Els episodis d’inundació son un problema recurrent a la plana del Baix Ter. La relació que ha tingut la societat davant les inundacions ha anat canviant al llarg de la història, tot i que més en funció del comportament humà envers el medi natural que dels fenòmens naturals que les causen (Saurí et al., 1993). Les grans riuades causades pel desbordament del riu han estat les més severes pel que fa a superfície inundada i els danys causats. La construcció del sistema d’embassaments de Sau-Susqueda i Pasteral als anys 50 ha reduït el risc de grans avingudes a la part baixa i poden donar el que s’ha definit com una falsa seguretat en facilitar l’ocupació humana en llocs amb risc, malgrat que encara es poden donar episodis extrems, com el temporal Glòria del gener del 2020 (Ribas, 2020). Més enllà del conegut impacte del transvasament del cabal del Ter cap a l’àrea metropolitana de Barcelona (Pou-Rovira et al., 2015), els embassaments permeten la regulació dels cabals circulants, però generen altres problemes ambientals que condicionen la biodiversitat aquàtica. Destaquen la reducció del cabal circulant al tram baix, la manca de connectivitat entre aigües avall i aigües amunt i la inversió del patró estacional de cabals, que deixa de dependre de factors climàtics i passa a dependre més de les necessitats antròpiques (amb reducció de cabal a l’hivern, quan es busca acumular reserves d’aigua als embassaments i augmentar de cabal a l’estiu, quan hi ha més necessitat de regadiu).
A una escala més local, al Baix Ter arriben també les aigües provinents de precipitacions més properes, que drenen cap al Ter a través de cursos d’aigua més o menys intermitents, com el Daró o les rieres Grossa i de Queramany que drenen el vessant nord de les Gavarres i el massís de Begur, o de torrents encara més efímers que drenen el vessant sud del Montgrí. Aquestes aigües, de molt menys volum però d’arribada molt més ràpida, tendeixen a acumular-se a les zones inundables de la plana abans de drenar cap a mar a través del sistema de llacunes i aiguamolls costaners que es troben al llarg de la costa. També aquí la intervenció humana ha tingut influència en com aquestes inundacions afecten a la població. Durant el desenvolupament turístic de la segona meitat del segle XX, moltes zones inundables de la plana han estat substituïdes per zones urbanitzades, de manera que s’ha reduït molt la superfície inundable de la plana (Figura 1). A més, el creixement urbanístic a les parts altes dels vessants ha substituït boscos i conreus per urbanitzacions (Figura 2). Això incideix notablement en l’escorrentia: els sistemes forestals i els agrícoles retenen aigua durant la pluja i alenteixen el seu flux aigües avall. També faciliten la infiltració, fent que l’aigua de pluja arribi a la plana més lentament. En canvi, el sistema de drenatge de les zones urbanitzades es basa en la ràpida evacuació de l’aigua a través de canonades o canals de formigó. A més, l’aigua que cau sobre superfícies asfaltades i urbanitzades tendeix a agafar velocitat; la conseqüència és que l’aigua arriba molt més ràpidament a les zones inundables de la plana (les que queden, que no han estat substituïdes per urbanitzacions), que no tenen capacitat per recollir i evacuar l’aigua que els arriba i desborden. El model de drenatge de ràpida evacuació característic de les zones urbanitzades també té efectes negatius sobre la biodiversitat aquàtica, especialment als organismes que viuen en aigües temporànies, perquè pràcticament desapareixen els tolls, recs o basses que retenen aigua uns dies o uns mesos.
El projecte Hidronet Baix Ter busca resoldre aquests episodis d’inundació que es donen a nivell local i planteja un canvi del model de drenatge de les escorrenties del Baix Ter, basat en el que es coneix com Solucions Basades en la Natura: afavorir espais que funcionin de manera el màxim de similar a la natura i que alhora contribueixin al benestar humà. El projecte té un pressupost de 2.99 M€ i està cofinançat per la Fundación Biodiversidad, en el marc de la convocatòria de subvencions per al foment d’actuacions adreçades a la restauració d’ecosistemes fluvials i a la reducció del risc d’inundació en els entorns urbans a través de solucions basades en la natura. La Diputació de Girona n’és el soci coordinador i hi participen la Junta Central d’Usuaris del Baix Ter, el Consorci del Ter, la Universitat de Girona i els Ajuntaments de Torroella de Montgrí, Gualta i Ullà. L’objectiu és substituir els drenatges actuals d’evacuació ràpida on predominen les canalitzacions, per un rosari de basses de laminació connectades per recs més amples i vegetats que acumulin l’aigua de pluja i n’alenteixin el flux.
Una bassa de laminació no és més que una superfície més o menys deprimida que recull tota o part de l’aigua del rec d’escorrentia que l’alimenta i no l’allibera fins que està plena, cap a la següent bassa de laminació aigües avall. Això retarda l’arribada de l’aigua als sistemes aquàtics de la plana, facilita la seva capacitat d’evacuació i disminueix el risc de desbordament. Més enllà de millorar el model de drenatge, la construcció de basses de laminació té valors afegits en termes de conservació de la biodiversitat: d’una banda, es generen noves superfícies aptes per a la fauna i flora de zones inundables, superfícies gairebé desaparegudes gràcies al model de drenatge convencional. D’altra banda, els nutrients i contaminants que arrosseguen les aigües de pluja queden retinguts de manera més local de manera que arriben en menor concentració a les llacunes costaneres i als aiguamolls de la plana, fet que millora l’estat ecològic d’aquests sistemes aquàtics receptors.
El projecte Hidronet Baix Ter s’estructura en dos nivells, un primer nivell de planificació, que engloba tot el Baix Ter, des de Sant Jordi a la Gola, on es busca identificar allà on és factible ubicar basses de laminació que actuïn de manera efectiva. Un segon nivell més executiu, inclou la construcció de basses de laminació als tres municipis que participen en el projecte. Les basses de laminació es poden ubicar en terrenys públics, o de gestió pública (com les zones verdes), o en terrenys privats, per exemple, a través d’acords de custòdia amb la propietat en terrenys de poc valor agrícola. Estudis previs realitzats a la conca de recepció del rec Vell – Ter Vell demostren que facilitar la inundació d’espais ja inundables a la vora del rec Vell redueix en un 70% el risc de desbordament del rec (ABM, 2020) i la retenció aigües amunt de la conca pot arribar a retenir el 73% de l’aigua d’escorrentia en pluges, amb un període de retorn de 25 anys i fins al 95% en pluges, amb un període de retorn de 5 anys (Naturalea, 2022). La Figura 3 mostra un exemple de modelització hidràulica de com podria funcionar el drenatge amb basses de laminació i retencions d’aigua a la subconca del rec de Mas Moreu en un període de retorn de 10 anys. Es proposa aquí un rosari de basses de laminació i sobreeixidors perpendiculars al flux de l’aigua al llarg del recorregut del curs principal del rec. Aquestes actuacions afavoreixen una disminució dels calats d’aigua de fins a un màxim de 20 cm aigües avall i un alentiment de la propagació del cabal d’avinguda. També redueix l’impacte dels aiguats a la principal via d’accés entre Torroella i l’Estartit (carretera GI-641). És important remarcar que la modelització només té en compte el flux de l’aigua i no considera els processos de sedimentació i erosió.
Malgrat que parlem de zones inundables, no ens hem d’imaginar les basses de laminació com un aiguamoll amb aigua permanent, sinó com a prats amb vegetació que tolera la inundació, però que romanen secs la major part de l’any (o tot l’any en episodis de sequera). Això no és un problema en termes de conservació de la fauna i la flora, perquè és justament aquesta biodiversitat d’aigües temporànies la que està en regressió i està inclosa a les llistes de la Directiva Hàbitat de la Unió Europea (Directiva 92/43/CEE) com a hàbitats i espècies que requereixen especial protecció. D’ambients d’aigües temporànies, que alberguen una biodiversitat de gran valor per la seva riquesa i raresa malgrat que estan secs gairebé tot l’any, en tenim exemples ben coneguts a les comarques de Girona, com l’estanyol d’Espolla al Pla de l’Estany o els estanys de l’Albera a l’Alt Empordà (Boix et al., 2013 i 2015). També al Baix Ter hi són presents i suposen un reservori important de biodiversitat (Quintana et al., 2004; Sala et al., 2006).
Referències
- ABM 2020 Estudi hidràulic per la millora de la gestió dels escorrentius del rec del Ter Vell al T.M. de Torroella de Montgrí. Informe tècnic. Càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis. 123p.
- Boix, D., Sala, J., Gascón, S., Quintana, X. i Escoriza, D. 2013. Les llacunes temporànies d’aigua dolça. p. 266-267. En: Bueno, D. (ed.). Ecosistemes dels Països Catalans. Atles. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. 320 p.
- Boix, D., Sala, J., Gascón, S., Compte, J. i Quintana, X. 2015. Les comunitats d’animals de les basses, estanys, llacunes i aiguamolls mediterranis. L’Atzavara, 25: 5-18.
- Naturalea, 2022. Estudi de la xarxa de drenatge del massís del Montgrí i el rec del Ter Vell. Informe tècnic. Càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis. 191p.
- Pou-Rovira, Q., Alcaraz, C., Feo, C., Zamora, L., Vila-Gispert, A., Carol, Q., Garcia-Berthou, E. i Moreno-Amich, R. 2004. El Peixos. A: Quintana X.D. i Marin, M. (ed) Els aiguamolls del Baix Ter. Papers del Montgrí, 23. 191p.
- Pou-Rovira, Q., Sala, L., Ruhí, A., Comes, A., Puigvert, T. i Ferrer D. 2015. La manca de cabal al riu Ter. Bases ambientals i normatives per reclamar la recuperació del cabal. Càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis. 82p.
- Quintana X. i Marin, M. (ed) Els aiguamolls del Baix Ter. Papers del Montgrí, 23. 191p.
- Ribas, A. 2020. Anàlisi dels impactes i de la gestió del temporal Glòria a la conca del riu Ter. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 89: 111-135.
- Sala, J., Montserrat, E., Martinoy, M., Gascón, S. I Boix, D. 2006. Les basses de les Gavarres. Gavarres, 9: 86-89.Saurí, D., Ribas, A., Roset, D. i Sorribas, E. 1993. Inundacions i societat al Baix Ter. Dalmau Carles Pla. 118p.
