutadans: pel convenciment o per la força.” No cal dir que estic d’acord que els homes tenim uns drets, i que és en la democràcia que ens han d’ésser reconeguts, però val la pena de reflexionar en el pensament de M. K. Gandhi i que va expressar quan va escriure a Julien S. Huxley, director general de la Unesco: “De la meva ignorant però assenyada i sàvia mare vaig aprendre que els drets que hom pot merèixer i conservar provenen del deure ben complert. De tal manera que només som creditors del dret a la vida quan hem acomplert el nostre deure de ciutadans del món. Amb aquesta declaració fonamental, potser no serà difícil de definir els deures de l’Home i de la Dona i relacionar tots els drets amb algun deure que els correspongui, i que cal complir primer. Qualsevol altre dret només fóra una usurpació per la qual no valdria pas la pena de lluitar.”
No crec que un terrorista, o qualsevol que pregoni l’assassinat i la violència, hagi complert amb el seu deure de ciutadà del món i no té dret a la vida. O així ho entenc!
I és que una cosa és la democràcia, amb drets humans inclosos, però també un altra, ben diferent, que comporta unes regles de conducta clarament definides, una obligatorietat exigida i ben controlada d’educació de tot infant o persona gran que sigui el que sigui el seu origen i/o religió vulgui viure en la nostra companyia, obeint regles clares de comportament i convivència.
“Una guerra, perduda, és la que la intel·ligència fa al fanatisme”
