“Ara ja no vull altre pedestal que les sabates.”
Joan Brossa
El dia 27 de juliol de 2017 ha estat notícia per la gesta esportiva de l’alpinista català Òscar Cadiach (1952) que,en coronar el Broad Peak de 8.047 metres, a la frontera entre la Xina i el Pakistan, s’ha convertit en el primer alpinista català – i el divuitè en tota la història- que escala els 14 cims del món de més de 8.000 metres d’alçada sense l’ajut de l’oxigen embotellat, una fita que està a l’abast només d’esportistes excepcionals.
Val la pena recordar, com a fet significatiu però poc conegut, que el poeta Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) va escriure el poema titulat Oda sextina a uns catalans intrèpids, perquè la duguin al cim de l’Everest. Aquesta sextina va ser llegida i dipositada al cim de l’Everest el dia 28 d’agost de 1985, precisament pel “català intrèpid” Òscar Cadiach, que anava acompanyat per Antoni Sors, Carles Vallès i tres xerpes. Tots ells van ser els protagonistas d’aquella gesta catalana quan van posar, per primera vegada, la senyera al cim de la muntanya més alta del món (8.848 metres).
Tilbert Dídac Stegmann (1941), catedràtic de la Goethe-Universität Frankfurt am Main i expert en l’obra de Brossa, recorda aquest fet de l’avantguardisme brossià, ja que amb la imprescindible col·laboració d’un alpinista català, Brossa dona amb tota la intenció, a un petit text escrit en la seva llengua materna, la llengua catalana, un “pedestal” de 8.848 metres d’alçada, allò més alt imaginable i realitzable en aquest planeta, perquè “això implica, el més alt i possible que li mereix la llengua catalana, la seva, que mereix tot l’honor i el millor pedestal possible”. Explica l’expert alemany que quan menciona,en les seves conferències sobre Brossa, aquest inaudit i fet avantguardista, es permet la lógica ironia de dir que aquest text en llengua catalana és el poema de “nivell més alt de tota la literatura mundial”, de tota la weltliteratur seguint Goethe.
Cal recordar que Joan Brossa ha estat el poeta català d’avantguarda de la segona part del segle XX per antonomàsia, tal com J.V. Foix ho havia estat de la primera part del segle.
L’obra brossiana es caracteritza, segons els experts, pel seu llenguatge depurat de tot allò superflu, i busca la màxima concentració lingüística amb una recerca constant del que és “essencial”, per aconseguir que la seva poesía quedi reduïda al mínim essencial. El poeta utilitza també,de forma característica, elements dels jocs populars, de la màgia, del circ i del teatre.
És definitiu per a Brossa el seu culte per la lletra A. La A és en l’obra brossianala representant natural de tot l’alfabet, des de l’alfa fins a l’omega (o la zeta).
En la trajectòria de l’obra de Joan Brossa, els estudiosos de la seva figura assenyalen el pas del “poema en suport paper” i sempre per mitjà del llenguatge verbal en català, inicialment cap al “poema visual”, amb una minva de la part lingüística fins a arribar finalment al “poema objecte”de pur llenguatge plàstic, internacionalment comprensible. Segons Stegmann, una A i una Z formen ja part del patrimoni universal.
També es remarcable la seva vessant ètica, la humilitat i la modèstia del genial poeta i intel·lectual,que queda reflectida en una de les seves citacions més famoses que és aquella frase contundent: “El pedestal són les sabates”,que donaria nom a un dels seus poemaris més coneguts. Des de la seva perspectiva, les sabates són un pedestal suficient i digne d’un poeta. En canvi,per al poema, per a la poesia, per a la seva llengua catalana, li ofereix el pedestal màxim, l’Everest, tal com ho comentàvem al principi.
Els cavalls de batalla de la seva poesia de combat, segons Montse Frisach, són bàsicament la defensa de les classes més desfavorides, la denúncia del capitalisme salvatge, el catalanisme, l’anticlericalisme i la seva aposta per la llengua catalana.
El seu compromís cívic amb la pau, amb la seva llengua i amb una Catalunya que defensa amb la força de les paraules,varen fer mereixedor a Brossa de l’obtenció de la Medalla Picasso de la Unesco, juntament amb Octavio Paz i Rafael Alberti, el 1988.
A continuació, un poema de combat de Joan Brossa del seu poemari Passat festes (1993-1995):
RENÚNCIA
I
(1 de maig)
El consell plenari de l’Ajuntament
de Barcelona ha acordat per unanimitat
atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Artístic
al poeta Joan Brossa, al crític i professor
José M. Valverde i a l’editor i crític
Josep M. Castellet.
II
(10 de novembre)
L’alcalde de Barcelona es complau a invitar-vos
al lliurament de la Medalla al Mèrit Artístic
en la categoria d’or als senyors Josep M. Castellet
i José M. Valverde.
(El poeta va rebutjar el guardó en saber que, recentment,
també havia estat atorgat a dues entitats bancàries.)
Referències bibliogràfiques
- STEGMANN, TD. “Joan Brossa entre paraula i vida”. A: El plaer de llegir literatura catalana, Pagès editors.Lleida: 2016, pàg. 11-92.
- BROSSA, Joan. Antologia de poemes de revolta (1943-1978), El Cangur, Ed. 62. Barcelona: 2001.
- BROSSA, Joan. Passat festes. Poetes del XX, 62. Barcelona: 2013.
- BROSSA, Joan. Em va fer Joan Brossa. El pedestal són les sabates. Poetes del XX, 62. Barcelona: 2013.
- <ttp://hemerotecapaginas.mundodeportivo.com/EMD01/HEM/1985/08/30/MD19850830-003.pdf>
- Editorial “Un gran any de l’alpinisme català”. A:L’Esportiu, any 16, número 5.639, dimecres 9 d’agost de 2017, pàg. 2.
- FRISACH, Montse. “El llegat de Joan Brossa. Poesia de combat”. A: Cultura, any XXVII,diumenge 15 d’octubre de 2017, pàg. 6-7.
