Aquest és el segon article que Emporion ha publicat en el cinquantenari de la seva mort i com a homenatge a un català excepcional, Josep Maria de Sagarra, periodista, poeta, novel·lista, dramaturg i traductor dels clàssics. Destaco la seva vessant com a periodista, la menys coneguda, que crec és la que reflecteix millor el seu pensament. Periodistes eren Sagarra, Pla, Xammar, Gaziel, Pairolí, Sentis… de primeríssima magnitud i alguns resten mig oblidats i/o amagats.
L’article anterior, La llengua dels esclaus, corresponia a una època que va des del 1923 al 1936. L’any 1923 va començar a publicar a La Publicitat, amb un article dominical; el 1929, al setmanari Mirador, que durarà fins al juliol de 1936, i la darrera etapa, objecte d’aquest article, de finals del 1957 fins el 27 de setembre de 1961, va publicar 87 articles a La Vanguardia. El darrer havia de sortir el ja dit dia 27 de setembre de 1961, però la censura no ho va permetre.
Sortosament, l’article no es va perdre totalment, va ser trobat pel professor Narcís Garolera a l’arxiu Montserrat Tarradelles i Macià, del Monestir de Poblet , i tramès a Joan de Sagarra, fill de Josep Maria. Joan de Sagarra, també col·laborador de La Vanguardia, el va publicar en la seva secció “Terraza” com a regal de reis l’any 2007, any en què s’acomplia el centenari de la creació de l’ Institut d’Estudis Catalans, en el qual Sagarra presidí la Secció Filològica.
Extracto i reprodueixo en català dos dels articles publicats a La Vanguardia i, en català, la totalitat de l’article del 27 de setembre de 1961, censurat i publicat pòstumament per Joan de Sagarra a La Vanguardia.
28 de desembre de 1957, La crítica de la crítica
“Em refereixo al cas del novel·lista Xavier Benguerel […] El viatge […] es tracta d’un llibre que no és prudent ni honest silenciar […] Doncs bé jo no he vist cap article important sobre aquest llibre […] no he vist cap nota bibliogràfica, que li concedís l’atenció que es mereix. En canvi, he vist molts articles importants i moltes notes bibliogràfiques sobte títols que ens afecten molt poc […] de vegades em pregunto si per merèixer l’atenció dels crítics literaris és necessari pertànyer a un tipus de sindicació moral o algun secret i misteriós organisme, i si l’escriptor independent, que viu a casa seva i fa servir el raspall només per raspallar la roba es troba en una posició inferior […]”
25 de gener de 1958, El Nostre Ateneu
“[…] En la meva joventut era un honor, socialment i intel·lectualment, ser soci de l’Ateneu. Doncs bé, moltíssims socis que dignificaren la nostra casa, no la dignifiquen perquè la majoria ha mort, però queden els fills i els néts d’aquells socis il·lustres.[…] és trist comprovar que són molts els d’aquesta descendència “que ignoren l’Ateneu .[…] A aquests que llegeixen i pensen i que vull creure que creuen vagament en la paraula cultura. A aquests barcelonins em dirigeixo, fent-los saber que és un honor barceloní contribuir a la subsistència d’un vell palau que alberga una gran biblioteca, i encara que aparentment segons un modest casino per intel·lectuals i estudiosos, és un fragment magnífic de la nostra millor història. […]Necessita nous socis que l’estimin i comprenguin el seu legítim valor .[…] Només és qüestió de bona voluntat i de respecte a les coses realment respectables.”
2007.01.07: Els punts sobre les is: Article publicat pòstumament per Joan de Sagarra
“L’altre dia vaig llegir a Madrid un bell article d’Alfons de la Serna publicat en l’ABC i reproduït a La Vanguardia el matí del Corpus. L’article era una resposta a un altre, també molt bell, de Manuel Aznar publicat en el diari Arriba de Madrid.
No hi ha dubte que un escriptor català com jo, que porto mig segle escrivint en català i que ha presenciat tants alts i baixos en això que es diu el problema català i que segueixo fidel al meu catalanisme, manera de pensar, de sentir i d’escriure, no hi ha dubte que les belles, les comprensives, les justes paraules de Manuel Aznar i d’Alfons de la Serna han de produir una delicada emoció i un sincer goig. Però, sens dubte també que en la consciència d’un escriptor català com jo, ha de produir-una certa pena i un trist desengany veure que els il·lustres escriptors castellans comparteixen una tan alta visió i una tan justa comprensió del valor i de la transcendència de la nostra llengua i de la nostra cultura catalana , i que aquesta manera de pensar dels selectes i els responsables xoca amb determinats fets, en realitat, ni jo, ni els que pensen com jo, podem atribuir causa o raó que la justifiqui. Alfonso de la Serna cita el cas de Menéndez Pelayo i el cas de Pereda com respectuosos admiradors i devots de la llengua catalana i se suma gentilment a la posició d’aquells prestigiosos escriptors, afegint: “No sé exactament per què serà, però m’imagino que és degut a que tota la meva generació pensa així també. Avui em sembla que tot el problema separatista català, dels recels i incomprensions de Castella, de les passions i violències de Catalunya, és aigua passada i llunyana. Suposo que malauradament un fenomen d’inèrcia mental permetrà encara que d’un costat i d’un altre ens seguim dient despropòsits, deixant-nos arrabassar per emocions sense fonament actual. Però això s’acaba “.
Jo desitjo que aquestes paraules d’Alfonso de la Serna obeeixin a una estricta veritat, i perquè ho desitjo li diré una cosa que possiblement ignora. La institució més antiga i més elevada en el sentit de culte i de fervor a la nostra llengua i a la nostra literatura està vinculada als Jocs Florals de Barcelona, que l’any passat va complir el centenari de la seva existència. Fins l’any 1936, durant setanta-set anys, els Jocs Florals de Barcelona van ser la primera festa cívica de la llengua i de la poesia catalana, no hi va haver aquí figura de fama o de prestigi dins del camp poètic, que no creixés a la seva ombra. Tots, absolutament tots els nostres valors literaris van tenir gran honor de concórrer als nostres Jocs Florals, i sabudes són les paraules que en ells i en català va pronunciar Menéndez Pelayo davant la Reina Regent. No hi ha cap acord municipal derogant la institució, ni reglament, ni decisió concreta que prohibeixi la celebració dels Jocs Florals. No obstant això, des de fa vint i quatre anys no es celebren a Barcelona. Durant vint anys, els que encara formem part del seu Consell Directiu, els supervivents de la institució, hem fet tot el possible perquè se celebressin. Hem anat a les mitjanes i a les altes esferes. Hem portat l’assumpte fins on crèiem havia de portar-se .Al coincidir amb el centenari, aquest que això escriu va tractar la qüestió amb el senyor alcalde de Barcelona i d’ell va rebre les millors esperances. Però la realitat no ens ha proporcionat més que esperances cada vegada més vagues i jo em temo que aquestes vagues esperances ja són oblidades. Nosaltres no demanem més que celebrar els Jocs Florals en la mateixa forma en què van ser instituïts, respectant la seva convocatòria primigènia, els seus premis i el seu cerimonial. Ja veu, estimat Alfons de la Serna, que en aquesta actitud nostra no ens deixem arrabassar per emocions sense fonament. Només demanem justícia i respecte a la nostra llengua i la nostra poesia. No obeïm passions ni violències .Si els Jocs Florals van ser la nostra màxima institució poètica, la festa natural de la nostra llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans va ser i segueix sent la primera institució cultural amb caràcter acadèmic i amb repercussió internacional. La va crear Enric Prat de la Riba per acord de la Diputació Provincial i va reunir al seu si la flor dels nostres prestigis. Gran va ser la seva eficàcia a Espanya i a l’estranger, ja que els més il·lustres espanyols i reconegudes figures de més enllà de les fronteres es van honrar sent membres corresponents de l’Institut. Durant vint-i-quatre anys va viure amb tots els honors i els seus treballs i publicacions dignificaren plenament la cultura espanyola.
Des de fa vint anys, la sort del nostre Institut d’Estudis Catalans ha estat la d’una semitolerància en la clandestinitat. No gaudeix dels locals que se li van assignar, ni de les subvencions, ni dels mitjans d’existència amb què va ser dotat per les institucions públiques. Els que encara tenim a gran honor de pertànyer a l’Institut hem també, com en l’assumpte dels Jocs Florals, actuant en totes les formes possibles per tornar a la nostra màxima Acadèmia l’esplendor que mereix. Però fins al moment la seva precària i la seva oculta situació no ha canviat. Jo crec sincerament que el que acabo de consignar obeeix a regustos de conductes que no tenen cap raó de ser. Els escriptors catalans interessats molt vivament i molt directament en aquestes qüestions, crec que som víctimes d’un injust anacronisme, que per injust i per anacrònic, sobra en els seus dos conceptes.
Alfonso de la Serna en una arrencada de cordialitat i d’optimisme diu: “Però això s’acaba”. Realment, estimat amic, això hauria d’acabar-se. Sobre tot quan em consta que en les altes esferes de la vida pública i oficial, no falta qui comparteixen totalment aquestes idees.”
