Les anàlisis econòmiques postpandèmia no serien completes (veieu l’article del 27/05/2020) sense veure, escoltar o llegir el que ens expliquen alguns dels economistes “alternatius” de l’Escola de la Regulació, com, per exemple, Robert Boyer, Michel Aglietta o Alain Lipietz.
L’Escola de la Regulació proposa una visió alternativa al model neoclàssic d’equilibri general. Busca comprendre com es transformen les estructures econòmiques i socials en el llarg termini, adoptant una aproximació institucionalista, històrica, holística (de relacions socials) i interdisciplinar. L’economia entesa d’aquesta manera es troba encastada en institucions econòmiques però també polítiques, religioses, educatives i sanitàries, entre d’altres.
De la pandèmia i les seves conseqüències el capitalisme en pot sortir considerablement reforçat, segons Boyer(*1)(1943), de dues maneres:
- Cap a un capitalisme de la informació i de control, una societat de vigilància, digitalitzada, desigual, amb un fort impuls estatal i un capitalisme de plataformes (vegeu l’article del 23/03/2019), centrat en l’explotació de la informació sota formes múltiples i il·lustrat per les activitats de les “Gafam” (Google, Amazon, Facebook, Apple, Microsoft). O bé…
- Cap a un “mode de desenvolupament ‘antropogenètic’, fundat en la producció de l’home pel treball humà, en la recerca del benestar que hauria d’esdevenir el pilar fonamental de les societats i en la possibilitat d’un desenvolupament centrat en l’educació i la capacitació, la salut i la cultura.
El primer ja el “tenim a sobre”, amb prioritats similars a les actuals: acumulació de capital sense límits, renovació permanent de béns de consum amb obsolescència incorporada i degradació de l’entorn amb patrons de creixement que condueixen a l’escalfament global.
Aquest capitalisme s’estén ja en el pla transnacional i molt possiblement sortirà de la crisi sanitària encara més poderós, amb una economia digitalitzada que ja va entrar en sintonia amb les exigències del confinament, amb les seves bases privades de dades a les quals fins i tot les administracions públiques recorren per elaborar les seves polítiques.
Boyer més que declarar-li la guerra a un virus, com s’ha fet a alguns països, proposa buscar solucions per a una sortida duradora. Alguns estats, pocs, han concretat accions: suport als ingressos dels treballadors, garanties de crèdit a les empreses, exempció d’impostos i cotitzacions socials.
S’imposa, a més, una inversió de temps: del curt al mitjà i el llarg termini, la qual cosa implica controlar els temps financers (vegeu l’article del 6/7/2021 “Imaginem junts el nostre futur (6)”).
Mode de desenvolupament antropogenètic
El terme antropogenètic ve de el grec i significa el procés de formació de l’home. Permet posar en perspectiva les doctrines econòmiques.
- Piero Sraffa (1898-1983) va interpretar els clàssics com a producció de mercaderies per mitjà de mercaderies. En aquesta visió, la força de treball era una mercaderia produïda amb béns de consum.
- Per Karl Marx (1818-1883) el capitalisme és la producció de capital per mitjà de capital, idea que permet la introducció del concepte de règim d’acumulació (emprat per l’Escola de la Regulació).
- Paul Romer (1955) va parlar d’idees que creen idees com a nova teoria endògena del canvi tècnic.
La interpretació de Boyer és que, si mirem un segle enrere, les despeses que han augmentat no són per a la compra de cotxe, de béns duradors que queden constants com fracció de la despesa total. El que en realitat ha augmentat explosivament és la despesa en salut, educació, capacitació i diversió. Així es formen els homes i dones a través de la cultura i la socialització, de tal manera que és la producció de l’home com una gran gesta per a l’home.
Aquesta perspectiva coincideix amb la visió d’Amartya Sen (1933) en la qual la font de subdesenvolupament està en què les persones pobres no poden utilitzar les seves capacitats. De tal manera que a llarg termini és un error establir com a únic objectiu del desenvolupament el producte intern brut (PIB).
Així a molt llarg termini la solució apunta cap a un règim amb una alta socialització, com ho visualitzava John Maynard Keynes (1883-1946) al referir-se al futur del capitalisme, per la qual cosa només es necessitarien poques hores de treball al dia i la resta del temps es podria ocupar en escriure poemes, descansar i inventar.
Alguns autors, com Christian Marazzi(*2)(1951) sostenen que és possible sortir d’aquesta crisi amb el rellançament d’un nou Estat Social que es recolzi en sectors com la salut, els béns comuns, la cultura, la investigació, la formació i el medi ambient, però tot això no seria possible sense eines per al finançament del deute públic i de redistribució de la renda, entre les quals, l’ingrés ciutadà.
“Estic convençut que una quantitative easing for the people, és a dir, una redistribució diferent, per exemple, a la d’aquests 750 mil milions d’euros que el BCE ha assignat per intervenir sobre els títols públics en poder dels bancs dels diferents països, està a l’ordre del dia. Per tant, necessitem un ingrés ciutadà que sigui una alternativa a les mesures de quantitative easing dels últims anys, perquè hem vist que moltes d’aquestes injeccions de liquiditat per part del BCE no han acabat en l’economia real, i molt menys a les butxaques de ciutadans europeus, sinó en els mercats financers. Crec que és realment molt important reivindicar una renda de ciutadania, un ingrés ciutadà que, tinguem-ho molt en compte, s’afegeixi als beneficis socials, a les xarxes de seguretat social vigents en els estats membres, i no en la seva substitució.”
- “Les capitalismes à l’épreuve de la pandémie” Robert Boyer. París, La Découverte, 2020.
- “La crisis que desvela: hacia un nuevo Welfare”. 16/04/2020. Original en: https://www.globalproject.info/it/in_movimento/la-crisi-che-disvela-verso-un-nuovo-welfare-europeo/22694
