El nom de Josep Pericot no és nou per als lectors habituals d’EMPORION, avesats com deuen estar a gaudir dels seus articles sobre temes d’art, doctes i planers alhora. Tan aviat ens comenta amb visió crítica la darrera exposició presentada a la casa Galibern, com ens fa una descripció erudita de les obres que acaba de contemplar en una galeria de Barcelona o en un museu estranger. El que segurament pocs saben és que Josep Pericot Ayats és un cirurgià maxil·lofacial, avui jubilat, que fou pioner en la seva especialitat, i té unes arrels familiars torroellenques, de vuit generacions enrere, que ens duen fins al segle XVII.
Un teu besavi va ser alcalde de Torroella
Sí, es deia Genís Pericot Bayó, ho va ser els anys 1904 i 1905. D’ofici era fuster. A partir de l’any 1637, la data més reculada que coneixem, cinc generacions de cognom Pericot havien sigut ferrers, tots a Torroella, després van passar a fer de terrassans, però ell, que era fadristern, va marxar de la casa pairal i va aprendre l’ofici de fuster. Als 20 anys treballava en unes drassanes de Blanes en l’obra interior dels velers que s’hi construïen. Era un home de caràcter, valent, li tocà fer el servei militar a Pamplona i hi anà a peu. Tornà a Torroella i obrí el taller, feia negoci de fustes, construïa mobles, repintava les curenyes dels canons de la Meda… Tenia prestigi, va fer tota la fusteria de la casa Galibern. I va ser ell qui va fer construir la casa del carrer de Ramon Boi que fa cantonada amb el passeig de Catalunya.
El teu avi ja no va ser fuster?
No, el meu avi, que es deia Joan, tenia molt bona disposició per als estudis, el seu pare se n’adonà i –ja he dit que era molt decidit– l’envià a estudiar a Figueres. Va fer el batxillerat en pocs anys, després anà la Universitat de Barcelona i va treure –amb notes excel·lents– tres llicenciatures, Farmàcia, Ciències Naturals i Fisicoquímiques. S’estava a casa d’un comerciant adinerat, on feia d’instructor, i allà hi va conèixer una noia que hi anava a cosir, filla d’un suboficial de carrabiners, Joana Garcia. Amb els seus bons expedients universitaris, l’avi Joan aspirava a ser catedràtic, i amb aquest objectiu anà a Madrid per presentar-se a unes oposicions, però abans n’hi hagué unes altres per entrar al cos de Farmàcia Militar, i ell, per assegurar la seva situació econòmica, s’hi presentà i les guanyà, va obtenir el número 1. Poc temps després, l’any 1896, amb el grau de tinent, li tocà per sorteig d’anar amb l’exèrcit expedicionari a la guerra de Cuba. Cal dir que abans es casà amb Joana per no deixar-la desemparada si no tornava, i la portà a viure a Torroella amb el seu pare Genís. Retornà l’any 1898, en un vaixell-hospital francès, després d’un viatge d’un mes de durada i aviat aconseguí la plaça de capità farmacèutic a l’Hospital Militar de Girona. Allà van néixer els seus fills, i així es trencà la llarga llista dels Pericot torroellencs. L’últim, el besavi Genís, va morir l’any 1918. Però la relació del meu pare i els seus germans amb Torroella es va mantenir, hi venien sempre a passar l’estiu, hi havia llaços molt forts a través del seu avi Genís, i van fer bones amistats, com el mestre Blasi, el pintor José M. Mascort, Josep Castells…
Dediquem un moment a la generació del teu pare. Quants germans eren?
Quatre, Lluís, Maria, el meu pare Josep, i Joan. Van néixer entre l’any 1899 i el 1907.
Lluís estudià Filosofia i Dret a Barcelona. A la Facultat de Filosofia va tenir de professor Pere Bosch i Gimpera, i va ser per la seva influència que va decidir dedicar-se a l’Arqueologia. Va ser catedràtic a la Universitat de València, es va especialitzar en Prehistòria i amb les seves troballes a les excavacions de la cova del Parpalló, prop de Gandia, va assolir una gran projecció internacional. Ja saps que també va fer recerques prehistòriques al Montgrí, amb l’ajuda del mestre Blasi i els seus alumnes.
La seva germana Maria es casà amb l’arquitecte Joan Baca Reixach, de Terrassa, que va ser arquitecte municipal de Torroella, i va formar equip amb Joan, el petit dels quatre germans.
El meu pare Josep Pericot va estudiar tres cursos de medicina a Barcelona i dos d’odontologia a Madrid. Acabada la carrera, va ser odontòleg de l’Assistència Mèdica Municipal de l’Ajuntament de Barcelona. Sota la seva direcció es va crear el Servei Dental Escolar, que l’any 1953 va esdevenir Servicio de Profilaxis y Asistencia Dental Escolar, consistent a fer revisions dentàries a les escoles, que va ser pioner a Catalunya i a Espanya.
Joan Pericot va mostrar ben aviat una gràcia innata pel dibuix. Va estudiar Arquitectura i en casar-se la seva germana amb l’arquitecte Baca Reixach i constatar els dos cunyats que compartien una mateixa concepció de l’arquitectura, van formar un equip dotat d’estil propi i un gran nivell artístic.
Eren de Girona, però durant la Guerra Civil la casa de Torroella els va ser útil
Lluís, secretari aleshores de la Facultat de Filosofia i Lletres, es va salvar d’anar al front per la seva edat; el meu pare no havia fet la mili i potser per això no el van cridar; el que va ser mobilitzat va ser Joan, va estar prop de l’Ebre i va haver de fer tota la retirada fins a França.
A la casa de Torroella s’hi van refugiar l’esposa de Lluís, Teresa, amb dues filles, Tere i Maria Lluïsa, i la tia Maria amb una cunyada i el seu fill Jan Baca. D’aquells temps, Jan en guarda records que, segons diu, són inesborrables. Acabada la guerra també s’hi va recollir Lluís.
Parlem de tu, que també vas voler ser dentista i vas acabar cirurgià
Vaig dubtar si volia ser dentista o arquitecte, ja que sentia atracció per l’art, però em vaig decantar per seguir els passos del meu pare. Un cop acabada la carrera de Medicina, encara calia anar a Madrid a estudiar odontologia. Després vaig fer estades a Suècia, a Malmö, on vaig assistir a tractaments quirúrgics de traumatismes maxil·lars i en tornar, l’any 1967, vaig entrar en contacte amb el doctor Pifarré, que s’havia format a Viena i havia introduït a l’Hospital de la Vall d’Hebron una especialitat, inici d’un servei de cirurgia maxil·lofacial a Catalunya. Vaig fer de dentista només dos anys i després em vaig dedicar plenament a aquesta especialitat de la cirurgia en què uns pocs érem pioners. A partir d’aquest moment vaig fer noves estades en diversos hospitals, a París, a Tolosa, a Houston. L’any 1973 em vaig presentar en un concurs de mèrits per al càrrec de cap de Servei de Cirurgia Maxil·lofacial a l’Hospital de Bellvitge, i allà he desenvolupat tot el meu treball professional fins que em vaig jubilar l’any 2004.
Quins records tens de Torroella, si és que en tens?
I tant que en tinc! La Setmana Santa! No veníem a l’estiu, que anàvem a Tona, després a Calella, però no deixàvem mai de venir per Setmana Santa, a ca la tia Maria o a la fonda Gumà, a la plaça de la Vila. Recordo amb enyorança la pesca al riu, al rec de molí, les processons, les visites a casa dels Bou del carrer Major, els bunyols de la tia Maria, insuperables! De tot allò encara ens en queda una tradició, tots els Pericot i els parents sobrevinguts pugem cada any el Dissabte Sant a l’ermita de Santa Caterina. No hem fallat mai.
Per acabar, Josep, d’on et ve la capacitat d’escriure tan bé sobre art?
Ja t’he dit que vaig dubtar entre fer de dentista o d’arquitecte perquè sentia atracció per l’art i les diferents expressions artístiques. Jo vaig néixer i vivia a la casa Amatller del passeig de Gràcia, entre els carrers d’Aragó i Consell de Cent. Quan era jove, aquella zona era plena de galeries d’art, Syra a la casa Batlló, al costat de casa meva, René Metras o la sala Gaspar a Consell de Cent… Les resseguia totes amb assiduïtat, m’hi vaig anar aficionant i en vaig anar sabent. Després van venir els viatges professionals per moltes ciutats, sovint sol, i aprofitava sempre que podia per visitar museus. Em ficava dins de les obres. Per això goso parlar-ne i oferir la meva interpretació als lectors d’EMPORION.
