Joan Radressa i jo ens coneixem de tota la vida, de fet som parents, la seva àvia Maria Pascual i el meu avi Salvi Pascual eren germans, de can Pascual de Serra. És natural que, en encetar aquesta entrevista, ens passem una estona parlant de la tia Enriqueta, l’anomenada Enriqueta de Serra, dels nostres familiars de l’Uruguai… Tanmateix, la diferència d’edat –quatre anys- i el camí professional de cadascun, han portat les nostres vides per camins força diferents. En Joan va néixer a la nostra vila, poc abans de la guerra civil, el 25 d’abril de 1936; ara té, doncs, 82 anys. Estudià la carrera de dret a Barcelona i va establir el seu despatx d’advocat a Torroella l’any 1965. Aviat va començar, conjuntament amb molta altra gent, una notable activitat associativa amb objectius cívics i culturals.
Vas estudiar el batxillerat a Torroella i la carrera de Dret a Barcelona?
Vaig començar el batxillerat a Torroella, amb el mestre Dabau. Encara recordo com em va emocionar la música del seu piano mentre m’acostava a casa seva, a Girona, el dia que hi vaig anar per primer cop. Però els resultats dels estudis no em convencien i, després de tres anys, vaig anar a Barcelona, als Salesians d’Horta. Primer no m’hi adaptava gaire bé, després vaig ser un bon alumne. Jo ja tenia al cap estudiar Dret, també m’agradava Filosofia i Lletres, però el pare d’un company de curs, secretari de jutjat, em va aconsellar que arribés a ser un veritable jurista, que em fes advocat. I així va ser. Vaig acabar la carrera l’any 1959.
No vas pas venir de seguida a Torroella
Un cop acabada la carrera, vaig entrar en un despatx important de Barcelona, potser era el quart o el cinquè gabinet d’advocats de la ciutat en grandària i prestigi. Em vaig dedicar força als afers immobiliaris, vaig estudiar Administració d’Empreses, però bona part de la meva feina era auxiliar, no m’hi acabava de trobar bé, tenia ganes de tornar i obrir un despatx aquí, a la comarca. Veia que la gent anava a Girona, a Barcelona, jo pensava en un despatx col·lectiu, tenia coneixences, el pare també… Finalment em vaig decidir a establir-me a Torroella i a Palafrugell, on hi havia només un advocat d’una certa dimensió, hi vaig entrar en contacte, em va passar alguns plets…
I, amb una colla de torroellencs, comences una tasca de promoció cultural
Vaig arribar a Torroella el gener de 1965 i el mes de març ho va fer el nou rector, mossèn Isidre Garcia. Aviat vam entrar en contacte. Em va dir que estava decebut, que venia d’un poble petit però actiu, que havia imaginat que trobaria a Torroella un gran ambient cultural, que sentiria música a cada cantonada, però veia que aquí s’havia perdut l’antic esplendor. Era veritat, l’ambient cultural era esquifit. Enric Farriol es dedicava a les sardanes i tenia altres inquietuds culturals, jo me n’adonava en viatges que fèiem periòdicament tots dos, en cotxe, a Palafrugell, però no hi havia gaire res més. Amb mossèn Isidre ens vam proposar de fer alguna cosa, vam recollir noms del llistí telefònic, potser un centenar, i vam convocar una reunió al Centro. Allà ens vam anar trobant regularment, devíem ser fixos al voltant d’una dotzena, hi havia tres músics, Joan Pujol, Lluís Grau i Enric Vilà, també hi venien Ricard Marull i Àlvar Geli que ens explicaven experiències de l’antic Ateneu Montgrí, i Francesc Batlle pare. Així, al desembre de 1965 ja vam fer una sessió de cine fòrum, i els anys següents es van organitzar concerts de Nadal, la festa de Sant Jordi, però fins al 1970 potser no passàvem de mitja dotzena d’activitats cada any. Durant aquest període van començar de destacar caps visibles de diverses seccions, per exemple, s’assignà la música a Josep Lloret, li va venir de nou, però acceptà.
Quan es va crear el Casal del Montgrí?
Des del primer moment, mossèn Isidre posà a la nostra disposició els locals parroquials, se’ns coneixia per l’Agrupació Esplai, però s’anava incorporant gent nova, no estàvem legalitzats, i vam decidir crear una associació amb el nom de Casal del Montgrí. L’acta fundacional va tenir lloc el juny de 1974. Els objectius eren els propis dels antics ateneus: promoció de la cultura, l’art, la formació, l’esport, el lleure, etc., en les seves més variades manifestacions. No es contemplava fer política, eren moments complicats i he de dir que jo, personalment, potser seguint les idees del meu pare, no vaig voler entrar en cap moviment polític. Cert que en alguna ocasió se’m va oferir la possibilitat d’optar a l’alcaldia, però ho vaig voler evitar. Sí que vaig acceptar de ser president de la Junta del Casal, ho vaig ser des d’octubre de 1974 fins a octubre de 1976, quan accedí a la presidència Joan Surroca.
Tothom sap que des del Casal vàreu fer molta feina cívica
És llarg d’explicar, ho vaig fer amb força detall en un article del Llibre de la Festa Major de l’any 2005. Organitzàvem conferències, cursets, debats, tertúlies; en l’àmbit de la música, fèiem concerts, vam crear una coral infantil, vam fer promoció de la sardana, vam editar discs; van tenir molt d’èxit les sessions de cinefòrum; ens vam preocupar pel paisatge, per l’estat precari del castell; celebràvem les festes tradicionals, el Dia del Torroellenc per als que residien fora de la vila; organitzàvem l’Exposició d’Art Local per la Festa Major; etc. Jordi Bellapart es va ocupar del butlletí, Francesc Batlle va fer el disseny de l’escut. La creació de seccions va ser fonamental per actuar amb eficàcia.; i en algun cas els resultats a llarg termini han estat espectaculars, com és el cas del Festival de Torroella.
Una actuació important va ser la campanya “Salvem el Ter”
Un dia de juliol de l’any 1976, venint de Palafrugell, vaig veure a la barana del pont en Jordi Bellapart, molt esverat. Vaig baixar del cotxe, el riu es veia ple de peixos que suraven morts sobre les aigües tèrboles. En aquell moment jo presidia la Junta del Casal, ja t’ho he dit. Vàrem convocar una reunió d’urgència i vam prendre tres acords: organitzar un debat sobre la problemàtica del Ter, que es portà a terme amb gran assistència de públic; iniciar una campanya per protegir el riu, desvetllant la conscienciació popular i fent pressió sobre autoritats i organismes oficials; i convocar una manifestació pels carrers de Torroella. La manifestació es va fer el 7 d’agost i unes 4.000 persones van mostrar la seva indignació. El ressò sobre l’opinió pública va ser extraordinari.
També recordo el “Debat Costa Brava”
La revista “Presència” va plantejar la necessitat d’iniciar un debat sobre conservació del paisatge i ordenació del creixement de la Costa Brava, va rebre moltes adhesions i es va crear una Comissió Executiva amb participació universitària, cambres, entitats turístiques, etc., i també s’hi adherí el Casal del Montgrí. A mitjans de l’any 1976 es van fer col·loquis previs i a partir de novembre es varen programar sessions del “Debat Costa Brava” a diverses poblacions de la nostra costa. Segons el llibre que recollia les ponències i comunicacions, el Debat va assolir la màxima participació popular els dies 4 i 5 de desembre al Cinema de Torroella.
Després, la democràcia
La nostra missió havia estat de substitució, i es podia considerar acomplerta des del moment que a l’Ajuntament aparegueren els nous equips de govern disposats a prendre pel seu compte la tasca que nosaltres havíem realitzat fins aquell moment. Però això no vol pas dir que s’acabessin les iniciatives sorgides del Casal i algunes continuen vigents, com ara la Marxa del Montgrí, el pessebre al Montplà, la recepció de la flama del Canigó la nit de Sant Joan o l’Exposició d’Art Local per la Festa Major.
També et vas dedicar a l’Hospital, al Llibre de la Festa Major
Vaig entrar a l’Hospital l’any 1974 per iniciativa de mossèn Isidre. Ell sabia que jo havia fet els estudis d’Administració d’Empreses i em va dir que podia ajudar a renovar l’administració d’aquella institució, que tenia la mateixa junta des de l’any 1959. Ho vaig acceptar i hi vaig estar de director fins al 1981. Crec que, efectivament, vàrem fer una bona tasca de restauració.
Pel que fa al Llibre de la Festa, se n’ocupava una comissió formada per Pere Castells, Eduard Viñas i Joaquim Vergés. Parlo d’aquells anys en què encara era tradició fer volts, ja saps, anar pel carrer d’Ullà, Fora Portal, Porta Nova, pujar fins a la plaça de la Vila… i tornem-hi. Un dia jo feia volts amb uns companys i vaig sentir que Pere Castells em cridava, se’m va acostar, jo era a la cantonada del carrer de l’Església, i em va dir que estava amoïnat, que s’havia desfet la comissió, estava sol. Jo tenia bona relació amb Eduard Viñas, però no me n’havia dit res; també havia tingut converses amb Vergés, però mai no m’havia parlat del Llibre de la Festa; quan va estar molt malalt jo l’anava a veure, i un dia em va dir que em preocupés de l’activitat cultural i que –encara que mai me n’hagués parlat abans- m’ocupés del Llibre. Ho vaig fer, em vaig posar al costat de Pere Castells, però amb recança, pensa que els autors més assidus havien anat envellint. Em vaig dedicar a escriure “el paso del tiempo” des de l’any 1967 fins al 1974, s’havia d’escriure en castellà, l’alcalde em deia que no podia entregar exemplars en català al governador civil…. Hi vaig anar introduint gent del Casal: Joan Surroca, Jordi Bellapart, Albert Bou, Josep Lloret, etc., i jo mateix, amb els anys, em vaig convertir en autor gairebé fix i -sense comptar “el pas del temps”- hi dec haver escrit ben bé uns vint-i-cinc articles.
S’acaba l’entrevista i encara allarguem la conversa, parlem de la tia Enriqueta Pascual, valenta, enèrgica, sòcia de l’Ateneu -no sabem si altres dones en van ser-. I parlem de l’avi Víctor Radressa Rigau, imaginatiu i emprenedor com tots els Rigau… Potser mereixerà tot un article de Joan Radressa en un pròxim Llibre de la Festa Major.
