Albert Batlle Viader

La producció integrada als camps: “salut, medi ambient i estalvi”

Amb més de 10 mil anys d’història, l’agricultura és un dels oficis més antics de la humanitat. Però al llarg del temps ha anat evolucionant i transformant-se gràcies a la recerca científica i les innovacions tecnològiques. A més, el sector també s’ha anat adaptant a les demandes del mercat. Així, avui en dia es parla de nous models agrícoles que treballen en la línia de la sostenibilitat i el medi ambient. Uns models que tenen com a precedent la producció integrada. Albert Batlle Viader, juntament amb el seu germà Martí Batlle Viader, són la tercera generació de Frutícola Batlle Viader, una empresa del sector de la poma que ja fa anys que posa en pràctica la producció integrada a la zona del Baix Ter.

En què consisteix la producció integrada?
La producció integrada va néixer a finals dels anys 90. Es diferencia de la producció tradicional a l’hora de treballar els camps, amb el control de plagues, el sistema de reg, etc. Per exemple, abans ensulfataves cada quinze dies, i en canvi, amb la producció integrada tens unes trampes dins de la parcel·la que fan que no hagis d’ensulfatar. Es tracta de combinar salut, medi ambient i estalvi.

I com es materialitza aquest tipus d’agricultura?
Per exemple, en la pomera tenim dues lluites: la fúngica i la insecticida. La fúngica és la dels fongs, que s’originen pel clima. I això només té solució canviant a varietats més resistents al motejat, que és el principal fong que tenim ara, originat per les pluges de primavera. Però ara mateix veure aquest canvi costa, perquè a cada plantació li donem uns vint anys de viabilitat, per amortitzar l’estructura. Per això, de moment, estem obligats a tirar fungicides. L’altra lluita és la dels insecticides. Aquest any, per exemple, seguint la producció integrada, en les 35 hectàrees que tenim, hem tirat zero insecticides i zero acaricides. Per l’aranya fem un tractament ovicida a la primavera, lluny de la collita, per no haver de tractar a l’estiu. La carpocapsa i la grafolita les solucionem amb confusió sexual. Utilitzem uns esprais i uns plàstics que desprenen la feromona sexual que confon mascle i femella perquè no es trobin dins de la finca, llavors no hi ha posta d’ous i per tant, no hi ha naixença. I per últim per la mosca del mediterrani utilitzem unes capses grogues que les atrauen, les capturen i les maten. Amb això no necessitem insecticides. I va molt bé perquè no t’has de preocupar per si plou o fa vent. Abans podia ser que fessis el tractament i al cap de res plogués i havies de tornar-hi.

Aquest anys, en les 35 hectàrees que tenim, hem tirat zero insecticides i zero acaricides

 

I pel que fa al sistema de reg, quin utilitzeu?

Nosaltres tenim 100% reg gota a gota. Una part la reguem de l’aigua del regadiu i l’altra de pou, però tot va amb gota a gota. A més, ho tenim monitoritzat amb unes sondes que tenim a diferents camps a 20, 40 i 60 centímetres de profunditat. Aquestes sondes ens donen la humitat del camp, i a través d’un programa fet per l’IRTA, el Giroreg, tenim una previsió de l’evapotranspiració de la planta en funció de la calor que farà. El programa preveu quant gastarà la planta i per tant quants metres cúbics d’aigua necessites per hectàrea. Així, podem donar a l’arbre la situació de confort hídric que necessita sense malgastar aigua. I una altra cosa que ja s’està duent a terme i que estem pensant a fer-la nosaltres també és regar amb el sol. És a dir, fer una instal·lació elèctrica amb plaques solars que bombarà aigua quan faci sol, i quan no en faci, no regarà tant.

Tot està encarat cap a l’optimització de recursos i l’estalvi, però les instal·lacions per aquest tipus de producció deuen tenir uns costos més elevats.

Sí. Per exemple amb el control de plagues, hem d’escollir entre una cosa que és més cara però que et permet oblidar-te de tirar porqueria als camps, o una cosa més tradicional i ensulfatar cada quinze dies. Però tinc claríssim que l’opció que hem escollit és la bona. Per altra banda, però, amb el sistema de reg que tenim, a la llarga estalviarem diners, ja que un cop feta la instal·lació, en la mesura que estalvies aigua també estalvies diners.

Rebeu subvencions per fer front a aquests costos?
Hi ha subvencions a nivell europeu, de fons operacionals, que van en funció de la producció. Si produeixes més, tens més subvencions. Són subvencions bàsicament per planter, però qui decideix amb què es gasten els diners és la cooperativa. També hi ha subvencions a nivell del DARP (Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca) i ajudes a joves agricultors, per noves tecnologies, plaques solars, etc. Però jo el que voldria no són subvencions, sinó tenir un control sobre el valor de la poma i guanyar el que em pertocaria. Ara mateix, si una poma a la botiga val tres euros, nosaltres no en veiem ni un 33%, tot se’n va pels intermediaris. A nivell polític s’incentiven les subvencions perquè si no el nostre sector seria inviable. Però jo voldria que la viabilitat de l’empresa fos pels beneficis que faig venent les pomes al preu que crec que haurien d’estar, no per les subvencions.

Jo el que voldria no són subvencions, sinó tenir un control sobre el valor de la poma

 

On veneu la vostra collita?
Nosaltres som socis de Girona Fruits, que és la cooperativa de Bordils. Allà guarden la poma durant tot l’any i la van venent al mercat nacional i internacional. Estem al mercat mundial i això entra una mica en contradicció amb l’agricultura sostenible. És a dir, volem que els productes siguin km-0 i no volem produir la petjada del carboni, però necessitem vendre fora d’Espanya perquè el negoci sigui rendible. Els costos de maquinària, recursos humans, etc. són tan elevats que necessitem plantar més per amortitzar-los. Però llavors els espanyols no es mengen tota la poma que produïm, i potser se l’haurien de menjar, no ho sé. El problema és que aquí arriben fruites d’altres llocs i la gent les compra. La gent d’aquí compra poma d’Itàlia i nosaltres la venem a Colòmbia, no té sentit.

Dins de Girona Fruits, podeu decidir on voleu vendre?
No, la venda no la decidim nosaltres. És el consell directiu i la part comercial de la cooperativa qui pot decidir si a un país no hi vol vendre més o si vol vendre a un altre a qui no venia encara. Nosaltres podem decidir coses més concretes com si aquí collim amb dues passades o si aquest any podem així. Tot i que moltes coses les hem de consensuar abans amb el tècnic. A la cooperativa hi ha uns tècnics que gestionen la producció de tot l’any i cada setmana ens envien una nota informativa amb el planning de la setmana i estadístiques i informacions sobre com estan funcionant els arbres i les plagues dels nostres camps. Els tècnics ens van avisant del que s’ha de fer i nosaltres podem decidir més o menys com fer-ho. Però a vegades hi ha camps on no podem collir si el tècnic no ens ho diu, hem d’esperar que miri l’estat de maduresa de la poma al laboratori i ens avisi.

La gent d’aquí compra poma d’Itàlia i nosaltres la venem a Colòmbia, no té sentit

 

Quines varietats cultiveu?
Aquí existeixen unes cinc varietats de pomes majoritàries. Al mes d’agost hi ha el grup de la Gala, al setembre la Golden i les vermelles, la Red Delicious, després a l’octubre tenim la Granny Smith i la Fuji, i al novembre el que seria la sisena varietat: el grup Pink Lady. Ara hi ha aquestes varietats, però s’està obrint el ventall, perquè després de molts anys d’investigació han sortit millores varietals per la zona en què estem que ja es comencen a plantar. Les noves varietats són més bones, més productives, més fortes, tenen molts sucres, un punt d’acidesa i són bicolors, vermelles i grogues.

Quines són les que tenen més sortida?
La Gala és una varietat que per conservació frigorífica aguanta fins al gener-febrer, per tant té poc recorregut, té un mercat molt limitat i acotat en el temps, més quan arriba la poma de l’hemisferi sud. Pel que fa a les vermelles, ara ningú les vol, no són gaire bones, i jo crec que les haurem d’acabar eliminant. La Golden en canvi, ara va a l’alça, és una poma productiva que no falla mai i és bona, tot i que té problemes en la collita perquè és sensible als cops. Llavors, la Granny Smith que és molt àcida, és apreciada per aquesta verdor tan maca que té, però també té un mercat molt limitat. És una varietat que s’adapta molt bé a aquest clima, perquè als matins si fa molta fred agafa una tonalitat vermella, que aquí a Girona no agafa. Aquí ens surt molt maca. Per últim, la Fuji és molt i molt bona i va molt buscada perquè és de mal produir i n’hi ha poca. Aquesta és una de les varietats que guanya concursos.

Ara que parlaves del clima, com us afecta el canvi climàtic?
El canvi climàtic ens ha afectat molt. Fa vint anys, als matins d’agost feia més fresca que ara. El contrast tèrmic entre el matí i el migdia és el que fa agafar color a les varietats que necessites que agafin color. Però ara moltes nits no baixen a menys de 14 graus com abans, es queden a 18-19 i la poma no descansa i no agafa color. A més, com que fa més calor madura més de pressa, per tant, madura sense tenir color. A altres llocs com els Alps, on encara tenen aquest contrast tèrmic, les pomes sí que agafen color. I nosaltres hem de lluitar contra això i saber que si continua així hi haurà varietats que cada vegada serà més difícil produir-les aquí. Per això la gent compra pomes italianes.

La gent quan veu una màquina veu el dimoni, però el 85% dels tractaments són aigua i calç

 

Creus que falta consciència sostenible entre la població?
Sí, a vegades la gent demana unes propietats visuals a la poma que si no les demanessin, ens estalviaríem uns tractaments concrets. Per exemple, hi ha gent que la Golden la volen neta, sense russeting, que és la part daurada de les pomes. I en canvi ara s’està fent una Golden bruta com la d’abans. El problema és que sovint el consumidor no hi entén, i quan va a comprar, no es pregunta com és que les pomes tenen un aspecte o un altre. Jo a vegades veig pomes que dic… on estem anant? I llavors, per altra banda, sobretot en el tema dels tractaments, la gent quan veu una màquina, veu el dimoni. A l’estiu es veuen màquines tractant els camps ja de bon matí, cap a les cinc. Però el 85% dels tractaments són aigua i calç. Nosaltres tenim un problema, la poma és deficitària en clorur de calç i n’hi hem de donar. El clorur de calç no és un insecticida, és un nutrient que es fa servir també en alimentació. Però la gent associa la màquina als insecticides i hi veu el dimoni. Els tractaments que fem són els justos i necessaris i sovint són més per fongs que per insecticides.

Per acabar, la producció integrada es pot considerar un tipus d’agricultura sostenible? 
En podríem dir agricultura sostenible del que estem fent, sí, perquè sostenible vol dir tenir el màxim respecte pel medi ambient i que hi hagi un equilibri, i això ho fem. Però no és sostenible del tot perquè exportem a fora d’Espanya i això no ho és de sostenible. Aquí és on jo entro en contradicció.