Parlant de Vasyl Petrinko

Vasyl Petrinko, natural d’Ucraïna, ha estat l’entrenador d’aquest curs 2009-2010 de tennis de taula del club de Torroella de Montgrí. Un club que juga a 2 ª Divisió Nacional gràcies a jugadors locals com Jordi Ribes, Quim Creixell i Francesc Fontanet, i que té la seva seu al pavelló de l’Escola Guillem de Montgrí. Un club que recomano a qualsevol aficionat del Baix Empordà pel seu bon ambient i les seves facilitats per entrenar.

Valsy PetrinkoAmb el meu fill Daniel ens apuntarem aquesta passada tardor per passar una estoneta a la setmana, com qui no vol la cosa. Allà hi havia en Vasyl.
Simplement toparem amb una d’aquestes persones que es desviuen pel que fan: pura passió i entrega. Sabíem de la seva experiència professional com a jugador a l’antiga Unió Soviètica i com a entrenador en diferents clubs d’Europa i d’Espanya. I calia aprofitar-ho. I el meu fill ha pogut (ha tingut el privilegi de) conviure estretament amb Vasyl en territoris presidits per l’esforç i la disciplina. Tot un luxe.

Tant és així, que a les poques setmanes, sorprenentment per a nosaltres, gairebé sense conèixer-nos, ens oferia els seus matins de diumenge per continuar entrenant-lo (desinteressadament). No ho vam acceptar perquè tot això era massa excessiu per a Daniel. Però sí que vam anar incorporant, progressivament, més hores, fins arribar a les 12 setmanals.

Sé que per ser un bon mestre cal reunir tres condicions (i no és fàcil): la primera, saber-ne, la segona, saber ensenyar i la tercera voler ensenyar. Vasyl les té totes i, a més, és bona persona, amb una ètica de vella escola, on paraules com honor i compromís tenen el seu valor. Potser Vasyl sigui difícil d’encaixar en una societat que prioritza l’aparença, les formes, el què diran. Sé que no és políticament correcte perquè és directe, temperamental i summament perfeccionista. No obstant, i puc donar prova d’això, és tot cor, i res li recompensa més que poder oferir als altres el que ell sap (i especialment als nens, que són els grans contenidors). Tan simple com això.

I suposo que aquesta és la raó d’aquest escrit, un petit (i humil) homenatge: ell ha estat per a nosaltres aire fresc, un cant apassionat a la vida, un recordatori de les coses senzilles i profundes. Personalment he après bastant de tennis de taula en aquests mesos (el meu fill una barbaritat), però em quedo amb molts altres regals d’aquesta curta visita d’un “extraterrestre” a Torroella de Montgrí. Per tot això, gràcies i molta sort.

Daniel i Jordi Isern

Los comentarios están cerrados.