A la primera part d’aquest escrit es van presentar les tres variables que afecten el risc d’inundacions (perill, exposició i vulnerabilitat), així com les dues estratègies bàsiques per fer-hi front (mitigació i adaptació). Quan traslladem aquest esquema al territori del Baix Ter, com ens concerneix?
De manera ja completament indiscutible, la dimensió de la perillositat ha canviat. Ha empitjorat. L’episodi de la DANA a la veïna València ha demostrat com la cartografia de modelització del risc va fer curt, fins i tot en la seva projecció més pessimista, sobre les cotes i espais que es van acabar inundant. No és que la cartografia estigués mal feta, sinó que s’havia fet amb les millors tècniques disponibles en base a registres històrics d’inundacions en un clima mediterrani que ja no és el que tenim actualment. El nostre clima s’està polaritzant cap a extrems més extrems, tant pel costat de la sequera com pel costat de la precipitació intensa. I aquest canvi del clima regional ja el percebem amb tot just un escalfament global mitjà de 1,5ºC. Les polítiques i compromisos actuals, en cas de complir-se, ens aboquen a un escalfament de gairebé 3ºC d’aquí a pocs decennis i a superar els 4ºC a finals de segle si seguim incomplint-los com fins ara. Tot això reforça la necessitat de multiplicar (coordinadament, i arreu) els esforços de mitigació del canvi climàtic per tal de limitar l’augment del perill (cada dècima compta!), però també ens aboca a desenvolupar estratègies d’adaptació que incideixin sobre l’exposició i la vulnerabilitat.
El primer que ens cal adaptar, sens dubte, és la mentalitat o cultura amb la qual concebem el territori, els riscos emergents i la manera de fer-hi front. Com pertoca en un canvi d’era com el que tot just estem iniciant, hem d’interioritzar que les lògiques i maneres de fer del passat i que funcionaven raonablement bé i amb estabilitat ja no seran vàlides, i poden arribar a ser contraproduents. Més fàcil de dir que d’aconseguir. En el cas de les inundacions a la conca del Ter, com en gairebé a tots els altres rius mediterranis, l’alteració del règim natural del riu ens ha portat a intentar -amb èxit parcial- controlar i regular el seu cabal, a convertir el seu tram final en un estret canal endegat entre motes i a substituir els hàbitats naturals dels entorns inundables per terres de conreu, espais urbanitzats, equipaments i vies de comunicació. En altres paraules: hem exposat més persones i béns materials al perill i hem adoptat mesures de protecció pensades per a un clima que es creia estable, però que es converteixen en font de vulnerabilitat, per insuficients, en un nou règim més extrem. Un primer pas per avançar cap a la protecció d’aquestes persones i béns exposats i vulnerables en la nova era de perillositat augmentada ha de ser la descolonització, tant al nostre riu com a les nostres ments, d’estructures i conceptes que neguen l’innegable: l’aigua necessita espai i l’aigua, per inconvenient que ens sigui, trobarà el seu espai. Com el va trobar a València.
Aquest canvi de concepció o paradigma pot arribar a ser una gran oportunitat per tornar a alinear l’ordenació del nostre territori amb els ritmes i fluxos de la naturalesa. Així ho identifica el Pla d’Adaptació al Canvi Climàtic vigent a tot l’estat espanyol: “d’entre les mesures d’adaptació per fer front al risc d’inundació, seran prioritàries les actuacions encaminades a la recuperació de la morfologia i dinàmica natural de les lleres i al foment de solucions basades en la natura”. Tenim exemples de bones pràctiques que van en aquesta línia, que redueixen la incidència de les inundacions i deixen, a més a més, molts altres beneficis ambientals. Un d’aquests exemples és el projecte Hidronet Baix Ter, del qual ens parlava a Emporion (juliol 2024) en Xavier Quintana, com a director de la Càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis. Les basses de laminació que està creant el projecte ajudaran a mitigar, a escala local, la perillositat d’avingudes durant episodis de pluja intensa i, de retruc, reduiran el risc per a la població. Aquest model, multiplicant les intervencions i aplicat a gran escala, creant i recuperant espais inundables per acollir i acumular l’aigua durant grans episodis, ha de ser una mesura clau en la prevenció del risc, i contribuirà a reduir els volums circulants i els pics de cabal. Fer servir la naturalesa de manera preventiva, per tal de dissipar l’energia destructiva de l’aigua precipitada per temporals i danes, en lloc de concentrar-la com hem fet fins ara, mirant de conduir el màxim volum d’aigua al més de pressa possible i a una mateixa llera amb escassa vegetació, permet que el cabal agafi encara més embranzida i augmenti el risc de catàstrofes. En certa manera, des de la Generalitat de Catalunya i l’Agència Catalana de l’Aigua ja s’impulsa una certa renaturalització de lleres com les del Ter, però es fa a través d’una política anàrquica que consisteix, bàsicament, en desistir de fer gestió -i encara menys ordenació- a l’espai considerat fluvial (és a dir, el del canal entre motes, que no deixa de ser una petita fracció de l’espai fluvial total que, al Baix Ter, comprèn tota la plana).
Tampoc ajuda a fer la necessària transició en la gestió d’inundacions, val a dir, una de les línies de treball incorporades al Pla de Gestió del Risc d’Inundació de Catalunya per al període 2022-2027, que persegueix millorar el drenatge de les zones agrícoles. Millorar, en aquest context, vol dir accelerar. És el contrari del que ens convé. Si estem d’acord que la prioritat en la gestió de tot risc ha de ser la protecció de les persones, caldrà establir quins espais cal drenar ràpidament en cas d’inundació, evitant exposar vides humanes, i quins són els indrets menys prioritaris, que han de fer una funció complementària però imprescindible de retenció d’aigua. Boscos de capçalera gestionats amb aquest objectiu poden fer d’esponja i, a les planes, on l’activitat agrícola ha substituït els sistemes naturals, cal que la superfície conreada en preservi la funció esmorteïdora d’avingudes (unes avingudes que, per cert, són les aliades que es troben a l’origen de la fertilitat natural de l⁰es nostres terres). Té tot el sentit del món compensar econòmicament a qui gestiona una parcel·la de bosc controlant l’escolament superficial i l’erosió del sòl; i també a qui se li inunda un camp, posem pel cas, a Celrà, a Verges o a Fontanilles que ha contribuït, com molts d’altres, a evitar mals majors i potser fins i tot la pèrdua de vides humanes a masos i càmpings de Pals o l’Estartit. Encara que sigui un cop cada 20 anys, ja haurà merescut la pena.
Si la DANA valenciana representarà -cal esperar- un abans i un després en la gestió del risc d’inundacions i d’ocupació del territori a l’estat espanyol i més enllà, la Llei Europea de Restauració de la Naturalesa aprovada el juny de 2024 pot oferir instruments molt útils per tal d’impulsar models més harmònics amb les noves prioritats esbossades per al cas del Baix Ter. Eliminar o fer recular motes per fer lloc a l’aigua del Ter, ampliar i re-naturalitzar la seva llera, eliminar-ne barreres artificials, respectar el rkègim hidrològic natural d’estiatge durant els mesos centrals de l’any i d’inundació i fertilització de la plana en cas d’avinguda, són totes mesures que contribuiran a minimitzar els riscos per a la societat en el nou escenari climàtic que truca a la porta. Pensar el Ter a escala de conca és un repte complex, que encara no hem superat al llarg dels gairebé 25 anys de la Directiva Marc de l’Aigua que n’estableix el mandat. Molt menys ho havíem fet en els decennis precedents, regits per un paradigma hidràulic focalitzat en l’obra d’enginyeria a escala local, sense considerar efectes ambientals ni aigües avall. Repte complex a nivell social i polític, per la història i per les històries. Repte cartogràfic, el de plasmar en un mapa les funcions de l’espai fluvial al llarg de cada tram de riu. Oportunitat i repte econòmic, el de crear un model redistributiu dels beneficis en entorns urbanitzats procedents dels sacrificis ocasionals en espais rurals i oberts, basat en la solidaritat i el bé comú, que compensi justament la silvicultura i l’agricultura anti-inundacions. Repte tècnic per a les enginyeries, el de superar la fase del formigó i aprendre a interpretar el funcionament i les funcions d’un riu, en la seva globalitat, per poder restaurar-lo. Repte geogràfic, planificar l’adaptació territorial a un futur climàtic que -ha quedat clar- ja és aquí.
