“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Recordo que aquells anys, la plaça de Torroella només s’omplia de gom a gom dos cops l’any: la tarda de sardanes del dia de Sant Genís i el vespre de Reis, la nit més màgica de l’any, aquella que tots els nens esperen amb delit.
La festa de Reis començava al voltant de les quatre de la tarda a la plaça de la Vila. Una llarga corrua de pares i mainada esperava per entrar a l’Ajuntament i, allà, vora l’escala que puja cap el pis de dalt, saludar el patge reial que, assegut en una gran cadira recollia les cartes dels nens. Prèvia foto, és clar, d’en Jaume Bosch “Sonrises”, que immortalitzava llavors les principals ocasions e les nostres vides. Una foto com la que tinc a casa en què porto un abric, un gorro, pantalons curts, naturalment, i faig una cara entre espantat i sorprès al costat del patge reial.
Tornada cap a casa per esperar que fossin cap a quarts de vuit del vespre per anar fins la placeta d’en Bellido. Allà, uns focs artificials que ens deixaven bocabadats i llestos per la màgia que s’endevindria uns moments després. La mà ben agafada del pare o la mare, esperàvem a veure si sentíem el repic del gros timbal que anunciava que els Reis ja arribaven. Emoció màxima, tot enmig d’una gran il·lusió quan vèiem arribar el rei blanc. Fanalet amb mà il·luminàvem el camí i somiàvem amb els regals i les joguines que ens deixarien a casa. Ens havíem portat molt bé durant tot l’any i aquells mags d’Orient ens duien la nostra recompensa.
— “Visca el Rei Blanc!” “Visca el Rei Ros!” “Visca el Rei Negre!” —cridàvem amb totes les nostres forces, abans de cantar ben fort allò de “Visca els tres reis, de l’Orient, que porten coses a tota la gent…” Embadalits, innocents, ens empassàvem sense cap dubte la gran representació teatral que es representava al llarg del passeig. No solament això, hi creiem a ulls clucs. De fet, unes hores abans havíem vist clarament unes llums que, al capvespre, davallaven pel camí de la Creu camí de Torroella.
—Que no veus les llums allà al Pedrigolet?” —ens havia preguntat l’avi. I nosaltres les havíem vist. Qui no hauria de creure’s màgia tant bonica!
La puresa infantil feta bondat que només algun ganàpia descregut va gosar fer miques uns anys després mentre érem al casal d’estiu.
—“Què no ho saps que els Reis són els pares, tros d’ase? Com pots ser tan burro! —ens va deixar anar sense manies, aquell gamarús. Ell sí que era un tros de burro!
Arribant a casa, directes a preguntar-ho al primer adult que vam trobar. Espero que la germana no hi sigui a prop. La mare dubte de dir-nos la veritat. Ja no som una criatura petita i potser en Miquel ja té edat per entendre l’abast d’aquella farsa. Però dubta, fins que l’avi Salvi trenca l’encanteri sense manies:
—“És clar que són els pares, qui vols qui siguin?” —diu sense embuts. I ens deixa a mi i a la mare estupefactes. Sense respostes. Molt propi de l’avi.
Tornem a la cavalcada. Ara ja som a plaça. Els reis surten al balcó i ens demanen de nou si hem fet bondat. Tots diem ben fort que sí. Somriures i alguna llàgrima quan se’n van cada dins i es tanca la finestra del balcó de l’Ajuntament. Ara toca anar a casa d’oncles i ties a deixar el plat i el got amb menjar i beure pels Reis. Més emoció. Arribats a casa el mateix ritual, quatre galetes, algunes neules, potser, i uns gots amb garnatxa, millor que amb aigua, que fa molta fred, diu algú.
I cap al llit, ben nerviosos. Expectants també per veure si sentim alguna fressa que indiqui que els reis ja han arribat. Però la son pot més i ens adormim. Tot i això, el neguit pels regals no se n’havia anat i encara no despunta el sol ja som desperts. No ens atrevim a aixecar-nos fins que sentim moviment a l’habitació dels pares. Llavors sortim esperitats cap a la sala de dalt, on sota la finestra hi ha una petita estesa de regals. Joia i alegria, i també alguna decepció. Una nina gegant per a la meva germana i un joc d’un robot intel·ligent per a mi, però, ni rastre del somiat Scalextric. Els reis mai ens els portaran. Allò no era a l’abast de tothom. Però només ho vam saber uns anys més tard. En tot cas, ben jugat cada any pel pare i la mare, complint amb la tradició i no oblidant mai les cigarretes de xocolata, les figuretes de massapà i una mica de carbó.
I un parell d’anècdotes.
Una a casa de la tia Pilar, on ens vam pensar que una cosa rodona de la mida d’una pilota era, en veritat, una pilota de futbol i la vam xutar abans de desembolicar-la. Resultat, va esclatar en mil bocins, allò era de xocolata! Una pilota, però de xocolata! Érem petits i una mica esverats.
L’altra anècdota és de l’única desfilada en la qual vam participar, ja d’adolescents. Érem patges del rei negre i després de disfressar-nos i pintar-nos al Cine Petit i de pujar dalt del camió de l’Arturo Mas i anar fins als Sementals, vam integrar-nos al seguici. L’Eduard Font, que dirigia tot allò, tenia la directriu de no deixar desfilar ningú amb ulleres. Així, doncs, just abans de començar a caminar ens les vam haver de guardar a la butxaca. Principal conseqüència: vam veure tot el públic absolutament borrós. Ni una cara d’alegria vam guipar. Això sí, ningú va haver de preguntar-se si hi havia patges curts de vista que haguessin de dur ulleres. Només faltaria!
