La cinta blanca

A quest passat mes d’agost hem tingut cinema cada dia. El Cine Club Torroellenc va programar a la pantalla del Cinema Montgrí una selecció de les millors pel·lícules de l’any. Això vol dir que hem pogut revisar títols ja vistos durant l’any o d’altres que, aprofitant aquesta oferta hem pogut recuperar.

Jo no havia vist “La cinta blanca”, un pel·lícula alemanya de Michael Heneke, que venia precedida de molts reconeixements, entre ells la Palma d’Or del Festival de Cannes, el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa i el premi a la millor pel·lícula Europea de l’any. Filmada en blanc i negre amb unes imatges que d’entrada sorprenen, però que de seguida et situen a una època i un lloc amb uns personatges que només amb veure les seves cares expressen els seus temors i sentiments continguts, els quals amb l’ajut de l’absència de color, son mostrats amb la màxima fredó possible. Les cares ho diuen tot i el blanc i negre i el seu estil, evoca un placentari sabor a cinema clàssic. Plàsticament l’obra de Heneke és una obra extraordinària que ens transporta a Bergman o Dreyer.

Estem a l’Alemanya de poc abans de la 1ª Guerra Mundial, en un poblet protestant del nord. Un cable que provoca una terrible caiguda del metge del poble, un graner que es crema, algú que apareix salvatgement torturat… Qui hi ha al darrera d’aquests fets?. Els nens i adolescents del cor i el col·legi del poble i de l’església dirigit pel mestre, les seves famílies, el baró, l’administrador, el metge, la llevadora, i els grangers, conformen una història que fa reflexionar. Personalment vaig arribar al final de la projecció com corprès. Després a mesura que he anat pensant, reflexionant, en aquesta història cada vegada m’ha agradat i impressionat més.

Ens l’explica, en veu en “off”, un dels personatges principals, aleshores un jove mestre del poble. Per la veu reconeixem que ara és ja un home madur i aquesta és una història viscuda en la seva joventut quan era el poc experimentat mestre d’aquest poble, un poble amb fortes arrels religioses i rígida moral. És la veu testimonial de quan es va enamorar, però també la veu testimonial del mal, que apareix des del primer pla, en el que veiem l’accident del doctor i que no deixarà de ser present en tota la pel·lícula. Segurament ell i la seva companya seran els dos únics personatges exclosos d’aquest mal, d’aquest ambient d’opressió, asfixia i claustrofòbia. Tot això només uns mesos abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial. La narració és un radiografia d’una comunitat i una premonició del futur, un crescendo d’accidents abans de que tinguin lloc els dos grans accidents en el mon del segle XX. Qui provoca la cadena d’accidents en el feu del baró?, perquè?, on està el germen del Mal?

Després de cometre una falta et castiguen durament (deu fuetades), si descobreixes el teu jove cos i al llit cometes algun acte considerat impur, et lliguen les mans al somier per evitar temptacions malignes, et col·loquen una cinta blanca al braç, perquè no oblidis la puresa, la innocència i el teu pecat. Un llaç blanc sense contaminar, només uns anys abans que aquests llaços es tenyeixin d’esvàstiques i estrelles de David, abans de perdre la innocència en una decadent societat de dubtosa educació.

L’anàlisi que realitza Michael Heneke, de la farisaica rectitud que es va viure a l’Alemanya de principis del segle XX, situant-ho en una petita població rural, es clara i contundent. A ningú pot estranyar, dons, que aquells joves d’aparent ànima noble i cor pur, esdevinguessin uns anys més tard (ja ho eren llavors), autèntics monstres i botxins d’altres sers innocents i indefensos.

El descobriment dels autors dels fets per part del mestre, mai es fan explícits a la narració, però encara que d’una forma oberta, s’intueix com, mitjançant uns fets aïllats que ens parlen dels abusos i defectes d’una societat hipòcrita, residualment feudal i moralment inquisitorial, foren els orígens dels camins que aquesta societat seguiria uns anys després.

El que ens proposa aquest gran autor de cinema és un acte reflexiu sobre: quan el mal el tenim dins de casa, potser sigui la cosa més terrible del món, sobretot si té l’aparença d’una cinta blanca.

Definitivament una obra mestra.