El novembre de l’any passat vaig publicar a EMPORION un petit article per fer memòria dels cent anys, complerts feia poc, de la botiga d’en Lluís Matas, al carrer Major, davant de la placeta o carrer avui anomenat de Pi i Margall.
En aquell escrit vaig dir que el fundador de l’establiment era fill de Salvador Matas Bades i d’Adelaida Pascual Serra, els quals també tenien una botiga al mateix carrer Major, a tocar de la plaça de la Vila. Fa goig constatar que el comerç iniciat per aquest matrimoni encara ara es manté ben viu i ben actiu i, per això, crec que val la pena de dedicar-li també unes ratlles i fer conèixer algunes dades interessants que segurament molts torroellencs ignoren. En parlem amb Íngrid Busquets, la darrera continuadora de la saga dels Matas.
Teniu constància de l’antiguitat de la botiga?
Sí, s’acosta als 150 anys. El primer document que ens fa de testimoni correspon a l’exercici econòmic de 1868-1869. És un full de la Contribución Industrial y de Comercio de Torroella, que relacionava una sèrie d’establiments, el seu propietari, l’adreça i l’import de la taxa assignada. El de Salvador Matas hi constava amb l’adreça situada a la Plaza de la Constitución (plaça de la Vila) i li corresponia pagar 47.650 escuts (la pesseta va néixer precisament l’octubre de 1868). Més endavant, al full corresponent al període 1872-1873, la botiga figurava situada a la Calle de Oriente (carrer de Primitiu Artigas). L’establiment anava, doncs, rondant a l’entorn de la plaça.
Quan es va situar a l’emplaçament actual?
L’any 1874 Salvador Matas comprà la casa situada al carrer Major, núm. 2. Li costà 2.666 pessetes i 66 cèntims, i hi instal·là la botiga. Aleshores tenia vint-i-cinc anys i ja estava casat amb Adelaida Pascual. A més, el propietari anava de tant en tant a vendre el gènere amb el seu carruatge, fora de la vila, per masos i poblets.
La gamma d’articles que s’hi venien era molt extensa.
S’hi trobava des de merceria i camiseria fins a ferreteria. Una bona manera de fer el seguiment de la història de l’establiment és a través de les pòlisses d’assegurances contractades amb La Catalana, companyia que havia estat fundada no gaires anys abans que la botiga. La primera pòlissa que es conserva, a nom de Salvador Matas, és de l’any 1885, amb un capital assegurat de 44.000 pessetes, de les quals 5.000 corresponien a la casa, composta de baixos, dos pisos i golfes, i 4.000 al mobiliari, estris, ornaments i material d’ús domèstic; la resta, és dir, 35.000 pessetes, comprenien articles de merceria, paqueteria, camiseria, roba de confecció i confeccionada, pisa, vidre i cristall, ferreteria, a més del mobiliari propi de la botiga. L’assegurança era per 10 anys.
Al segle XX el negoci no va canviar gaire.
Salvador Matas morí l’any 1930 i la propietat de la casa i botiga passà al més gran dels seus quatre fills, Josep Matas i Pasqual, casat amb Maria Capellà i Moriscot. L’orientació del negoci va ser la mateixa i encara es va ampliar la gamma. El juliol de 1935, en plena República i un any abans de la guerra, una nova pòlissa amb La Catalana elevava a 50.000 pessetes el capital assegurat, el qual a més de lleixes, taulell, aparador i instal·lacions, corresponia al gènere de la botiga: sederia, merceria, perfumeria, quincalla, joguines, articles de fantasia, bateria de cuina, ferreteria… A can Garrau que se’n deia, s’hi venia de tot.
Fins que arribà la guerra, les col·lectivitats, la difícil postguerra.
Amb la col·lectivització de la majoria de les activitats econòmiques, els negocis privats van veure perillar greument la seva continuïtat. Can Matas es va veure privat de la majoria del seu material, només hi quedà la llana, i amb la venda d’aquest gènere o el seu bescanvi per altres articles, la família subsistí penosament els llargs tres anys de guerra. L’any 1939 arribà l’anomenada “alliberació”, però lamentablement per a la família Matas, els vencedors els van confiscar 24.531 pessetes, ingressades al Banc Hispano Colonial com a “fondo de papel moneda puesto en circulación por el enemigo”, en virtut del Decret de 27 agost 1938, Ordre 5 setembre de 1938. Mai més no les van tornar a veure ni sabem com fer-ho per recuperar-les… En morir Josep Matas l’any 1953, es va fer càrrec de la botiga la seva filla única Teresa, casada amb Ferran Estragués. En aquell moment Teresa tenia ja tres fills i poc després de tenir el quart quedà vídua. Des d’aquest moment es dedicà plenament als fills i a la botiga. La pòlissa d’assegurances del gènere i botiga de 1956 s’elevava a 250.000 pessetes i la gamma d’articles no diferia gens dels anteriors. L’assegurança, com sempre, era per 10 anys.
Els darrers anys la botiga ha fet un tomb molt important.
Fins ara els membres de la mateixa família hem portat el negoci, generació darrere generació, amb les variacions que el temps, els costums i les circumstàncies han anat aconsellant o imposant. L’àvia Teresa Matas es jubilà l’any 1987, en complir-ne 65, i va fer donació dels seus béns als quatre fills. Es va fer càrrec de la botiga la meva mare, Teresa Estragués Matas, però per poc temps, ja que l’any 1990 me’n cedí la propietat. Jo en aquell moment tenia 18 anys.
Has tingut ocasió de fer la botiga a la teva mida.
No es pot dir que hi hagi fet un canvi radical, més aviat ha estat un seguit de reformes, una cosa molt progressiva. Des del primer moment vaig tenir llibertat per fer les coses d’acord amb la meva manera de pensar, basada sobretot en el bon tracte amb els clients. Quan me’n vaig fer càrrec, els productes bàsics ja eren la perfumeria i les llanes, i hem anat passant progressivament cap a les peces de vestir de punt i complements, col·leccions i moda, que actualment són la base de la botiga. L’enfocament comercial és clar, fer allò que sento que he de fer, mantenir una bona relació amb els clients, comprendre’ls i ajudar-los, posar-me al seu lloc, tractar-los amb la consideració amb què jo voldria ser tractada.
Surto de can Matas, travesso la plaça, rememoro l’antiga botiga de can Garrau de quan jo era petit. Aquells aparadors, aquelles joguines… Després passo revista i m’adono que deu ser l’establiment comercial més antic de Torroella, amb la mateixa família i ja en la cinquena generació. Qui sap si arribarà a la sisena, és aviat per dir si un dels dos fills d’Íngrid Busquets continuarà la tradició.
