L’homogeneïzatció del món

En les dues primeres dècades del segle passat, l’escriptor austríac Stefan Zweig va fer molts viatges arreu del món. S’ho podia permetre perquè era de bona família. L’autor d’ El món d’ahir viatjà per gran part d’Europa i més enllà: l’Índia, Ceilan (actual Sri Lanka), Birmània, Indoxina… També anà a Amèrica i visità els Estats Units, Canadà, Cuba, Panamà… Zweig era un home molt curiós, sadoll de coneixements i arreu on anava prenia notes de tot el que veia i el sorprenia. 

El  31 de gener de 1925 Zweig publicà al Neue Freie Press de Viena  un article en què parlava dels seus viatges, al llarg dels quals havia constatat un fet. Era aquest:  “tot es torna més universal en les seves formes de vida exterior, tot s’anivella a un esquema cultural homogeni”. En altres paraules, Zweig explica que tradicions i costums seculars desapareixen, que les ciutats cada vegada s’assemblen més, que les persones duen la mateixa indumentària… Un segle després, Zweig se sorprendria de fins a quin punt ha arribat aquell procés d’uniformització arreu del planeta. L’escriptor podria haver afegit a la seva reflexió que, entre altres coses, bona part de la humanitat si fa no fa menja els mateixos plats, beu els mateixos refrescos, escolta la mateixa música enllaunada,  condueix les mateixes marques de d’automòbils, veu les mateixes sèries televisives i un llarg etcètera.

Stefan Zweig

Si llavors aquella homogeneïtzació del món produïa un “lleu horror” al cèlebre escriptor, què no ni li produiria avui dia? Perquè un segle enrere encara hi havia països llunyans – o, si més no, regions – que preservaven la seva manera tradicional de viure. Se’n podien trobar a molts indrets del planeta. A les muntanyes andines, a les  selves d’Amèrica del Sud i Central, a la major part d’Àfrica i d’Àsia, a les illes de la Polinèsia… Alguns costums, certament, han desaparegut per a bé. Penso, per exemple, en el d’embenar els peus de les nenes xineses perquè als homes els agradaven les dones amb els peus petits – les trobaven més sensuals! – o el d’allargar el coll a les dones d’una ètnia que viu al nord Birmània. Eren autèntiques barbaritats.

D’uns anys ençà, però, cap poble dels molts que habiten el nostre  planeta s’ha lliurat de la uniformització. Ni tan sols els més primitius, com ara els que viuen al cor de la selva amazònica, de la tundra siberiana, del Sàhara,  del Kalahari o del Gran Desert australià. N’és una prova la vall del riu Omo, al sud d’Etiòpia,  una regió l’aïllament de la qual la preservà durant molt de temps de contaminacions culturals. Visitar-la fins fa unes dècades era com fer un viatge a través del temps. Allà hi vivia, entre altres, una tribu en què les dones lluïen tradicionalment  peces de fusta o terrissa introduïdes dins el llavi inferior, els homes d’altres tribus es pintaven el cos d’una manera molt cridanera, altres s’empastifaven el cos amb fang… D’un temps ençà, però, tot això ha desaparegut en la vida quotidiana d’aquesta gent. Si alguns ho segueixen fent, és per treure diners als turistes. S’han adonat que recuperar els antics costums, ni que sigui per unes hores,  els proporciona uns bons beneficis econòmics. Als turistes que visiten la regió els  complau fer-se fotos al seu costat i paguen el que els demanen els espavilats indígenes a fi d’obtenir el seu permís per fotografiar-los o filmar-los. Més tard, els turistes tornen a les seves llars i mostren d’allò més satisfets fotos que s’han fet al costat d’homes i dones que semblen d’un altre planeta, un planeta que ells han tingut el coratge de visitar.

Però l’espectacle del riu Omo es pot contemplar a molts altres llocs. Per atreure els turistes i satisfer les seves ànsies d’exotisme, les dones de Hawai es vesteixen com a l’època del capità James Cook, els amerindis d’algunes reserves d’Amèrica del nord es disfressen d’indis i ballen antigues danses rituals, els massai  formen cercles i salten i salten amb els peus ben junts… Per atreure els turistes, els zulus, els berbers, els lapons, els beduïns, els mongols e tutti quanti estan disposats a posar-se indumentàries i lluir ornaments que no duen en la seva vida quotidiana. Quan acabin la representació, que d’això es tracta,  els actors s’acostaran als turistes, bromejaran amb ells i parlaran de Messi o altres cracks del futbol europeu.

Temps enrere, els artistes i escriptors europeus que volien fugir d’un món que no els satisfeia fugien a indrets remots, majorment illes mediterrànies o als antípodes. La Polinèsia francesa en va atreure una colla: Gauguin, Herman Melville, Jacques Brel…. Robert Louis Stevenson s’instal·là a Samoa. Lawrence Durrell, a Corfú. George Sand i Chopin passaren un hivern a Mallorca… Avui dia a cap artista o home de lletres li passaria pel cap anar a viure tan lluny. Hi trobarien el mateix que al seu país. Les agències de viatges malden per atreure turistes a aquests indrets. “És l’únic lloc del món que roman intacte”, diuen.  Mentida. Ja res és autèntic, ja res roman intacte.