En contraposició als postulats d’al-Afgani, l’any 1928 Hassan–al-Banna (1906-1949) funda els Germans Musulmans que representen l’opció integrista del reformisme i activisme polític d’al-Afgani. Els postulats del Germans Musulmans, “l’Islam és dogma i culte, pàtria i nacionalitat, religió i Estat, espiritualitat i acció, l’Alcorà i el sabre”, arrelaren molt més entre la societat egípcia que no pas el reformisme laic.
El món àrab és un enorme trencaclosques del qual nosaltres amb prou feines hem mal definit alguna peça. Les revoltes que avui s’esdevenen en alguns països com Líbia, Tuníssia, Egipte o l’Iran han fet esclatar pels aires el trencaclosques i mirar de recompondre’l per fer-ne una lectura no és una feina fàcil. El pulitzer Thomas L. Friedman escrivia no fa gaires setmanes a The New York Times (2) sobre la complexitat de les revoltes al món àrab i la importància d’entendre que no ens trobem davant un únic patró que expliqui la tensió viscuda. Friedman diferencia dues menes d’estats al Pròxim Orient “ (…) els “països de debó”, amb una llarga història al seu territori i fortes identitats nacionals (Egipte,Tunísia, el Marroc i l’Iran), i els que podríem qualificar de “tribus amb bandera”, uns estats artificials que, dintre d’unes fronteres traçades en rigorosa línia recta per la ploma dels poders colonials, mantenen atrapats milers de tribus i sectes que ni han dit mai que volguessin estar disposades a conviure, ni s’han unit per formar un col·lectiu cohesionat de ciutadans. Són Líbia, l’Iraq, Jordània, l’Aràbia Saudita, Síria, Bahrain, el Iemen, Kuwait, Qatar, i la Unió dels Emirats Àrabs”. En aquest sentit, les tensions entre diferents tribus líbies no es poden posar al mateix cistell de la revolució egípcia, malgrat que en ambdós casos, es tracta d’una lluita per l’emancipació i no tant de l’Islam, del panarabisme o del socialisme. Tal com diu Roger Cohen, columnista de The International Herald Tribune “Es tracta de l’assoliment d’uns drets fonamentals en la llei i les institucions” (3).
La revolució iraniana de la segona meitat dels anys setanta derroca el Xà i porta un govern a tres bandes: social-demòcrates, clergat xiïta i la figura de Homeini. En aquest context, el fonamentalisme de Hezbollah comparteix poder amb liberals i elements d’esquerra. Però les tesis fonamentalistes aniran prenent terreny i agafant un major pes específic, també el discurs autàrquic que res vol saber amb occident. La guerra amb l’Irak no fa més que augmentar la força del fonamentalisme i d’aquells que volen una lectura radical de l’Islam.
Amb la mort de Homeini, acaba la guerra i apareixen dos corrents en el discurs fonamentalista: Ali Kamenei que representa la consciència crítica de la revolució; i Hachemi Rafsandjani que és partidari de reconduir la revolució prescindint de Hezbollah i augmentant la flexibilització cercant capitals a l’estranger i facilitant l’acostament amb occident. La revolució iraniana va tenir una forta influència a occident, però també a l’Orient Mitjà amb la formació de Hamash a Palestina o Hezbollah al Líban.
Els esdeveniments que estan succeïnt darrerament en alguns països del món àrab, ens tornen a mostrar que l’Orient Mitjà és un escenari on la revolució és entesa com a mínim de dues formes: com una oportunitat d’obertura al món; o com el tancament i el rebuig a tot el que es relaciona amb obertura a occident. Molt sovint es fa una lectura incorrecte de l’Islam i se’l situa permanentment en l’immobilisme i l’autarquisme. Hi han hagut, al llarg de la història, grans pensadors musulmans, des d’Ibn Jaldun a Jamal al-Din al-Afgani, i molts altres, que han postulat idees que fan compatible les creences religioses amb l’obertura i la llibertat del poble.
NOTES:
(1) KHOSROKHAVAR, Farhad: “Iran. En phase post-islmiste”, dins L’Islamisme, Paris, La découverte. Les dossiers du l’état du monde, 1994, pp 115-119.
(2) FRIEDMAN, Thomas L.: “La pregunta clau sobre Líbia”. Diari Ara. 27/03/2011. Pàg. 40.
(3) COHEN, Roger: “D’Oklahoma a Tubruq”. Diari Ara. 2/02/2011. Pàg.